ÀNGEL CASTIÑEIRA  (publicat a “ARA”, 30/11/2013

Em van demanar que dirigís unes paraules a uns joves directius en l’acte acadèmic de cloenda, en el transcurs del qual se’ls van lliurar els títols que han assolit un cop finalitzats els seus estudis.

En lloc de les lloances de rigor, d’altra banda merescudes, em va semblar millor que, just ara que es formulen nous propòsits en la seva carrera i somien amb el seu ascens professional, podria ser convenient formular algunes qüestions que he anomenat “inquietants” per una raó ben senzilla: perquè han estat motiu d’inquietud personal i professional per a generacions anteriors de directius. Les preguntes són aquestes.

Primera. Què significa per a tu desenvolupar el lideratge: significa adquirir i acumular competències, o bé créixer en qualitat humana, maduresa i valors? ¿L’objectiu de la inversió formativa consistia tan sols a afegir un programari al teu CV, o a renovar a fons el teu sistema operatiu? Per descomptat, aquesta qüestió n’inclou d’altres de la mateixa família, com les següents. Què és per a tu el realment important, la vida dels negocis o el negoci de la teva vida? ¿Les decisions que prendràs estaran lligades al teu estricte progrés individual o també a la teva felicitat?

Segona. Quina serà la teva actitud i la teva resposta davant la gestió dels canvis, sens dubte disruptius, que afectaran les organitzacions en el futur? ¿Sabràs dirigir gradualment aquesta adaptació? ¿Acceptaràs crear i aplicar nous hàbits de conducta? ¿Comprendràs i t’atreviràs a orientar la direccionalitat del mateix canvi? Coneixem líders actuals que han negat la crisi, que s’han resistit a la nova realitat o bé que n’han postergat les solucions. Quin tipus d’implicació i compromís estaràs disposat a assumir tu en el teu nou lideratge?

Tercera. André Gide deia que ningú descobreix noves terres si no té el coratge de perdre de vista la platja. ¿T’atreviràs a córrer aquesta aventura, a formular noves visions i projectes malgrat la inseguretat del destí i la incertesa del trajecte? ¿O t’acontentaràs a transitar per camins fressats i senders coneguts, per repetir aquell gran tòpic que et recordaven els teus caps: “Aquí les coses sempre s’han fet així”?

Quarta.L’Aspen Institute diu que el líder del futur haurà de conèixer tan bé la seva feina com a ell mateix. No t’estranyi, per tant, que et formuli aquesta pregunta: com de bé et coneixes? Quins són els teus propòsits? El lideratge és fonamentalment una qüestió de com ser, i no tan sols de com fer. ¿Coneixes la teva condició interior, o et farà por explorar el teu estat interior i els seus fantasmes?

Cinquena. Com li va passar a Darth Vader, molts directius es deixen arrossegar pel cantó fosc de la Força. Quan tinguis un alt càrrec, ¿en què et convertiràs? ¿Com et transformarà la possessió del poder? ¿Acabaràs sent, com tants altres, un indesitjable? ¿Com gestionaràs els teus fracassos i sobretot els teus èxits?

Sisena. Jim Collins, trencant de manera provocativa amb un tòpic, diu que les persones no són l’actiu més important de les organitzacions. Les persones adequades sí que ho són, però només aquestes. Doncs bé, en el moment de constituir el teu equip, ¿a quines faràs pujar a l’autobús i a quines faràs baixar? Com les conservaràs? Quins seients els assignaràs? Crear un equip directiu superior no és fàcil. Cal donar als millors les millors oportunitats i, de vegades, molt abans de decidir cap on conduir, cal fer baixar la gent inadequada. Ho faràs?

Setena. He deixat per al final la qüestió més important, la dels valors. La pregunta és: quin nivell d’integritat estaràs disposat a assumir? Els valors són com les empremtes dactilars, ningú té els mateixos però els deixaràs marcats en tot el que facis. Els coneixements s’adquireixen i es transfereixen, però els valors i les actituds han de ser cultivats i exigeixen un treball continuat de la qualitat humana. ¿Estaràs preparat per sumar al teu talent professional (coneixements i competències) el teu talent personal (actituds i valors)?

