Arxiu mensual: novembre de 2021

L’energia

LA IMPORTÀNCIA  DE L’ENERGIA

Tot el que passa al nostre voltant funciona amb energia.  El sol aporta llum i calor a tots  els éssers vius, els vehicles es mouen gràcies al combustible dels seus dipòsits, i l’electricitat fa funcionar infinitat d’electrodomèstics. Fins i tot els nostres cossos  consumeixen energia química que extreuen dels aliments.  Gràcies a ella podem jugar, treballar i viatjar.

L’energia provoca els  canvis que observem al nostre  voltant, i ha tingut un paper  fonamental en el desenvolupament social i tecnològic de la humanitat.  El seu aprofitament,  utilitzant tecnologies cada vegada més sofisticades, ha permès que la  nostra vida sigui més còmoda i agradable.

L’ENERGIA AL LLARG DEL TEMPS

La primera font d’energia per als éssers humans va ser el menjar.  Aquest, a través de la digestió, es transforma en energia, necessària per a moure els  músculs i en general per a totes les funcions de les cèl·lules del cos. En les primeres èpoques primitives encara no es disposava de tecnologies relacionades amb l’aprofitament de l’energia, excepte el descobriment del foc, que va proporcionar als nostres avantpassats llum, calor i protecció.

En el Neolític apareixen els primers assentaments humans i es desenvolupa la ramaderia  i l’agricultura. La ramaderia està relacionada amb l’aprofitament de la força muscular dels animals.

A l’Edat Antiga s’inventen noves maneres d’aprofitar les fonts naturals d’energia. Apareixen els primers molins de vent i aigua. El transport de l’aigua requereix la construcció de canalitzacions, que ja es feien servir a Mesopotàmia. Les veles dels vaixells permetien aprofitar la força del vent com a font per l’impuls de les naus (energia cinètica).

Durant l’Edat Mitjana i l’Edat Moderna es van perfeccionar aquestes tècniques, per exemple amb la millora del regatge a través de dics i sínies, fins que arribem a la gran revolució energètica de l’Edat Contemporània. Amb la construcció de motors de vapor i d’explosió, l’energia química dels músculs és reemplaçada per l’energia química que aporta la combustió de carbó o petroli. L’ús de combustibles suposa una manera ràpida i senzilla de produir gran quantitat d’energia, però també desprén els gasos que han causat l’escalfament global.

Una de les més recents fonts utilitzades per produir energia massiva és l’urani, que alimenta les centrals nuclears. Tot i que aquestes centrals produeixen molta més energia que altres, també suposen un gran perill i generen residus que triguen molt de temps en desaparèixer.

FONTS D’ENERGIA RENOVABLES I NO CONTAMINANTS

El deteriorament del nostre entorn natural ha fet que en èpoques recents es busquin fonts d’energia alternatives als combustibles i als minerals radiactius, fonts que, encara que no produeixin tant volum energètic, siguin més netes i no ens amenacin amb el seu esgotament. És així com s’ha fomentat l’ús d’energia hidràulica, eòlica, solar, geotèrmica, extreta de la biomassa, etc. Aquestes són les verdaderes energies del futur, però en tot cas cal que tots plegats ens acostumem a reduir al màxim el consum energètic, estalviant tot el que ens sigui possible.

