Després de ficar-nos al llit i d’apagar el llum, vaig dir:
–Mireia, on se’n va el llum quan tanquem l’interruptor? Nosaltres diem que se’n va, però on se’n va realment?
–Se’n va a dormir, que és el millor que podries fer –va dir la Mireia.
–Mireia, ho dic seriosament –vaig insistir–. On se’n va?
–Se’n va allà d’on ve la fosca –va contestar la Mireia–. Ara deixa’m tranquil·la.
–Vols dir que la fosca ve de l’espai exterior, com els ovnis i coses d’aquestes?
Com que la Mireia no va respondre, vaig afegir:
–Ja saps que no hi crec, en totes aquestes bestieses.
La Mireia es va girar i em va mirar a les fosques.
–Primer no creus en les relacions. I ara no creus en l’espai. Creus en res, tu?
–Això no és just –li vaig dir–. Només perquè em faig preguntes sobre alguna cosa, de seguida dius que no hi crec. Sempre mires de fer broma de tot!
I, dit això, em vaig girar i em vaig posar a dormir.
Abans, però, em vaig dir a mi mateixa: l’Espai! Només és una paraula! Només és buidor! La
gent en parla com si fos alguna cosa, però, realment, és no-res! Després vaig afegir: «La Mireia es pot ben guardar les seves velles relacions i el seu vell espai.»

L’endemà al matí, encara era al llit mentre la Mireia es vestia.
–Ja cal que t’afanyis i que et vesteixis –va dir–. Però, què et passa?
–Res –vaig dir–. Penso.
–Pots pensar i vestir-te alhora –em va dir la Mireia.
Vaig fer veure que no l’havia sentit. Vaig dir:
–Pensava que, en aquest mateix moment, arreu de la ciutat, tothom es lleva, i es vesteix, i esmorza, i es prepara per anar a l’escola.
La Mireia em va mirar amb una mena de somriure estrany i va dir:
–És més tard del que et penses, i més tard és una relació de temps, i si no et lleves de seguida, ho diré a la mare!
–Temps! –vaig dir cridant–. Això és com l’espai! Només és una paraula!
La Mireia va dir simplement:
–Mira, Primi, és tard i l’escola és molt lluny. Quan parlem del temps, volem dir abans que i més tard que. Quan parlem de l’espai, volem dir a prop de i lluny de. D’acord?
Llavors ho vaig veure clar.

–Aaaah! –vaig dir–, ara veig què vols dir. Ara entenc de què estan fets l’espai i el temps. L’espai està fet de relacions espacials i el temps està fet de relacions temporals. És això, oi?
L’única cosa que va dir la Mireia va ser:
–No ho sé. Per què no ho preguntes al senyor Moliner?
L’endemà al matí, així que vaig veure entrar el senyor Moliner a classe, li vaig dir:
–Senyor Moliner, què és una relació?
–Suposo que tu en diries una connexió. Però potser seria millor que preguntéssim als aquí presents què són les relacions.
La Isabel va dir:
–Hi ha relacions familiars. És el que connecta unes persones amb unes altres persones en la mateixa família. Per exemple, si les persones són germanes, aquesta és la seva relació.
–Les paraules estan connectades amb altres paraules –va dir la Joana–. Vull dir que, en les oracions, els subjectes porten verbs, com ara Els gossos lladren.
–I les coses tenen relacions –va dir en Tomi–. Hi ha la relació d’una roda amb un cotxe, o d’un dit amb una mà, o d’una porta amb una casa.
Ara en Bernat ja botava al seient.
–Ho sé! Ho sé! Les paraules i les coses tenen relacions. La paraula muntanya té relació amb totes les muntanyes que existeixen.
En Bernat se’m va quedar mirant fixament. Llavors va anar a la pissarra i s’hi va posar a escriure.
–Bernat –vaig dir–, em sembla que ja veig què vols dir. Existeix la paraula muntanya, però també existeix la muntanya mateixa. I la fletxa representa la relació entre la paraula i la cosa.
En Bernat va fer un gran somriure. No podia recordar haver-lo vist somriure mai abans. Llavors va tornar a la pissarra, va agafar altre cop el guix, i va escriure:
Les muntanyes són lluny.
Les cases són a prop.
Lluny i a prop són relacions espacials.
Vaig aplaudir rient i vaig dir:
–Jo també ho sé fer, això!
I vaig escriure:
Avui és abans de l’excursió al zoo.
La setmana vinent serà després de l’excursió al zoo.
Abans i després són relacions temporals.
En Bernat va tornar a fer un gran somriure. Em va agradar poder-lo divertir.

