La Marta avui sembla que s’ha llevat amb el peu esquerre. Al matí, anant cap a l’escola, se li ha trencat la motxilla i li ha caigut tot pel terra. Naturalment, ha arribat tard, i la mestra li ha cridat l’atenció davant de tothom. A l’hora del pati li han donat un cop de pilota i la cara li ha quedat com un tomàquet. I ara només li faltava la seva mare donant-li instruccions sobre com cal que organitzi la festa del seu aniversari.

-Que ets empipadora, mare! No vull convidar l’Oriol! Sempre es posa amb les nenes.
-Jo penso que l’has de convidar perquè és del teu grup i es podria enfadar -li contesta la mare.
-Tant m’és! També ell ens fa enfadar a nosaltres amb el que diu.
-Pensa que tot i amb l’Oriol sou el doble de nenes i convé que hi hagi barreja.
-Però, mare, l’Arnau m’ajuda sempre, en Pep és molt divertit, l’Òscar és un bon noi i en Carles sap organitzar molt bé els jocs; en canvi l’Oriol…
– Dona, em sap greu per aquest nen.
– Com vulguis, però no li farem cap cas! -conclou la Marta, amb un to que indica que ja ha dit tot el que havia de dir.

La mare es queda mirant la seva filla, que va d’un lloc a l’altre de l’habitació sense fer res. “Quan aquesta noia està de mala lluna, no hi ha res a fer”, pensa. I se’n recorda que cal portar el gos al veterinari.