El meu missatge, en definitiva, va ser aquest, que l’adquisició d’un títol acadèmic que ens acredita com a directius no és mai un punt d’arribada, sinó el punt de partida per a una aventura interior que ens posarà a prova -i d’una manera inquietant- en aquells registres que en el futur marcaran la diferència entre el bon i el mal lideratge.

Voldria compartir amb vosaltres un petit resum del que va ser la xerrada d’inici de curs a càrrec de la Maria Benet “Ensenyar a conviure amb la incertesa”

Partim del fet que no podem resoldre el futur de la nostra canalla, però sí que podem preparar-los per què ells i elles en puguin teixir el seu propi futur. No es tracta de “què volem que aprenguin”, si no de “com volem que aprenguin” i per tant de “com ensenyem”.

Què volem que aprenguin per poder conviure amb la incertesa, doncs avui en dia els paràmetres de l’estudi, de la feina, de l’entorn social i econòmic ha canviat i no és el mateix que fa trenta anys. Per preparar aquest camí i facilitar-los l’aprenentatge és bo acostumar-los a diferents formes i estils d’ensenyar; i tenir presents nou aspectes que es poden considerar fonamentals:

1.Aprendre a tenir iniciativa.

2.Aprendre a pensar.

3.Aprendre a ser més creatius.

4.Aprendre a ser més entusiastes.

5.Aprendre a treballar en xarxa.

6.Aprendre a ser optimistes.

7.Aprendre a reconèixer, expressar i autocontrolar les emocions.

8.Aprendre a tenir seny.

9.Aprendre a actuar.

1.Aprendre a tenir iniciativa: capacitat de fer sense que ens ho hagin de dir. Capacitat de pensar projectes, programar-los i tirar-los endavant; sabent suportar la frustració i les errades. (Eina: Treball per projectes)

2.Aprendre a pensar: afavorint l’anomenat “pensament eficaç”. Desenvolupant hàbits d’elements del pensament (aprendre a escoltar millor, a preguntar, a comunicar-se,…) i reflexionar sobre com pensem. (Eines: prendre decisions, resoldre problemes, saber veure i avaluar les informacions,…). Considerada per algun autor com la novena competència.

3.Aprendre a ser més creatius: aprendre a tenir idees creant un ecosistema creatiu on tothom trobi en què pot desenvolupar millor aquesta capacitat i premiant-la amb el reconeixement. (Eina: espai, hàbit i temps)

4.Aprendre a ser més entusiastes:té a veure amb les actituds; per tant depèn del què pensem, de com i què sentim i del què i com fem. (Eina: activitats que engresquin)

5.Aprendre a treballar en xarxa: saber coordinar-nos, saber comunicar-nos, saber confiar, acceptar el compromís i buscar la complementarietat. (Eina: entorns col·laboratius i de treball en grup)

6.Aprendre a ser optimistes: el nostre estil explicatiu condiciona el nostre pensament. Depèn de com expliquem les coses, de la durada de l’acció, del seu abast i de la personalització. (Ex. No és el mateix dir “aquest dibuix està malament”, que dir “què mal dibuixes”)

7.Aprendre a reconèixer, expressar i autocontrolar les emocions: educar la intel·ligència emocional i afavorir l’autoconeixement personal i la reflexió.

8.Aprendre a tenir seny: saber triar, tenir criteri i saber quines conseqüències té o pot tenir el faig.

9.Aprendre a actuar: el que podem anomenar “intel·ligència executiva”. Aprendre a fer i que l’acció sigui èticament viable (valors: esforç, responsabilitat, modèstia, fortalesa, generositat,…)

Referències fetes a la xerrada:

-José A. Marina (en referència a la “intel·ligència executiva”)

-David Perkins (en referència a les “estratègies del pensament”)

-Martin Cellimen (en referència a “l’optimisme com estil explicatiu”)

Espero que us hagi estat d’interès aquest petit tast! Paco

Són moltes les teories i reflexions que, des del món de l’educació i la pedagogia, veus autoritzades en la matèria i al llarg de la història ens han anat deixant. Més recentment les aportacions científiques sobre l’estudi del funcionament del cervell ens estan permetent refermar, en uns casos, i donar nous enfocaments, en altres, a les hipòtesis i teories relacionades amb  l’ensenyament-aprenentatge.

