Va passar tan ràpid que no hi vam poder fer res. Vaig mirar l’Albert, ell em va mirar a mi, i vaig dir:
-I ara, què farem?
-No ho sé, no ho sé! -deia l’Albert mentre ficava els dits al forat de la pica.
-Treu els dits -li vaig dir jo, una mica esverada. Crec que en el fons em pensava que els seus dits també desapareixerien per aquell mateix forat.

No entenc encara com va poder passar. Jo havia estat l’encarregada dels peixos el trimestre passat i me n’havia sortit força bé. Era el càrrec que més m’agradava, el més emocionant. Potser la culpa era de l’emoció. M’encantava arribar al lavabo, llençar l’aigua a la pica i notar com els peixets intentaven esmunyir-se entre les meves mans fins que aconseguir agafar-los i posar-los dins un recipient que tenia preparat amb una micona d’aigua, mentre netejava la peixera.

Però aquell dia tot va anar massa ràpid, l’aigua i els peixos van sortir al mateix temps i, en un tres i no res, tot, absolutament tot, aigua i peixos, va marxar per aquell forat, per aquell maleït forat. L’Albert estava blanc, crec que li tremolaven les mans.
-Anna, tu dius a la Montse el que ha passat, digues-li que hem estat nosaltres dos.

Dir a la Montse que havien desaparegut els peixos? Això era impossible! La Montse, la nostra mestra, havia arribat a principi de curs amb els dos peixets, molt contenta i il·lusionada. Sempre he pensat que això de tenir peixos a la classe li feia més gràcia a ella que a nosaltres. Era impossible, no li ho podíem dir. Havíem de buscar una solució.

Vam tornar a a classe amb la peixera plena d’aigua, les herbetes i les pedres. La vam deixar al racó de la natura, darrere de les plantes, i vam seure al nostre lloc com si res. Aviat vam plegar i vam sortir de l’escola. Vaig deixar la cartera a casa, vaig demanar diners a la mare per comprar menjar per als peixos, em vaig trobar amb l’Albert a la botiga d’animals del barri i vam comprar el menjar i dos peixos, els més semblants possible a aquells dos parents seus, que ves a saber on paren. Quan vaig arribar a casa vaig dir a la mare:
-Mira, mare, quins peixets més bufons. Com que ens han sobrat diners, hem pensat regalar-los a la Montse. Estarà contenta, perquè de mica en mica tindrem un bon aquari a la classe.

Vaig notar que a la mare li semblava bé que procurés fer contenta la mestra i m’interessés per portar coses a l’escola. L’Albert i jo havíem quedat que al matí entraríem junts a la classe i ell es posaria davant meu mentre jo treia la bossa d’aigua, que esperava que no es rebentés, de la cartera, i ficava els peixos a la peixera per ocupar el lloc dels desapareguts. Encara que estàvem molt nerviosos, tot va anar bé, no va notar res ningú i el dia va transcórrer amb normalitat.

A les cinc, quan vaig sortir de l’escola, em vaig trobar que la mare estava a la porta. M’estava esperant, teníem hora a l’oculista, i aleshores va aparèixer ella, la Montse, i evidentment ens va saludar. La mare, que és així, li va dir:
-Hola, Montse, com anem? Tot va bé? Que t’han agradat, els peixets que ha portat l’Anna, avui?
Em volia fondre.

Mercè Garcés

Fa quatre mil anys, a les ribes del riu Nil es va forjar la civilització egípcia, una de les més avançades, cultes i riques del món. Els antics egipcis van desenvolupar l’escriptura, la pintura, l’arquitectura, l’agricultura i el comerç fins a fer-los arribar a uns nivells que sorprenen, encara avui dia, per la seva gran perfecció. Gràcies als jeroglífics que ens han deixat als temples i a les tombes dels faraons podem conèixer la grandesa d’aquesta civilització mil·lenària.

