Fa quatre mil anys, a les ribes del riu Nil es va forjar la civilització egípcia, una de les més avançades, cultes i riques del món. Els antics egipcis van desenvolupar l’escriptura, la pintura, l’arquitectura, l’agricultura i el comerç fins a fer-los arribar a uns nivells que sorprenen, encara avui dia, per la seva gran perfecció. Gràcies als jeroglífics que ens han deixat als temples i a les tombes dels faraons podem conèixer la grandesa d’aquesta civilització mil·lenària.

Una terra privilegiada per la naturalesa

Egipte ha estat anomenat «el do del Nil». I amb tota la raó. Antigament, quan acabava l’estiu, la neu fosa a les muntanyes llunyanes de l’Àfrica interior arribava a Egipte i l’inundava. Es formava una rica capa de llim o de terreny al·luvial; l’intens color xocolata del llim semblava negre als ulls dels egipcis i, per això, van anomenar el seu país Kemit, que vol dir «la terra negra». Van explotar amb tant d’encert la riquesa del seu sòl, que Egipte aviat es va convertir en el graner de l’antiguitat i, en temps de fam, va poder ajudar altres pobles menys afortunats.
A més de la riquesa aportada pel Nil, la naturalesa va fer un altre regal a Egipte: va formar barreres naturals a cada frontera del país. El mar Mediterrani i el mar Roig s’estenen al nord
i a l’est, respectivament. Cap a l’oest, s’obre l’extensió desolada del desert, mentre que el curs del Nil és ple de cascades i ràpids que impedeixen navegar pel riu cap al sud. D’aquesta manera, els antics egipcis vivien protegits d’atacs estrangers.

Una economia basada en l’agricultura

El blat i l’ordi eren els conreus principals a l’antic Egipte. A banda d’això, però, també cultivaven hortalisses: cebes, enciams i cogombres. Fermentaven cervesa i conreaven vinyes per fer vi, que etiquetaven amb el nom dels anys del faraó regnant. Criaven cabres i ovelles, porcs i bous. El riu Nil els proveïa de peix i d’ocells en abundància, i encara domesticaven oques i ànecs.
El lli també era un conreu important: l’utilitzaven com a matèria primera per teixir els seus
vestits blancs tan característics.
L’economia de l’antic Egipte sempre va girar al voltant de l’agricultura, molt condicionada per la meteorologia i, per tant, per les crescudes del riu. De juny a octubre s’inundaven les ribes i deixaven una terra tan rica en nodriments que no necessitava fertilitzant. La prosperitat del país depenia del fet que la inundació arribés en el moment adequat i portés l’aigua necessària. El que depenia més de les crescudes del riu era l’humil camperol, el fellah, que pagava els impostos de la terra en gra. El Nil era, a més, l’eix de l’activitat comercial: hi transitaven periòdicament, riu amunt o riu avall, vaixells i altres embarcacions amb tota mena de mercaderies.
L’esforç que feien per dominar el Nil es veu en les obres d’enginyeria fetes pels egipcis. Van construir dics de contenció, pous i canals, i mesuraven el nivell de les aigües amb uns instruments anomenats nilòmetres.

Una societat piramidal

Quasi totes les societats han estat comparades amb una piràmide, però cap la representa tan bé com l’egípcia. A dalt de tot hi havia el faraó i immediatament sota seu es trobava un visir o tati, nomenat pel faraó com al seu home de confiança.
D’altra banda, per fer més efectiva la tasca del govern, Egipte es dividia en cèdules administratives bàsiques: els nomós. Cada una era governada per un nomarca, que s’ocupava del seu bon funcionament i del cobrament dels impostos.
La cura de les divinitats corresponia als sacerdots, la classe més rica i la més influent del país. També hi havia els soldats, que en èpoques de pau arribaven fins i tot a transportar pel Nil grans blocs de pedra amb què construïen els temples i les grans piràmides; en alguns casos, els soldats també feien la funció de policia. L’exèrcit no era nombrós i, en cas de guerra, l’engruixien amb mercenaris (generalment esclaus que d’aquesta manera aconseguien la llibertat).
Els artesans, els camperols i els obrers formaven la classe més popular. Els artesans treballaven als tallers reials i als temples, però als pobles petits treballaven a la plaça pública i venien els productes en parades davant de casa seva.

Els escribes

Moltes de les coses que sabem dels egipcis són gràcies als escrits que n’hem trobat a les tombes, tot i que no ha estat fàcil desxifrar-ne l’escriptura. Llegir i entendre els jeroglífics exigeix pel cap baix quinze anys. A Egipte hi havia poca gent capaç d’escriure jeroglífics. Els coneixedors d’aquest llenguatge eren els escribes, però les seves funcions anaven molt més enllà de les de secretaris i comptables, ja que eren, també, pensadors i científics. Els jeroglífics són imatges simplificades dels objectes. Cada objecte es dibuixava pel seu tret més característic: els peixos, de costat, i les tortugues, des de dalt. En el cas dels humans es combinaven diferents punts de vista: el cap, per exemple, es dibuixava de perfil i l’ull, en canvi, de cara.

Robert Steven Bianchi i altres (adaptació)