PER FI ! DILLUNS DE PASQUA! Ens mengem la mona !! Mmmm
Ha estat el final de la Quaresma.
La nostra, no és una Vella amb cara de dolentota, és molt “trempada”.
I quan vam tancar l’escola encara li quedava una cama :-)))
Dies abans havíem gaudit del CARNESTOLTES, fent màscares amb material reciclat.
GAUDIT O NO… Això ja va segons cadascú.
Enguany hem volgut felicitar el NADAL amb una frase que no sabem ni qui la va dir per primer cop, ni com s’ha anat transmetent d’uns als altres. A nosaltres ens va arribar a l’oïda i al cor fa poc, i per això l’hem volgut divulgar a través de les felicitacions que hem anat fent amb els infants malalts.
“JA QUE ESTEM DE PAS PER AQUEST MÓN,
DEIXEM PETJADES BONIQUES”
Com no podia ser d’una alta manera, guarnir el passadís de la planta amb les manualitats que fan els alumnes i fer cagar el tío, no és negociable. Es fa sí o sí.
Us deixem aquí unes imatges de record d’aquests moments.
L’EQUIP DE PEDIATRIA I ELS PALLAPUPES US DESITGEM UN MOLT BON NADAL PER A TOTHOM !!!
El Vet Aquí Sabadell 2021( el Festival de Contes de la ciutat de Sabadell) és una iniciativa de l’Associació Caravàs i que es portarà a terme del 30 de setembre al 3 d’octubre amb una vintena d’activitats presencials, repartides per tota la ciutat i dirigides tant al públic familiar com a l’adult i als professionals del sector.
El tret de sortida del VAS, sempre es feia presencialment al nostre hospital, a Pediatria. Les nenes i nens ingressats gaudien dels contacontes a l’Escola o a les habitacions, però malhauradament aquesta edició encara haurà de ser en format on-line.
Aquí us deixem els meravellosos contes que han gravat per a vosaltres.
A gaudir-ho molt!!!
EL CARGOL I L’HERBETA DE PONIOL (Amb Rah-mon Roma)
Comencem aquest nou curs 21-22 posant al centre del nostre treball, MÉS QUE MAI, vetllar per GARANTIR UNA EDUCACIÓ INCLUSIVA.
(SUP-0146 alumne Cicle Superior de Primària, Premi Pilarín Bayés, Contes sobre la diversitat 2020)
A la vida hi ha coses que no sabem quan comencen ni quan acaben.
El que sí tenim clar és quan comença i acaba el curs escolar.
Avui 22 de juny del 2021, The end!!!
Com sempre avui, pensem en aquells infants que hauran de passar uns dies ingressats durant l’estiu, a la planta de pediatria. Els desitgem una ràpida recuperació. I com que nosaltres no hi serem fins al proper curs, els hi deixem un mural amb uns gelats molt fresquets, pesrquè no perdin de vista que aviat tornaran a disfrutar de les seves vacances.
BON ESTIU!!!
Aquesta primavera la planta s’ha omplert de Papallones !
Els més grans les han fet de papiroflèxia, amb papers llisos i estampats.
Els “mitjans”papallones dobles, pintades, decorades, superposades.
Els petits, les més grosses !
I un poema de Miquel Desclot les fa volar…..
Recordem els petons de l’any passat, quan encara estàvem confinades….
I afegim, aquest any, els petons que ja podem enviar-vos des de les habitacions de la Planta de Pediatria de l’Hospital Taulí.
Un any passa volant, o no?!
D’un any a un altre tot pot continuar igual, o no?!
Per sort, aquest Sant Jordi 2021, ens trobem en un altre moment de la pandèmia: tenim nenes i nens a la planta, els podem donar suport educatiu i hem pogut celebrar el Sant Jordi d’una manera o altra.
Hem recuperat l’elaboració dels punts de libre per part dels nostres alumnes i l’intercanvi; hem pogut rebre donacions de llibres de contes, de mans de les pròpies autores i també enviats per les editorials, i els hem pogut regalar als nostres alumnes; hem pogut mostrar una retrospectiva dels punts de llibre fets des del 2002 fins al 2019 per nens i nenes ingressats durant els Sant Jordis anteriors; hem pogut fer roses a les habitacions…
Malgrat dobles mascaretes, triples bates, pcr’s…malgrat tot.
En definitiva:
ENS HEM RECUPERAT!!!
Us deixem imatges de totes aquestes activitats tan gratificants per a tots els que hi hem participat, d’una manera o altra, a la Planta de Pediatria de l’Hospital Taulí de Sabadell.
RETROSPECTIVA de Punts de llibre (2002/ 2019)
ELABORACIÓ de PUNTS i ROSES
Els Punts de llibre d’aquest any 2021, han girat en torn al poema inèdit de Joan Margarit (1938-2021): LA CASA, en homenatge al lloc on hem hagut de passar tant de temps !