Una terra privilegiada per la naturalesa

Egipte ha estat anomenat «el do del Nil». I amb tota la raó. Antigament, quan acabava l’estiu, la neu fosa a les muntanyes llunyanes de l’Àfrica interior arribava a Egipte i l’inundava. Es formava una rica capa de llim o de terreny al·luvial; l’intens color xocolata del llim semblava negre als ulls dels egipcis i, per això, van anomenar el seu país Kemit, que vol dir «la terra negra». Van explotar amb tant d’encert la riquesa del seu sòl, que Egipte aviat es va convertir en el graner de l’antiguitat i, en temps de fam, va poder ajudar altres pobles menys afortunats.
A més de la riquesa aportada pel Nil, la naturalesa va fer un altre regal a Egipte: va formar barreres naturals a cada frontera del país. El mar Mediterrani i el mar Roig s’estenen al nord
i a l’est, respectivament. Cap a l’oest, s’obre l’extensió desolada del desert, mentre que el curs del Nil és ple de cascades i ràpids que impedeixen navegar pel riu cap al sud. D’aquesta manera, els antics egipcis vivien protegits d’atacs estrangers.

Una economia basada en l’agricultura

El blat i l’ordi eren els conreus principals a l’antic Egipte. A banda d’això, però, també cultivaven hortalisses: cebes, enciams i cogombres. Fermentaven cervesa i conreaven vinyes per fer vi, que etiquetaven amb el nom dels anys del faraó regnant. Criaven cabres i ovelles, porcs i bous. El riu Nil els proveïa de peix i d’ocells en abundància, i encara domesticaven oques i ànecs.
El lli també era un conreu important: l’utilitzaven com a matèria primera per teixir els seus
vestits blancs tan característics.
L’economia de l’antic Egipte sempre va girar al voltant de l’agricultura, molt condicionada per la meteorologia i, per tant, per les crescudes del riu. De juny a octubre s’inundaven les ribes i deixaven una terra tan rica en nodriments que no necessitava fertilitzant. La prosperitat del país depenia del fet que la inundació arribés en el moment adequat i portés l’aigua necessària. El que depenia més de les crescudes del riu era l’humil camperol, el fellah, que pagava els impostos de la terra en gra. El Nil era, a més, l’eix de l’activitat comercial: hi transitaven periòdicament, riu amunt o riu avall, vaixells i altres embarcacions amb tota mena de mercaderies.
L’esforç que feien per dominar el Nil es veu en les obres d’enginyeria fetes pels egipcis. Van construir dics de contenció, pous i canals, i mesuraven el nivell de les aigües amb uns instruments anomenats nilòmetres.

Una societat piramidal

Quasi totes les societats han estat comparades amb una piràmide, però cap la representa tan bé com l’egípcia. A dalt de tot hi havia el faraó i immediatament sota seu es trobava un visir o tati, nomenat pel faraó com al seu home de confiança.
D’altra banda, per fer més efectiva la tasca del govern, Egipte es dividia en cèdules administratives bàsiques: els nomós. Cada una era governada per un nomarca, que s’ocupava del seu bon funcionament i del cobrament dels impostos.
La cura de les divinitats corresponia als sacerdots, la classe més rica i la més influent del país. També hi havia els soldats, que en èpoques de pau arribaven fins i tot a transportar pel Nil grans blocs de pedra amb què construïen els temples i les grans piràmides; en alguns casos, els soldats també feien la funció de policia. L’exèrcit no era nombrós i, en cas de guerra, l’engruixien amb mercenaris (generalment esclaus que d’aquesta manera aconseguien la llibertat).
Els artesans, els camperols i els obrers formaven la classe més popular. Els artesans treballaven als tallers reials i als temples, però als pobles petits treballaven a la plaça pública i venien els productes en parades davant de casa seva.

Els escribes

Moltes de les coses que sabem dels egipcis són gràcies als escrits que n’hem trobat a les tombes, tot i que no ha estat fàcil desxifrar-ne l’escriptura. Llegir i entendre els jeroglífics exigeix pel cap baix quinze anys. A Egipte hi havia poca gent capaç d’escriure jeroglífics. Els coneixedors d’aquest llenguatge eren els escribes, però les seves funcions anaven molt més enllà de les de secretaris i comptables, ja que eren, també, pensadors i científics. Els jeroglífics són imatges simplificades dels objectes. Cada objecte es dibuixava pel seu tret més característic: els peixos, de costat, i les tortugues, des de dalt. En el cas dels humans es combinaven diferents punts de vista: el cap, per exemple, es dibuixava de perfil i l’ull, en canvi, de cara.