Vinyes verdes vora el mar

Vinyes verdes vora el mar,
ara que el vent no remuga,
us feu més verdes i encar
teniu la fulla poruga,
vinyes verdes vora el mar.
  • VORA EL MAR: Que estan al costat  del mar, a la costa.
  • ENCAR: Encara.
  • TENIU LA FULLA PORUGA: Metàfora que fa pensar en un suau moviment de les fulles, com si tremolessin de por.
Vinyes verdes del coster,
sou més fines que la userda.
Verd vora el blau mariner
vinyes amb la fruita verda,
vinyes verdes del coster.
  • COSTER: Costa, insisteix que estan al costat del mar.
  • USERDA: Una planta (alfals).
  • VERD VORA EL BLAU MARINER: El verd de les vinyes es destaca al costat del blau del mar.
Vinyes verdes, dolç repòs,
vora la vela que passa;
cap al mar vincleu el cos
sense decantar-vos massa,
vinyes verdes, dolç repòs.
  • DOLÇ REPÒS: Sembla que les vinyes estan descansant, quietes i tranquil·les.
  • LA VELA QUE PASSA: Què ens indica la vela? Què és el que està passant pel mar?
  • CAP AL MAR VINCLEU EL COS: Metàfora que es refereix a que les vinyes estan com inclinades cap al mar.
Vinyes verdes, soledat
del verd en l’hora calenta.
Raïm i cep retallat
damunt la terra lluenta;
vinyes verdes, soledat.
  • HORA CALENTA: Quina hora del dia creus que serà?
  • TERRA LLUENTA: Per què llueix la terra?
Vinyes que dieu adéu
al llagut i a la gavina,
i al fi serrellet de neu
que ara neix i que ara fina…
Vinyes que dieu adéu!
  • DIEU ADÉU: Per què “dien adéu” les vinyes als vaixells i als ocells?
  • SERRELLET DE NEU: Metàfora que es refereix a petites línies d’escuma en el mar.
  • QUE ARA NEIX I QUE ARA FINA: Apareix i desapareix molt depressa, com si nasqués i morís en un moment.
Vinyes verdes vora el mar,
verdes a punta de dia,
verd suau de cap al tard…
Feu-nos sempre companyia,
vinyes verdes vora el mar!
  • A PUNTA DE DIA: A quin moment del dia es refereix?
  • CAP AL TARD: A quin altre moment del dia es refereix?
Josep Maria de Sagarra (1894-1961) va ser un poeta, novel·lista, dramaturg, periodista i traductor català. Fou l’autor d’obres dramàtiques molt populars i membre destacat de l’Institut d’Estudis Catalans i de la Reial Acadèmia de Bones Lletres. Obtingué nombrosos premis literaris.

Per escoltar la cançó de Lluís Llach

No en teniu mai prou!

(Música. Surt la família rica, amb el seu majordom)

PARE: Fa un bon dia per passejar, no trobes?
MARE: Oi, tant! És el dia perfecte per prendre el sol sense cremar-nos, per admirar els colors de la tardor, sense perill d’agafar un constipat ni haver-nos d’abrigar en excés.
PARE: Un dia perfecte. (S’adreça al Majordom que té al costat) Fermí, felicita el Tomàs Molina per haver-nos preparat un dia tan esplèndid, amb el temps ideal.
MAJORDOM: Per demà els senyors voldran un altre dia de sol o preferiren una mica de pluja?
MARE: Com que demà no hem de sortir de casa, en Tomàs pot prendre’s un dia de festa… i que faci el temps que vulgui.
MAJORDOM: Li ho diré, senyora. (se’n va)
NEN 1: Mare, avui podrem jugar una estona?
NENA 2: Va, sí, que fa dies que no juguem!
NENA 3: Em deixareu agafar la nina que em van passar el Reis?
PARE: Jugar, sí, però amb moderació. (toca la campaneta i apareix el jardiner) Els nens volen jugar…
(El jardiner estén un catifa verda)
JARDINER: Herba especialment importada per evitar peladures de genolls; i desinfectada i esterilitzada perquè els nens puguin posar-hi les mans, sense perill. (El jardiner se’n va)
MARE: Només faltaria amb la mar de virus de corren avui dia…!
NENA 3: Jo vull la nina!
(El pare toca la campaneta i entra la mainadera amb una nina)
MAINADERA: Aquí té la seva nina, senyoreta. Avui li hem posat aquest vestidet perquè tocava jugar a fora. T’agrada, reina?
(La nena intenta tocar-la)
MARE: Vigili, Ramona! Verge santíssima, de poc més i la nena… una cosa és jugar-hi i una altra és que toqui amb els dits.
PARE: Que no veu que s’hi podria fer mal?
MAINADERA: Perdonin, jo només…
MARE: Va nena, no ploris, que no ha estat res. Eh, que n’és de maca la nina?
NENA 3: Jo volia agafar-la!
MAINADERA: Ui, això no!. Mira, ara la fem caminar i la nina se’n va a dormir, que ja és tard.
NENA 2: Mama, jo també vull jugar-hi.
NENA 3: No, que la nina és meva.
PARE: Va, no siguis tan egoista, deixa que hi jugui una mica la teva germana.
NENA 3:(es posa a fer morros)
MAINADERA: La nina, abans d’anar a dormir diu bona nit als ocellets i a les nenes maques com vosaltres…. Bona nit, bona nit… (i se’n va).
MARE: Veus com també hi has pogut jugar amb la nina?
NEN 1: I jo què?
(El pare toca la campaneta i apareixen dos homes, un futbolista amb una pilota de futbol i un altre amb un cotxe)
PARE: Avui podràs triar… Què vols, jugar amb la pilota o amb el cotxe?.
NEN 1: Jo vull ser com el Messi!.
PEP GUARDIOLA: Mira, per controlar la pilota l’has de tocar amb la part interior del peu… (el nen fa el gest de voler agafar la pilota)
PARE: Però què fa? Que no ho veu que és un nen petit? Podria fer-se mal! O, qui sap on podria llançar la pilota. Vagi més amb compte.
PEP GUARDIOLA: El teu pare té raó. Ja veuràs, tu no la toquis que jo ja t’ho ensenyo. No has de xutar mai amb la puntera perquè pot anar a parar a qualsevol lloc; sempre s’ha de xutar per la part del costat, veus?
(s’avança la pilota i surt de l’escenari)
MARE: Va, ara descansem una mica que ja és hora de berenar.
NEN 1: I la pilota?
PARE: Nen, ja està bé, eh? És que no en teniu mai prou.