En cap moment pretenc amb aquest article posar en qüestió les afirmacions dels especialistes, sobre els mecanismes que regeixen les interaccions psicofisiològiques que fan possible l’aprenentatge. Però si voldria compartir allò que la formació permanent i la pràctica diària, al llarg de 30 anys de professió, m’han ensenyat al respecte. I voldria fer-ho d’una manera planera, entenedora per tothom i fins i tot esquemàtica. Intentant donar una resposta que pugui ajudar a tota aquella persona que li pugui interessar, posant damunt la taula aquells factors que, des del meu punt de vista, afavoreixen l’aprenentatge; i que quant millor es treballin, tant des del punt de vista personal o familiar com des del punt de vista professional, com docents, poden millorar el seu resultat.

Com punt de partida hauríem de convenir que l’aprenentatge és un procés psicofísic global on intervenen, evidentment, les estructures cerebrals, però també allò que podríem anomenar la memòria cel·lular. Per altre banda, el concepte d’aprendre, entès com créixer en recursos i coneixement, en el sentit ample de la paraula.

És cert que les vivències i el bagatge personal, són un punt de partida molt important però no pas decisiu; la metodologia utilitzada, entesa com un procés ordenat, s’esdevé d’un pes específic crucial.

Tampoc hem d’oblidar la gran importància dels sentiments, de les emocions, en els processos d’aprenentatge; doncs aquests poden suposar l’ample ventall que hi ha entre el bloqueig i l’aprenentatge més positiu.

Des d’aquesta perspectiva la competència bàsica fonamental a treballar seria la d’aprendre a aprendre. I quines serien les característiques a tenir en compte per afavorir el seu desenvolupament i així aconseguir el millor assoliment possible d’aquesta competència?

Al meu entendre faria falta treballar sistemàtica i ordenadament tres actituds, relacionades amb la “predisposició a fer”, set capacitats, que conformarien el “saber fer” i una emoció, que seria el “catalitzador” essencial de l’aprenentatge, la “motivació per excel·lència”.

Les actituds imprescindibles serien:

a) La voluntat (voler aprendre, voler saber).

b) L’esforç (la intensitat que posem en allò que fem).

c) La constància (la dedicació en el temps).

Les capacitats, expressades de manera seqüenciada, serien les següents:

-Saber escoltar als altres i saber escoltar-se a un mateix.

-Saber observar de manera crítica allò que ens envolta i a nosaltres mateixos (introspecció).

-Saber construir els nostres propis coneixements a partir de l’escolta i l’observació actives i poder establir relacions, induccions i deduccions. Per tant construir porta implícit treballar la capacitat de comprendre com relació biunívoca amb aquella: construint, comprenem i comprenent, construïm.

-Saber memoritzar allò construït i que per tant podem considerar com après, i destriar que és o pot ser allò significatiu.

-Saber expressar, saber comunicar als altres allò que hem aprés i/o creiem saber.

-Saber compartir el nostre coneixement, la nostra experiència amb les dels altres per poder reflexionar sobre la qualitat de les nostres pròpies construccions amb una visió autocrítica positiva que ens permeti seguir creixent emocional i intel·lectualment.

I el catalitzador és l’amor, ingredient fonamental tant per ensenyar com per aprendre. Sentir-se estimat per aquelles persones que t’ensenyen, aprendre a estimar el que estàs aprenent i saber estimar-te tu mateix, als altres i a la natura, té una potència d’activació dels factors de l’aprenentatge i font de coneixement difícil d’igualar. És, per tant, anar un pas més enllà de la mera motivació.

Per últim i encara que sembli una obvietat, aquest procés és continuu al llarg de la vida i és aplicable a tot i a tothom, només cal adaptar-se a les característiques i situacions individuals.

