Per a la majoria de nosaltres un cometa és com una taqueta boirosa a dalt del cel. Primer sembla com una boirina lluminosa, després, a mesura que va desplaçant-se entre les estrelles durant la nit, esdevé un cos molt més brillant que de mica en mica va perdent la brillantor i, finalment, desapareix.

Però no tothom que veu la cua d’un cometa hi veu el mateix. Abans, algunes persones imaginaven que el cometa era com el cap d’una dona que arrossegava una llarga cabellera. De fet, la paraula cometa ve d’una paraula grega que vol dir ‘cabell’.

Alguns dels cometes tenen un centre rocós. Pot donar-se el cas que xoquin entre ells. També pot passar que un cometa sigui atret per una estrella llunyana; aleshores el moviment del cometa en qüestió pot fer-se més lent, fet que pot provocar la seva «caiguda» en direcció al Sol. A mesura que s’hi acosta el gel s’escalfa i forma un vapor de pols que és el que nosaltres veiem des de la Terra. Com que els cometes estan fets de gel i de pols rocosa sovint reben el nom de «boles brutes de neu».

Després que Isaac Newton va donar a conèixer la llei de la gravetat l’any 1687, el seu amic Edmond Halley es va afeccionar a l’estudi dels cometes. L’any 1682 es va veure un cometa que seguia el mateix recorregut que els cometes vistos els anys 1531 i 1607. Amb la llei de la gravetat, va demostrar que allò que semblaven tres cometes, en realitat n’era només un, que viatjava al voltant del Sol seguint una òrbita força gran que durava uns 76 anys. Va preveure que el cometa retornaria l’any 1758 seguint la mateixa trajectòria d’altres vegades. La seva previsió va ser gairebé correcta. El cometa va tornar a passar l’any 1759. Va ser llavors que se’l va batejar amb el nom de cometa Halley.

Des d’aleshores, el Halley s’ha tornat a veure els anys 1835, 1910 i 1986. Abans que Halley descobrís l’òrbita dels cometes, la gent creia que els cometes eren un senyal enviat pels déus avisant d’algun fet futur. Com que la cua s’assemblava a la cabellera d’una dona, o a una espasa, creien que el senyal significava la vinguda d’una guerra o un desastre. Quan apareixia un cometa gran, les esglésies s’omplien de gom a gom i les campanes repicaven. Fins fa ben poc la gent encara s’espantava; l’any 1910 semblava que la terra passaria a través de la cua del cometa Halley. Molta gent es pensava que allò fóra la fi del món. Però la cua de Halley, com la de tots els cometes, és només pols. A la Terra, no li va passar res.

Cada vegada que un cometa es mou a prop del Sol, una part de la seva composició gelada s’evapora i forma el cúmul de pols de la cua. Aquest material no torna mai al cometa. Amb el pas dels anys, el cometa s’encongeix, i després de passar-hi una o moltes vegades s’exhaureix tota la seva composició gelada. Si el cometa té un centre rocós, sembla un meteorit més volant per l’espai. Si no té centre rocós, senzillament desapareix i deixa només un núvol de pols. De fet, els astrònoms han seguit la desaparició d’algun cometa. Quan desapareix ja no passa regularment a la vora de la Terra. El cometa ha mort.

Isaac Asimov: El Halley i altres cometes. Editorial Cruïlla

Teseu era fill d’Egeu, rei d’Atenes, i de la filla del rei de Trezena, un home savi i just, a la cort del qual es va educar. 

El rei Egeu havia ordenat que no enviessin el seu fill a Atenes, fins que no fos capaç d’aixecar una roca sota la qual havia amagat la seva espasa. Teseu era molt valent i volia imitar Hèrcules, l’heroi de qui explicaven unes proeses extraordinàries. Així que va haver complert setze anys ja es va veure amb cor d’alçar la roca sota la qual hi havia l’espasa del seu pare. Se la va cenyir i se’n va anar cap a Atenes. 

El seu pare va estar molt content de veure’l, i li va explicar que els atenesos, com a tribut d’una guerra que havien perdut amb el rei Minos, de Creta, li havien d’enviar cada any sis nois i sis noies, que servien d’aliment a un monstre que es deia Minotaure, i que era mig home i mig toro. El Minotaure vivia dins un laberint construït per l’arquitecte Dèdal. Des de dins, era impossible de trobar la sortida. 

Teseu va dir al seu pare que volia ser un dels sis nois que aquell any havien d’enviar a Creta. De primer, el rei s’hi va oposar, però al final no va tenir més remei que resignar-se. 

L’arribada a Creta dels sis nois i les sis noies d’Atenes era esperada cada any amb molta expectació. Ariadna, la filla del rei, es va fixar en la noble presència de Teseu i se’n va enamorar. Li va donar un cabdell de fil, perquè l’anés descabdellant i, si vencia el monstre, pogués sortir del laberint seguint el fil del cabdell. 

Quan Teseu va trobar el Minotaure, la lluita entre ells va ser terrible. Però Teseu era jove i valent i, armat amb una bona espasa, va poder matar el Minotaure. Després, seguint el fil del cabdell d’Ariadna, va aconseguir sortir del laberint. Ariadna l’esperava a la sortida i, tots dos, es van embarcar a la nau i van salpar cap a Atenes. 

Teseu i Ariadna, en la seva ruta cap a Atenes, van fer una parada a l’illa de Naxos. Però aleshores Teseu no es va comportar com hauria calgut. Aprofitant el son de la noia es va embarcar tot sol i la va abandonar. Ariadna, quan es va despertar, es va fer un bon tip de plorar. Però va passar el déu Bacus, se’n va enamorar i s’hi va casar. 