Fragment extret de https://blocs.xtec.cat/teatredescola/

La Vall d’Aran

La Vall d’Aran (que els aranesos diuen “Val d’Aran”) està situada al cor del Pirineu axial, a la conca alta del riu Garona. Es troba al nordoest de Catalunya, i una bona part dels seus límits fan frontera amb França. Aquesta vall presenta unes característiques naturals que la diferencien notablement de la resta de Catalunya.

La comarca, amb un relleu muntanyós ple de cims de gran altitud, té una orientació dominant de sud-est a nord-est i això, afegit a l’existència del pla d’Aquitània, permet l’entrada de l’aire humit de l’Atlàntic, que li proporciona un ambient fresc i humit durant tot l’any, amb abundants precipitacions, sobretot als vessants mitjans i alts. Les muntanyes que envolten la vall retenen una gran part de la humitat de l’aire en forma de pluja o neu, i això fa que el fons de la vall presenti un ambient humit, fins i tot a l’estiu. Aquest fenomen és característic de la comarca i no es dóna en cap altre indret de Catalunya. Les peculiaritats climàtiques també van fer que, en el passat, l’acció glacial fos especialment important i a l’actualitat encara hi ha grans glaceres a les seves valls.

El clima atlàntic de la Val d’Aran també ha determinat l’existència d’una vegetació molt específica. A les zones més planes domina el bosc de roure; als vessants inferiors de les muntanyes, les grans extensions de fagedes, avets i boscos de pi silvestre, i als cims més alts, el pi negre i el prat alpí, mentre que als vessants més solans, les fagedes i els avets són substituïts pel roure de fulla gran i el pi silvestre.

La Vall d’Aran, com a comarca pirenenca, no està gaire poblada. Compta amb uns 8.000 habitants censats, tot i que al llarg de l’any s’hi dóna un fort moviment humà a conseqüència del turisme. La població tendeix a concentrar-se al fons de les valls, principalment al voltant de la ciutat de Vielha, capital de la comarca (3.700 h.). Altres poblacions importants són Salardú (1.731 h.) i Bossòst (1.043 h.).

L’activitat econòmica, basada tradicionalment en l’explotació forestal, agrícola i ramadera, ha patit un descens considerable amb l’aparició del turisme, que ha transformat radicalment la vida i la feina dels habitants de la zona. Especialment important és el sector dels serveis, lligat fonamentalment a l’activitat turística, que concentra el seu focus a Vielha i la seva rodalia, i a l’estació d’esquí de Baqueira Beret.

La comarca té altres particularitats. L’aranès, variant del gascó, és la llengua pròpia de la Vall d’Aran i comparteix la cooficialitat amb el català i el castellà. La paraula “aran”, en aranès antic, significa “vall”. La Vall d’Aran, geogràficament, està més oberta cap a França, i ha restat aïllada de la resta de Catalunya durant molt de temps. Potser per aquesta raó ha mantingut la seva llengua i el seu peculiar govern, constituït pel Consell General de la Vall. La comunicació amb la banda espanyola va rebre un fort impuls gràcies a la construcció del Túnel de Viella, de 5.240 m. de longitud, inaugurat l’any 1.948.