Per tant, el procés d’aprenentatge el podríem resumir en el següent gràfic:

I no es pot oblidar que aquesta competència es complementa amb altres no menys importants, tals com aprendre a pensar, a decidir, a fer, a ser i a estar, facilitant la presa de consciència dels propis aprenentatges i capacitats.

Fco. Fernando Morales Virgós

A l’enllaç següent trobareu un article de gran interès científic sobre els fonaments i avanços recents en el camp de la psicobiologia de l’aprenentatge i la memòria.

Apr y Mem RN 2005(3)

Petita ressenya biogràfica:

Ignacio Morgado es catedrático de Psicobiología en el Instituto de Neurociencia de la Universidad Autónoma de Barcelona. Ha realizado estudios y trabajos de investigación en las universidades del Rhur (Alemania) y de Oxford (Reino Unido) así como una estancia sabática en el Instituto Tecnológico de California (CALTECH). Ha recibido varios premios académicos y de divulgación científica y ha sido coordinador de la colección de neurociencia de Ariel, editorial en la que ha publicado Emociones e inteligencia social.

Posem al vostre abast tres documents facilitats pel Departament d’Ensenyament de la Generalitat. Va dirigit a les famílies i als i a les docents. Són un punt de partida per a la reflexió sobre el que volem dir quan parlem de “valors”, en què consisteix “l’autoritat” i com s’ha de revaloritzar el “reconeixement”, i la importància dels rols diferenciats entre la família i l’escola i la necessitat de caminar plegats i amb un mateix objectiu.

VALORS

AUTORITAT I RECONEIXEMENT

ROLS COMPETENCIALS

Un article una mica llarg però molt interessant i amb unes recomanacions finals molt útils.

Aquest és l’enllaç:

http://sociedad.elpais.com/sociedad/2013/01/17/actualidad/1358445608_550169.html

Siempre es buen momento para consumir frutas y hortalizas, y ahora con la vuelta a la rutina necesitamos retomar los buenos hábitos. Desde ‘5 al día’ os damos algunos consejos para hacer de septiembre un mes más saludable y llevadero.

Terminan las vacaciones, y con ellas, en muchos casos, los malos hábitos alimentarios, el picoteo entre horas, el trasnochar.., por lo que ahora toca volver a reeducar a nuestro cuerpo en pautas sanas, con la práctica regular de actividad física y siguiendo una alimentación saludable y equilibrada, rica en frutas y hortalizas.

Que esa vuelta ‘a la normalidad’ se haga de manera progresiva es importante,  sobre todo para volver a organizar horarios de comida, estudio y descanso, de modo que los niños duerman un mínimo de 8-10 horas.

Para el desarrollo, tanto físico como mental de las personas, es imprescindible una alimentación sana y equilibrada que conlleve el consumo diario al menos de 5 raciones de frutas y hortalizas, junto con el resto de grupos alimentarios: lácteos bajos en grasa, derivados integrales de los cereales (pan, pasta…), carnes, pescados y huevos, aceite de oliva y agua para calmar nuestra sed; Además es importante hacer 5 comidas diarias: desayuno, media mañana, comida, merienda y cena, y evitar el consumo habitual de alimentos ricos en grasas saturadas y azúcar añadido como la bollería industrial, los precocinados, los refrescos con azúcar, la comida rápida, etc.

En cuanto al ejercicio físico, es conveniente hacer deporte dos días por semana, tanto adultos como niños, y realizar cada día al menos 30 minutos de actividad física como el caminar, en vez de coger el coche, subir unas escaleras en vez de utilizar el ascensor…etc. Hay que tener en cuenta que los niños son un reflejo de los adultos y lo imitan todo, tanto en los estilos de vida como en los hábitos de alimentación.

Algunas recomendaciones:

El desayuno goza de gran importancia puesto que está demostrado que el rendimiento escolar y laboral se relaciona directamente con su composición. Un desayuno completo debería contener; una fruta fresca o en zumo, cereales integrales en forma de pan o de desayuno bajos en grasa y azúcar, y un lácteo desnatado o bajo en grasa.