Teseu va arribar a Atenes, feliç del final de l’aventura, però es va entristir en saber que el seu pare havia mort. Tot i així, immediatament va ser coronat rei d’Atenes i durant el seu regnat va donar al poble lleis sàvies i justes. 

Albert Jané: La història de Teseu (adaptació).

Durant milers i milers d’anys les zebres han transmès la seva saviesa a les seves filles. Cada generació ha perfeccionat l’anterior, les zebres ben ensenyades han prosperat, i s’han reproduït, i per això hi ha milions de zebres a la sabana. Un dia com qualsevol altre, una zebra com qualsevol altra té set. I mentre s’apropa a la bassa recorda la primera lliçó que va aprendre de la seva mare:

Quan beguis, no et refiïs. Els lleons s’amaguen pels voltants dels abeuradors, aprofiten que tens el cap cot i estàs distreta. Sigues prudent: dreça les orelles i gira-les per escoltar el que no pots veure.

La lliçó li salva la vida. D’entre uns matolls de color crema salta un cos de color crema. Una massa felina de músculs i tendons, urpes i ullals, dirigits i coordinats per un instint assassí. Afortunadament és temporada seca. En el moment d’agafar impuls per al gran salt, la bèstia trepitja una branqueta. Amb el petit espetec n’hi ha prou perquè la zebra es giri i fugi.

Per regla general els lleons es cansen aviat. Si pots escapolir-te de la primera embranzida no hauràs de patir gaire. Per als lleons caçar zebres és una activitat més aviat esportiva i de seguida se n’avorreixen.

La zebra s’adona que per desgràcia no la persegueix un lleó. És una lleona. Les lleones són més perseverants, molt més, perquè en depenen els cadells dels lleons. Fins i tot és possible que la lleona estigui tan desesperada com la zebra. Aquelles quatre potes poderoses no renuncien i li van al darrere, els ullets de la fera clavats en les natges de la zebra.

L’aire que respira li crema els pulmons. Les cuixes li tremolen d’angoixa i de fatiga. La seva última esperança és que ara corre per espais oberts i la lleona encara està entretinguda baixant les roques. Això li permet guanyar terreny. Però és només un miratge. Quan la bèstia toca terra, accelera i redueix les distàncies a una velocitat prodigiosa. La zebra sap que tot s’acaba.

La zebra sent un renill. El pànic la dominava tant que ni havia vist que molt a prop hi havia una congènere. Es mou en la seva direcció per demanar-li auxili, sense esma. Però quina ajuda pot oferir-li una zebra vella, mig coixa i guenya? A més, la zebra vella, coixa i guenya, que també ha vist la lleona, fuig tan de pressa com pot, que no és gaire.

Durant uns moments, sota la capa del sol, en tota la immensa extensió de la sabana, per a la zebra no existeix res més que ella i la zebra coixa, guenya i vella. Corren en paral·lel. Tots dos animals es freguen amb la pell dels flancs. La zebra avança la zebra vella. La supera. Un moment després, el soroll rítmic de les vuit potes és interromput per un esclat de fúria. La zebra no mira enrere. No ho veu, ho sent: la zebra coixa ha caigut, abatuda, i la lleona li clava les mandíbules al coll.

L’endemà, davant de les altres zebres, plorarà de llàstima. I serà un plor sincer. Però ella és viva. Viva. I ha après la lliçó suprema de la sabana, que transmetrà a la seva filla. I aquesta lliçó no té res a veure amb els lleons. Tot el que li cal saber a una zebra per sobreviure a la sabana és que n’hi ha prou de córrer més que una altra zebra.

Albert Sánchez Piñol: Tretze tristos tràngols (adaptació)

Quan jo era petit al meu pare li agradava explicar-me faules. En tenia un gran repertori, però n’hi havia una d’especial, una que me la relatava molt sovint. De tant que me la va repetir va entrar a formar part del meu pòsit personal aquell que, amb el temps, m’ha fet ser com sóc ara. Avui, que tinc un d’aquells dies que no vols tenir mai, aquells dies en que estàs tristot, decebut i desenganyat, les circumstàncies m’han fet recordar la vella, i bella, història del meu pare. Aquí la teniu.

Una nit d’estiu un gos va al riu a beure aigua, a la mateixa hora un llop s’acosta al riu amb les mateixes intencions. S’ensumen i es fan amics. Cada dia es troben al mateix lloc, parlen de tot una mica. Els dos animals són de la mateixa alçada; el llop és prim, en canvi el gos és gras. El llop sempre té gana, el gos, al contrari, no en té mai. Un dia el llop li pregunta al gos per què està sempre tan tip i el gos li explica que els homes l’alimenten, que sempre té un plat ple de menjar.

Passen els dies i l’amistat cada dia és més gran. Però el llop està cada cop més prim: la sequera ha foragitat els animals del bosc i hi ha poca cacera. El llop té molta gana. El gos, en canvi, continua gras, no té problemes per atipar-se cada dia. Com que el gos i el llop són grans amics, el gos proposa al llop que vagi a viure amb ell a la granja del humans. El llop diu que s’ho pensarà. Es segueixen veient nit rere nit. El llop segueix patint gana, cada dia que passa ho té més clar: anirà a viure amb el gos. El gos està encantat, per fi podrà estar amb el seu amic durant tot el dia. Comencen a fer plans, en parlen durant nits i nits.