Matthew Lipman (adaptació)

Jordi Quera és un reconegut expert en esports de muntanya, autor de nombrosos articles i d’un llibre bàsic per al coneixement de l’especialitat que més l’apassiona: l’espeleologia.

Quan et comença a agradar l’espeleologia?
Després de molts anys de fer excursions, primer en un esplai i més endavant en diferents agrupaments escoltes, vaig començar a practicar l’espele. La primera vegada que vaig entrar en un avenc, fa disset o divuit anys, vaig tenir una impressió tan forta que ja no ho he deixat.

Què hi ha sota terra?
Un món impressionant: hi ha rius tan grans com els de fora, hi ha coves, avencs formats per l’acció del curs de l’aigua durant molts anys, i que poden tenir més de 300 metres de llarg (tres vegades el camp del Barça); hi ha cascades i estanys impressionants…

Com passeu aquests rius?
Gairebé sempre nedant. Si el riu passa per la part baixa, s’intenta buscar un pas més elevat; també es pot fer alguna instal·lació amb corda, que t’estalvia passar per llocs complicats.

Quines condicions ambientals trobeu?
N’hi ha dues de bàsiques: la foscor absoluta i estar al 100% d’humitat. A més, les temperatures són molt baixes.

Això vol dir que heu de tenir una bona preparació física i psíquica, oi?
Sí. És molt important la preparació psíquica perquè la primera vegada que entres en una cova és fàcil que de seguida et sentis desemparat. A mesura que repeteixes l’experiència, però, t’arriba a apassionar. També s’ha d’estar preparat físicament.

Et va costar acostumar-te a estar tanta estona a les fosques?
La veritat és que no. Té una màgia especial. La il·luminació que portem és una instal·lació mixta formada per un frontal d’il·luminació elèctrica i un llum de carbur. Aquest llum crea una aurèola de claror molt càlida que dóna una sensació intimista.

Has sentit mai claustrofòbia?
Alguna vegada, en un ascensor. En una cavitat, mai, perquè la sensació és absolutament diferent. Com que la llum agafa un espai més petit encara que les dimensions de la cavitat, et sembla que sobri espai pertot arreu.

És freqüent trobar una cavitat tan estreta i baixa que t’obligui a avançar arrossegant-te com un cuc?
No. En una cavitat mitjana normalment hi ha un o dos passos estrets. Pots trobar una gatera que t’obliga a avançar arrossegant-te, o un llaminador, que per passar-lo t’has de treure tot el material que portes, passar primer el cap i després la resta del cos, i estirar el material.

Les incursions dels espeleòlegs poden afectar l’equilibri ecològic?
Sí. Qualsevol agressió al medi subterrani és una agressió directa a l’equilibri ecològic d’una cavitat. Durant anys, alguns espeleòlegs han trencat estalactites i estalagmites, han abandonat deixalles de carbur que contaminen l’aigua i han malmès els microorganismes.

L’espeleologia és esport però també estudi de les cavitats. Què es pot trobar dins d’una cova?
Paisatges increïbles: formacions d’estalactites i d’estalagmites, aigües subterrànies, galeries, pous i formes molt suggerents que en més d’un cas han inspirat ambients de princeses i temes mitològics. Hi podem trobar, també, fòssils (una vegada hi vaig trobar una serp), i pintures rupestres, que gairebé sempre són molt a prop de l’entrada, que és on vivien els nostres avantpassats.

Les coves sempre han estat envoltades de misteri i de llegendes. Per què?
La màgia de descobrir una cova inexplorada, la foscor i la tranquil·litat absolutes que t’acompanyen, et fan imaginar fàcilment envoltat de follets, fades, dracs, monstres…