A media mañana tanto si estás en casa, como en el trabajo, o los niños  en el recreo del colegio, resulta muy aconsejable un aporte extra de energía, sobre todo si no han desayunado o lo han hecho de un modo inadecuado; así el bocadillo de toda la vida y las frutas, son alimentos perfectos para esta toma junto con el agua, en vez de bollería, bebidas azucaradas, etc., que son cada vez mas habituales.

En la comida, procurar tomar hortalizas crudas o cocinadas, formando parte de los primeros junto con arroces, pasta legumbres o patatas, o bien, como guarniciones de pescados, huevos o carnes magras, agua como bebida, fruta de postre y pan integral para acompañar. En el caso de los comedores escolares los menús la legislación indica que deben estar elaborados por dietistas-nutricionistas, para asegurar que quedan cubiertas las necesidades de los escolares.

La merienda, nos permite afrontar la tarde, máxime si llevamos toda la jornada sentados en la oficina o en el colegio, y debemos procurar ocuparla con alguna actividad física o actividad extraescolar, y acompañarla de una ingesta de frutas frescas o desecadas, frutos secos, o incluso un bocadillo si tenemos entremamiento,  evitando las chucherías, las bebidas azucaradas, snack y la bollería.

La cena, última comida del día, se debe planificar en función de los alimentos consumidos a lo largo de toda la jornada, dando preferencia a las hortalizas, y como postre las frutas frescas. No debemos descuidarla por ser la última, y en el caso de los niños podemos animarles para que nos ayuden a prepararla. Es importante evitar las cenas a base de cereales del desayuno, pues desplazan a alimentos como el pescado, los huevos o las hortalizas.

Desde ‘5 al dia’ os invitamos a visitar nuestra web: www.5aldia.org, y ponemos a vuestra disposición, información nutricional, recetarios, etc., para que sea más saludable y fácil la vuelta al cole.

ELS HÀBITS DURANT LES VACANCES

Durant el llarg període de vacances tot sembla relaxar-se, i els hàbits diaris no escapen a aquesta tendència, però, tot i això, és important mantenir-los per moltes raons. El sentit d’allò que anomenem hàbits es pot resumir en tres punts: afavoreixen la vida quotidiana, en la mesura que es tracten de costums més o menys fixes que ordenen el transcurs del dia, i així serveixen per estructurar el món del nen quan és més petit, ja que li donen les primeres referències temporals, com són l’hora de menjar, de dormir, de banyar-se… També són el primer esglaó en la seva socialització, ja que suposen les primeres renúncies per tal d’adoptar maneres socialment acceptables i compartides per una comunitat. Aquests criteris serveixen per tota l’etapa d’Educació Primària, encara que, evidentment, quan més petits són els nens més importància tenen. Així, uns hàbits ben establerts poden contribuir a la tranquilitat dels nens, i a evitar dificultats per dormir o per prestar atenció a les classes.

Per tot això hauríem d’intentar mantenir els principals hàbits durant les vacances, amb certa flexibilitat, es clar. És important que per poder transmetre qualsevol hàbit nosaltres mateixos l’hem de posar en pràctica, l’hem de tenir assumit. Si no, estem demanant allò que nosaltres no fem, i això no funcionarà mai.

Les dificultats a l’estiu sorgeixen des del moment en que hem de passar molt més temps amb els nostres fills i molt sovint ens trobem desbordats. El temps de les vacances s’hauria de repartir entre les activitats organitzades que els nens poden fer fora de casa, amb altres companys i el temps que passarien amb nosaltres. Es tracta d’una bona oportunitat de compartir amb ells estones d’esbarjo sense cap altre finalitat que gaudir de la seva companyia. Quan som capaços de dedicar un temps a passar-ho bé es fa més fàcil desprès introduir les obligacions. Es pot dir que sempre que intentem introduir normes o hàbits els nens, què també són subjectes, d’alguna manera accepten o no l’acció dels adults. Així, és important senyalar que els hàbits no s’imposen, si no que s’adopten, es a dir, que el nen els incorporen a la seva vida quotidiana poc a poc, i que és important respectar el ritme propi dels nens en general i de cada nen en particular.