Robert Steven Bianchi i altres (adaptació)

18  de  setembre

Primer  partit  de  bàsquet  del  curs  i  primera  enganxada  amb  el  ruc  del meu  germà.

–Per  què  l’has  hagut  d’agafar?  –li  dic,  mentre  es  retira  pel  passadís.

–T’he  agafat,  què?  –pregunta  en  Marc  fent  cara  de  no  haver  trencat  mai cap  plat.

–No  dissimulis,  cap  de  suro.  Et  penses  que  no  sé  que  has  estat  tu?

En  Marc  em  mira  com  si  no  sabés  de  què  li  parlo.

–La  bossa  d’esport!  La  bossa  nova,  neta  i  ideal!

–Ah!  Això!  És  a  la  cistella  de  la  roba  bruta.

Li  llanço  una  de  les  meves  mirades  assassines  i  corro  a  buscar-la.  Destapo la  cistella  i  veig  la  meva  bossa.  Però,  què  carai  ha  fet  el  meu  germà  per deixar-la  feta  un  nyap? Agafo  la  bossa  amb  dos  dits  perquè  està  feta  una  autèntica  porqueria: com  si  algú  –en  Marc!– l’hagués  llançada  al  mar  després  d’un  vessament  de petroli.

Em sento a punt d’esclatar. Entra  la  Fernanda, amb l’escombra a la mà, i de seguida entén el que passa. Procura tranquil·litzar-me.

–No  et  preocupis,  Carlota,  la  podem  posar  en  lleixiu  i…

–D’acord,  d’acord,  Fernanda.  Però,  abans,  aniré  a  matar  en  Marc.

–En  Marc  acaba  d’anar-se’n.  Ho  hauràs  de  deixar  per  després,  això  de  fer-lo  miques.

M’assec  a  la  vora  de  la  banyera,  sense  saber  si  posar-me  a  plorar,  a  cridar o  oblidar-me  de  tot  i  preparar-me  per  al  primer  partit  de  la  temporada.

–Arribaràs  tard,  no  t’ho  sembla?

El  comentari  de  la  Fernanda  em  posa  el  coet  al  cul.  Toco  el  dos.  Arribo just  al  partit.

–Carlota,  em  pensava  que  volies  quedar-te  a  casa  –diu  l’entrenador,  fent broma.

Entro  als  vestidors  quan  gairebé  totes  n’estan  sortint.  Em  canvio  a  tot drap.  L’entrenador  decideix  qui  sortirà  al  camp,  qui  es  quedarà  a  la banqueta  i  fa  les  últimes  recomanacions.

Sortim  al  camp…  i  quina sorpresa!  Una  de  les  noies  de  l’altre  equip,  malgrat  la  calor,  porta pantalons  llargs  i  samarreta  de  màniga  llarga.  Durant  uns  segons  em  quedo descol·locada.  Per  què  deu  anar  tan  tapada?  Potser  té  una  malaltia  a  la pell.

De  seguida  me  n’oblido  i  m’implico  de  valent  en  el  partit.  El marcador,  però,  no  ens  va  a  favor.

–No  us  desanimeu,  noies  –ens  diu  l’entrenador–.  La  lliga  tot  just  comença.

Ens  donem  copets  a  l’espatlla  i  ens  posem  a  la  dutxa.  Quan  en  surto,  em trobo  amb  la  jugadora  de  bàsquet  que  duia  els  pantalons  llargs.  Ara  va embolicada  amb  una  tovallola  perquè  també  surt  sota  l’aigua.  M’hi  aturo  i li  pregunto  pel  seu  equip  d’esport,  tan  diferent  del  nostre.  Arronsa  les espatlles  i  em  somriu.

Gemma  Lienas: El  diari  taronja  de  Carlota  (fragment  adaptat)