Jordi Oliveres

A la senyora Marta, un dia, li va caure una estrella al balcó. Com li havia passat altres vegades que li queien del pis de dalt peces de parament de taula i de llit (o altres de més íntimes), es va enfadar una mica. A dalt hi vivia la senyora Magdalena, que era molt bona persona, però una mica descurada, segons que creia la senyora Marta. La qual, amb un aire de dignitat ofesa, va agafar l’estrella i pujà els graons que la separaven del pis de la senyora Magdalena.
L’estrella era tèbia («la deu haver acabada de planxar», es digué la dama). Va trucar a la porta del pis de dalt i l’obrí la senyora Magdalena.
—Què tal, senyora Marta? Quin goig em fa de veure-la per casa meva. Passi, passi…
I va passar, amb l’estrella a les mans. L’estrella titil·lava, i feia una llum tènue.
—Miri —va dir la senyora Marta—. Li ha caigut «això» al meu balcó. Hi hauria d’anar amb compte, perquè un dia tindrem un disgust.
—Què és «això»? —preguntà la senyora Magdalena.
—Vostè ho ha de saber. Potser és un tapet. Potser un tovalló de puntes. Vostè mateixa…
La senyora Magdalena va agafar l’estrella amb l’extrem dels dits i digué:
—I ara! No ho havia vist mai. Fa llum i crema una mica. D’on ho ha tret?
—Jo diria que m’ha caigut des del seu balcó, tal com m’ha passat altres vegades amb altres coses… De debò que li agrairia molt que ho vigilés.
La senyora Magdalena anava fent giravoltar l’estrella a les seves mans, amb un posat d’estupor.
—Escalfa i brilla —va dir finalment—. No he tingut mai res que s’hi assembli.
—Doncs vostè mateixa… —respongué la senyora Marta—. Al meu balcó no hi cau res que no sigui de dalt.

Sort que, en aquells moments, van trucar a la porta. Era la Diana, que tornava de l’escola. Va deixar una carpeta i un llibre damunt una cadira i, després de saludar polidament la mare i la veïna, va veure l’estrella i exclamà:
—Oh! D’on l’heu treta?
—Ens ha caigut al balcó, i no és del balcó de la senyora Magdalena.
No sabem què és…
—Però si és una estrella! Que no ho veieu?
La nena va agafar-la, i se la passava d’un palmell a l’altre.
L’estrella s’agitava, com un peix de colors si es treu de la peixera.
—Pateix, pobreta —digué la Diana—. L’hem de tornar a engegar de seguida, perquè si no se’ns morirà. Mare: m’hauries de donar un fil llarg, resistent, d’aquells que va comprar el pare per fer volar estels…
La mare, una mica d’esma, va treure un cabdell d’un calaix i va donar-lo a la Diana. La nena va lligar un extrem del cordill en una de les puntes de l’estrella (que en tenia cinc), i va córrer cap al balcó.

—Veniu de seguida! —va dir a les dues senyores—. Hem d’anar de pressa!
Ja vesprejava i feia un bon temps, de cel encara clar. La Diana deixà anar l’estrella, sense desemparar-la del cordill. L’estrella, de moment, semblava que anés a caure, però es va animar sobtadament i emprengué el vol enmig d’una represa d’irradiacions. Quan ja era ben enlaire, la Diana va amollar el fil.
—Ja està —digué la Diana—. Em sembla que ens ha vingut d’un pèl.

Pere Calders (Ed. Barcanova)

Tothom a l’Oest d’Àfrica sap per què els gossos persegueixen els cotxes.

Fa algun temps, quan els cotxes van arribar per primera vegada als camins, un burro, una cabra i un gos van agafar un taxi.
Estaven molt, molt lluny del poblet on vivien.
Quan van arribar al primer poble, el burro va tocar al xofer a l’espatlla. “Aquí baixo jo” va dir. “Quant li dec?”
“Són tres mil francs,” va replicar el taxista.
El burro va pagar, i van romandre en el vehicle la cabra i el gos.

La cabra no va estar-hi molt de temps més. Quan més despistat li va semblar el xofer, va aprofitar per obrir la porta ràpidament i, d’un salt, es va perdre en la malesa.
El gos es va quedar escandalitzat de l’audàcia que havia mostrat la cabra, però quan el taxista se’n va adonar no va dir res.

Per fi el gos va arribar al seu destí. “Quant és?” va preguntar. “Són tres mil francs,” va contestar el taxista.
El gos va treure un bitllet de cinc mil francs. El xofer el va prendre i, amb ràpids moviments, va arrencar el seu cotxe i va sortir cames ajudeu-me, rient amb grans riallades, i deixant al pobre gos amb un pam de nas.

És per això que un burro, una cabra i un gos reaccionen tan diferent en veure a un cotxe acostant-se pel camí.
El burro roman tranquil·lament on es troba, deixant al xofer maniobrar al seu voltant. Sap que ja va pagar, i que no ha fet res roí, per la qual cosa no ha d’avergonyir-se.
Al moment que un carro s’acosta per un camí on es troba una cabra, aquesta escaparà a tota velocitat, perquè sap que no va pagar la tarifa, i que el taxista l’està buscant per a cobrar els seus diners.
Però els gossos passen els dies sencers perseguint cotxes, buscant el xofer que en aquella ocasió els va estafar.

Conte popular original de Mauritània, al nord-oest d’Àfrica