Ara, en aquesta casa, hi ha un gat molt petit, un gatet que segueix sistemàticament la seva mare, que, però, és tan escanyolit, tan fosforescent, tan esquifit, que és una autèntica meravella. Com a tots els gats de la seva edat, jugar és el que li agrada més. Si fos alimentat, seria d’un negre absolut: ara és d’un negre tirant a daurat, amb taques de gris, d’una flaquesa total. Té uns ulls variants i prodigiosos d’un color blanquinós embadocat, de vegades absolutament indiferents.

Ara aquest gat vol jugar. I, havent-se entaulat la tramuntana, aquest vent mou les fulles caigudes del castanyer d’Índies, amb la tardor, de l’era. De vegades les fa rodar vertiginosament sobre un punt determinat; de vegades se les emporta per l’aire com si fossin un ocell sense pes. El gat es troba al mig de tot aquest petit món de fulles que el vent mou o s’emporta com si res.

El miro des d’una finestra de la casa. El gat està com enfollit. Mira el moviment de les fulles, obsessionat. De vegades vol agafar una fulla amb la boca o amb les potes que es mouen, frenètiques, al voltant seu. Altres vegades mira, com espantat, les fulles que el vent s’emporta per l’espai. S’hi llença, salta, fa tota classe de voltes, entra en una forma de demència. De vegades s’atura mirant el que ha de fer. Torna al moviment frenètic. Les fulles, seques, fan un soroll de vidre. El vent s’ho emporta tot: el gat no té força per a mossegar una fulla ni per a agafar-ne una amb les ungles.

El gat ha perdut. La seva enorme vivacitat de joc no li ha servit de res. El vent ha guanyat. Al cap de poca estona, veig que l’animalet s’allarga sobre la terra de l’era, més mort que viu, escanyolit, afamat, acabat…

Josep Pla