18 de setembre
Primer partit de bàsquet del curs i primera enganxada amb el ruc del meu germà.
–Per què l’has hagut d’agafar? –li dic, mentre es retira pel passadís.
–T’he agafat, què? –pregunta en Marc fent cara de no haver trencat mai cap plat.
–No dissimulis, cap de suro. Et penses que no sé que has estat tu?
En Marc em mira com si no sabés de què li parlo.
–La bossa d’esport! La bossa nova, neta i ideal!
–Ah! Això! És a la cistella de la roba bruta.
Li llanço una de les meves mirades assassines i corro a buscar-la. Destapo la cistella i veig la meva bossa. Però, què carai ha fet el meu germà per deixar-la feta un nyap? Agafo la bossa amb dos dits perquè està feta una autèntica porqueria: com si algú –en Marc!– l’hagués llançada al mar després d’un vessament de petroli.
Em sento a punt d’esclatar. Entra la Fernanda, amb l’escombra a la mà, i de seguida entén el que passa. Procura tranquil·litzar-me.
–No et preocupis, Carlota, la podem posar en lleixiu i…
–D’acord, d’acord, Fernanda. Però, abans, aniré a matar en Marc.
–En Marc acaba d’anar-se’n. Ho hauràs de deixar per després, això de fer-lo miques.
M’assec a la vora de la banyera, sense saber si posar-me a plorar, a cridar o oblidar-me de tot i preparar-me per al primer partit de la temporada.
–Arribaràs tard, no t’ho sembla?
El comentari de la Fernanda em posa el coet al cul. Toco el dos. Arribo just al partit.
–Carlota, em pensava que volies quedar-te a casa –diu l’entrenador, fent broma.
Entro als vestidors quan gairebé totes n’estan sortint. Em canvio a tot drap. L’entrenador decideix qui sortirà al camp, qui es quedarà a la banqueta i fa les últimes recomanacions.
Sortim al camp… i quina sorpresa! Una de les noies de l’altre equip, malgrat la calor, porta pantalons llargs i samarreta de màniga llarga. Durant uns segons em quedo descol·locada. Per què deu anar tan tapada? Potser té una malaltia a la pell.
De seguida me n’oblido i m’implico de valent en el partit. El marcador, però, no ens va a favor.
–No us desanimeu, noies –ens diu l’entrenador–. La lliga tot just comença.
Ens donem copets a l’espatlla i ens posem a la dutxa. Quan en surto, em trobo amb la jugadora de bàsquet que duia els pantalons llargs. Ara va embolicada amb una tovallola perquè també surt sota l’aigua. M’hi aturo i li pregunto pel seu equip d’esport, tan diferent del nostre. Arronsa les espatlles i em somriu.
Gemma Lienas: El diari taronja de Carlota (fragment adaptat)