Actualment trobem al mercat de llibres mètodes estandaritzats que sovint pretenen que els nens adoptin ritmes, com per exemple a l’hora d’anar a dormir, que són propis d’edats més avançades. Cada nen respon de manera diferent a les exigències dels adults, moltes vegades posen les seves petites condicions, i no es tracta de cap repte ni ens hem de prendre aquestes particularitats com a motiu d’enfrontament. Més aviat, hem de mostrar certa capacitat per escoltar, per entendre que pot estar passant entre el nostre fill i nosaltres. Els nens necessiten moltes vegades afirmar-se en petites coses que en ocasions poden posar a prova els nostres nervis. No es tracta que els tolerem tot en aquestes situacions si no que poguem acompanyar-los en el seu creixement com a persones. Necessiten seguretat per part nostra, no rigidesa o inflexibilitat. I així els hàbits no es viuen tant com una imposició si no com a part de les coses que es fan diàriament a la llar.

Els dies de vacances no han de ser una excusa per passar més hores davant la televisió, per exemple, si no un temps ordenat, que mantingui les rutines diàries, i un temps també obert a la invenció, a trobar noves maneres de passar el temps amb els nostres fills. Bon estiu a tothom.

Alfredo Ramos (Psicòleg)

Us convido a veure un interessant vídeo sobre “La Cultura de l’Esforç” emès per TV3.

Diferents punts de vista, segons determinats moments històrics, ideologies i cultures que, al marge del que cadascú pugui pensar al voltant d’aquest tema i de com està tractat i reflectit en el vídeo, convida a pensar, a reflexionar i a dialogar sobre l’educació i sobre l’esforç.  Espero que us agradi!!!

veure video

Hores d’ara, es de suposar que tothom estarà d’acord que el respecte mutu és un dels pilars fonamentals per una bona convivència. Des de l’escola afavorim i treballem aquest valor personal per què sigui una actitud davant la vida.

Però no hem d’oblidar que és a la família on es planta i s’ha de tenir cura d’aquesta llavor, per a la qual el seu principal aliment és la corresponsabilitat en ensenyar i aprendre que els drets personals acaben on comencen els drets dels altres, i que cada dret porta associada una obligació. L’aigua que rega el seu creixement és l’exemple que l’adult dona a l’infant.

Un d’aquests exemples de respecte positiu envers els demés, és el cas, per citar algú, del modelatge que podem fer envers les normes de circulació i el compliment dels nostres deures ciutadans.

Posem un cas concret per tal de no allargar innecessàriament aquesta reflexió:

Observem l’ús que fem dels espais destinats a vehicles que condueixen o porten persones discapacitades. Quantes vegades els veiem ocupats per vehicles NO autoritzats? I per tant per persones que no ho necessiten. L’excusa que sovint sents és la següent: “Només ha estat un parell de minuts”; però el missatge que perceben els nostres infants és diferent: “Ho puc fer perquè, com que és poca estona, tinc dret” i “si la mare o el pare ho fa, és que està ben fet”.

Seria bo que ens conscienciéssim que per fer servir aquestes zones d’estacionament reservades es necessiten uns documents que no es concedeixen per capritx; tot el contrari, és per necessitat. I qualsevol dels usuaris d’aquestes zones canviaríem aquest estacionament quasi sempre “tan privilegiat”, el nostre cotxe i molt més, per no haver de tenir aquesta necessitat. I encara provoca més tristor quan això ho veus a les portes de la nostra escola.

Ho dic amb coneixement de causa, doncs aquí ho veig i en altres indrets ho pateixo!

El respecte no només es pot i s’ha d’ensenyar, també i sobre tot s’ha de practicar; i ha de servir de modelatge per la nostra canalla.

Si us plau, siguem curosos amb aquestes petites coses que sense adonar-nos i en funció del nostre exemple poden influir molt en el model de societat que permanentment estem construint.

Moltes gràcies i que puguem gaudir d’uns bons hàbits cívics. Depèn de mi i depèn de tu, tots en som corresponsables.

Paco Morales