Com sabeu, la creació del món està contada de diferent manera segons les creences de cada poble i de cada cultura. Aquí tens dos mites diferents de dues cultures llunyanes que ens parlen d’aquests fets.

Segons un mite xinès, la primera criatura de l’univers va ser Pangu (o P’an-ku), un gegant que va néixer del caos que era fosc i tenia forma d’ou. Pangu va partir l’ou i així va separar el cel de la terra i aguantà el cel en alt amb les mans. Quan Pangu va veure el seu treball fet va decidir descansar i va morir. El seu ull esquerre es va convertir en el Sol i el dret, en la Lluna. Cada membre del seu cos es convertí en un element diferent de la Natura.

Segons el mite maori de la creació, Rangi (el cel) i Papa (la terra) estaven inseparablement entrellaçats. Un dels seus fills, Tanemahuta, déu del bosc, empentà el cel cap amunt amb el cap i la terra cap avall amb els peus; i així separà els seus pares. Arran de la separació, un altre dels fills, el déu de la tempesta Tawhiri-matea, es posà de part de Rangi i llançà tempestes i vendavals sobre la resta de germans, que havien romàs amb Papa. Un d’aquests, Tu-matavenga, el déu guerrer, se li enfrontà però no va poder derrotar-lo; a partir d’aquest moment, Tawhiri-matea es féu càrrec del cel. Els maoris afirmen que, durant el prolongat combat entre els germans, el déu de la tempesta inundà la terra i així es formaren les illes de l’oceà Pacífic.

Es tracta d’un joc que, segons els llocs, s’anomena també treset, treset en ratlla o renglera en treseta. Hi juguen dues persones.

Material necessari:

• un tauler o un dibuix amb l’esquema del dibuix
• 3 peces menudes del mateix color
• 3 peces menudes d’un color diferent (poden ser també diferents objectes petits)

Instruccions del joc:

1. El primer jugador ha de posar la seva peça just en el punt central.
2. El segon jugador ha de col·locar la seva en un dels punts on conflueixen les línies.
3. Correlativament, ambdós jugadors han d’anar posant les seves peces en distints punts de confluència.
4. Durant la partida, cada jugador ha d’anar movent alternativament les seves peces.
5. Guanya el primer jugador que fa tres en ratlla, és a dir, el que col·loca les seves tres peces en línia recta.

Fa molt, molt de temps, a la pròspera ciutat d’Hamelin, va succeir una cosa molt estranya: un matí, quan el seus satisfets habitants van sortir de les seves cases, varen trobar els carrers envaïts per milers de ratolins que rondaven per totes bandes, devorant, insaciables, el gra dels seus graners i el menjar dels seus rebosts.
Ningú acabava de comprendre la causa d’aquesta invasió, i el que era encara pitjor, ningú sabia què fer per tal d’acabar amb aquesta plaga tant irritant.
Per més que pretenguessin exterminar-los o, com a mínim, foragitar-los, semblava que cada vegada venien més i més ratolins a la ciutat. Tal era el nombre de ratolins que, dia rere dia, s’apoderaven dels carrers i les cases, tant que fins i tot els mateixos gats fugien espantats.

Davant la gravetat de la situació, les autoritats i persones més importants de la ciutat, que veien perillar les seves riqueses per la voracitat dels ratolins, van convocar el Consell i digueren: “Donarem cent monedes d’or a qui ens deslliuri dels ratolins”.
Poc després es va presentar davant seu un flautista taciturn, alt i mal girbat, a qui ningú havia vist mai abans, i els digué: “La recompensa serà meva. Aquesta nit no quedarà ni un sol ratolí a Hamelin”.
Dit això, va començar a passejar pels carrers i, mentre passejava, tocava amb la seva flauta una meravellosa melodia que encantava els ratolins, que sortint dels seus amagatalls seguien com hipnotitzats les passes del flautista que tocava incansable la seva flauta.
I així, caminant i tocant, els portà a un lloc molt llunyà, tant que des d’allà ni tan sols es veien els murs de la ciutat.
Per aquell lloc passava un riu i, en intentar creuar-lo per seguir el flautista, tots els ratolins van morir ofegats.
Els hamelinesos, en veure’s per fi lliures de les voraces tropes de ratolins, van respirar alleujats.

Ja tranquils i satisfets, van tornar als seus pròspers negocis, i tan contents estaven que organitzaren una gran festa per a celebrar el feliç desenllaç, menjant excel·lents viandes i ballant fins molt entrada la nit.
Al matí següent, el flautista es va presentar davant el Consell i reclamà als prohoms de la ciutat les cent monedes d’or promeses com a recompensa.
Però aquests, deslliurats ja del seu problema i cecs per la seva cobdícia, li van contestar : “Ves-te’n de la nostra ciutat! O potser et pensaves que pagaríem tant d’or per tan poca cosa com tocar la flauta?”.
I dit això, els prohoms del Consell d’Hamelin li donaren l’esquena, tot esclatant a riure.

Furiós per l’avarícia i el desagraïment dels hamelinesos, el flautista, igual que féu el dia anterior, va començar a tocar una dolcíssima melodia una i altra vegada, insistentment.
Però aquesta vegada no eren els ratolins qui el seguien, sinó els nens de la ciutat, els quals, hipnotitzats per aquell so meravellós, anaven darrera de les passes de l’estrany músic.
Agafats de la mà i somrients, formaven una gran filera, sorda als precs i crits dels seus pares que, en va, entre plors de desesperació, intentaven impedir que seguissin al flautista.
Res aconseguiren i el flautista se’ls endugué lluny, ben lluny, tan lluny que ningú sabia on, i els nens, a l’igual que els ratolins, mai més tornaren.
A la ciutat, només hi quedaren els seus opulents habitants i els seus rebostos plens i ben proveïts de viandes, protegides per les seves sòlides muralles i un immens mantell de silenci i tristesa.
I això fou el que succeí fa molts, molts anys, en aquesta deserta i buida ciutat d’Hamelin, on, per més que busqueu, mai hi trobareu ni un ratolí ni un nen.

Hans Christian Andersen