Ens protegeix i guarda el que hem sigut.
Allò que mai no trobarà ningú:
sostres on hem deixat mirades de dolor,
veus que han quedat, callades, en els murs.
La casa organitza el seu futur oblit.
De sobte, un corrent d’aire i una porta
que es tanca amb un cop sec com un avís.
Cadascú és casa seva, la que s’ha construït.
I que, al final, es buida.
PUNT DE LLIBRE GEGANT, d’aquarel·les inspirades també en aquest poema:
ENTREGA DE LLIBRES
Aquest dilluns 8 de març del 2021, hem celebrat el Dia Internacional de la Dona. Actes se n´han fet molts tot i la pandèmia. Des de l’escola, hem parlat amb les alumnes del que suposa aquest dia i totes les que han volgut participar ho han fet, realitzant alguna activitat escolar relacionada.
Us deixem un parell d’exemples:
AQUAREL·LA de l’Ainhoa Cobos (11 anys)
ESCRIT : “L’ECONOMIA DE LES CURES” El pilar invisible , per Núria Portolés Font (17 anys)
Per molt diferents que puguem ser les persones entre nosaltres, totes tenim una cosa en comú, tots els éssers humans vivim en cossos de carn i os, vivim en cossos vulnerables, cossos dels quals hem de tenir cura tota la vida.
Normalment pensem que necessitem que ens cuidin quan naixem, quan ens fem vells, quan ens posem malalts o quan no ens podem valer per nosaltres mateixos, però realment necessitem cuidar-nos dia a dia per assegurar poder complir les nostres necessitats bàsiques. Necessitem preparar menjar per poder alimentar-nos, necessitem estar en un entorn net i càlid per estar sans, necessitem que ens tractin amb cura per sentir-nos estimats, etc.
I sobrevivim perquè per sort tothom té aquesta capacitat, tots i totes podem assolir aquestes tasques i crear comunitats on cuidar-nos entre nosaltres i a nosaltres mateixos, estem dissenyats per això.
Fins aquí la teoria és molt maca, però la realitat és molt diferent i deixa molt a desitjar. Tenim un greu problema que s’hi oposa i radica en el fet que durant tota la història, qui s’ha ocupat d’aquests cossos vulnerables som les dones, i no perquè siguem les més indicades per aquesta tasca o perquè tinguem un esperit cuidador intrínsec, sinó perquè vivim en societats que distribueixen de manera no-lliure les cures. Ens hi encasellen des de petites de manera que creixem pensant que aquest és el nostre rol natural i per tant no el qüestionem. Però no és el nostre rol natural, de cap manera, que siguem nosaltres les que desenvolupem aquestes tasques té un origen i un perquè.
La feina de cures, es comença a catalogar a la revolució industrial com a feina domèstica. És aquí, als inicis de la producció massiva i amb les primeres passes de l’economia capitalista que se li dóna un nom concret i aïllat.
I no és d’estranyar que just en aquest moment històric se li doni un nom, la identificació i desvinculació del anomenat treball domèstic va ser un dels pilars fonamentals del sistema capitalista.
La consolidació de la família nuclear esdevé necessària dins aquest sistema, perquè permet l’explotació total de la força de treball masculina, on els homes poden dedicar gairebé tot el dia a produir riquesa, ja que tenen totes les seves necessitats cobertes gràcies a la força de treball de les seves dones, mares, germanes i filles, que es queden a casa fent totes les tasques de cures i reproductives.
És important recalcar que sense aquestes tasques no existeix la vida, els futurs treballadors no creixen, els que es posen malalts no es recuperen, els que fan funcionar la indústria el dia d’avui no sobreviuen. Però irònicament, aquí les més essencials són les més precàries, que amb el menyspreu social i totalment fals de no haver treballat en la vida es troben en la vellesa sense dret a la jubilació.
Tot i que el més lògic seria valorar i agrair per sobre de tot les coses que ens permeten viure, el que acaba passant (igual que amb els recursos naturals) és que com des del punt de vista capitalista ‘com més barata la matèria primera/la força de treball millor el que surt més rendible és degradar les cures en un treball insignificant femení que s’acaba donant per fet, totalment infravalorat i pagat al preu més baix possible, oblidant-ne completament així la seva vital importància.
Avui diem prou, si el que volem és la igualtat entre gèneres hem d’acabar amb aquesta dinàmica obsoleta.
No serveix de res una dona pugui treballar si a més s’ha d’encarregar de tot el treball domèstic, no volem el doble de feina ni premis de consolació, volem repartir i desfeminitzar les cures.
Volem que la igualtat no formi part només del marc teòric sinó que es materialitzi en el pràctic, per poder trencar les barreres i els estereotips del gènere i aconseguir una veritable equitat entre éssers humans.
Ja estem fartes de sustentar la vida com un pilar invisible, amb tot el que hem donat no permetrem ser mai més l’últim eslavó de la cadena.
