Escola del Taulí

Adéu Taulí
Els adéus sempre són complicats, més encara si hi ha sentiments molt arrelats pel mig.
Intentaré que aquest no ho sigui. El dia 4 d’octubre m’acomiado del què per a mi ha
estat la meva segona casa: l’Escola del Taulí. Volgudament utilitzo la paraula “casa”
perquè així me la sento i me l’he sentit al llarg de gairebé 24 anys.
Vaig arribar-hi un 1 de setembre amb una pila d’anys a la docència: primària, educació
especial i secundària, amb la recomanació del meu amic Pepe, un dels primers mestres
de l’Escola del Taulí, que em va dir: “nena (aleshores encara se’m podia dir així) quatre o cinc anys i prou eh, que això és molt dur !”. Crec que no li vaig fer gaire cas.  I això que, en part tenia raó perquè les experiències que he viscut com a mestra a pediatria són
d’aquestes que no es posen a la roba, que diria la meva àvia. Sobretot anys enrere quan
l’alumnat que teníem patien malalties oncològiques, fibrosi quística, i altres patologies que
requerien temps llargs d’hospitalització. I això volia dir molta relació, molt vincle amb la
canalla però també amb les seves famílies, amb les especialistes que n’eren les
responsables, amb tot el personal que en teníem cura d’una forma o altra. Evidentment,
podria resultar una feina dura però és enormement gratificant.
Als mestres que treballem en aquests espais tan singulars no ens formen per aquesta
feina, o al menys, aleshores, no ens formaven. No som professionals de la salut que,
evidentment, ja saben que treballaran amb criatures malaltes, amb la possibilitat inclosa
que aquestes acabin morint. Escollim ser aquí perquè ens sembla que serà un lloc des
d’on podrem fer alguna cosa perquè millori la vida dels nens i les nenes mentre estan
hospitalitzats.
Però la nostra feina no seria possible o seria molt més complicada sense la complicitat i
la confiança de les famílies, sense la coordinació amb les companyes infermeres,
doctores, auxiliars, especialistes, treballadores socials, voluntàries,…El meu immens
agraïment a totes elles. Igualment a la resta de professionals d’altres serveis del Taulí
amb qui sempre hem pogut comptar des de l’Escola: comunicació, informàtica, atenció al
client, neteja, rober, manteniment,…
Pel coneixement que en tinc d’aquests 24 anys en docència hospitalària sé que l’Escola,
com a “bolet” dins d’un enorme entorn hospitalari, pot ser molt fràgil si els teu caps no
creuen i aposten per ella, si no creuen en les seves bondats. I en això també he de dir
que tant els i les caps que he tingut aquí al Taulí com al Departament d’Educació hi han
confiat i hi han cregut intensament. Mil gràcies també a tots ells i elles.
En un centre educatiu ordinari tens molts companys mestres o professors, docents com
tu, amb qui diàriament il·lusionar-te, discutir, revisar, ajustar, les tasques a fer. Jo he
tingut la gran sort de no treballar sola, com altres companyes de diferents hospitals; per
tant, tot això i més, ho he pogut compartir molts anys amb l’Anna, amb qui vaig començar
a l’Escola del Taulí i amb la Maite que es queda portant el timó d’aquesta petita nau, i a
qui li desitjo la millor companyia !
Confio que en el meu fer diari al llarg d’aquests anys us hagueu sentit ben tractats per mí,
amb el respecte i atenció que cadascú us mereixeu. Si més no jo ho he intentat. I si no ha
estat així, ja em disculpareu.
M’emporto una motxilla plena de moltes experiències, i de bones amistats que al llarg
d’aquest munt d’anys he pogut fer.
I espero, amb el meu pas per l’Escola del Taulí, haver pogut deixar una petita llavor
d’estimació als vostres cors.
GRÀCIES !

Us presentem els Autoretrats del curs 23-24.

No tots els que han sigut alumnes nostres hi són, però tots els que hi són, han volgut deixar-nos la màgia del seu traç per representar-se.

BON ESTIU PER A TOTHOM !

Cliqueu sobre la foto per veure’ls a tots !

Amb l’alerta de sequera que patia Catalunya vam decidir fer un mural de conscienciació de l’estalvi d’aigua. Els alumnes han fet gotes d’aigua amb consells o simplement decoratives. La veritat és que des que vam començar a posar les gotes, dia sí dia també, ha plogut. Serà que hem invocat la pluja?!

Les respostes del participants a la pregunta d’aquest Sant Jordi’24 en relació a regals que emocionen.

https://padlet.com/a8055181/regals-que-emocionen-4ydarmnmotaqpjmc

Sempre ens fa molta il·lusió que arribi Sant Jordi, preparem la festa amb els nens i nenes ingressats per gaudir-la després tots junts: famílies, alumnes, personal sanitari, escriptors/es…

Els punts de llibre d’enguany homenatgen al pintor Marià Fortuny (150 de la seva mort) i a l’escriptor Vicens M. Estellés (100 anys del seu naixement). Ambdós importants per la nostra llengua i cultura.

Els alumnes han participat versionant  les aquarel·les del pintor i treballant a partir del poema “La rosa de paper” de l’escriptor.

Poema “Una rosa de paper” de V.M. Estellés

Aquarel·les versionant a  Marià Fortuny transformades en punts de llibre

El dia de Sant Jordi vam transformar el passadís de la planta en un passeig de qualsevol poble o ciutat. El personal sanitari, les famílies i els infants van poder gaudir de l’intercanvi del punt de llibre amb un petit escrit, que posteriorment publicarem,  i també de la tria d’un llibre que regalàvem a tothom que s’apropava.

Taller de Roses de Paper

Visita dels escriptors Anna Fité i Marc Donat

Si tot fos tan fàcil i el que demanéssim s’acomplís… però perquè no, la esperança és l’últim que s´ha de  perdre. Potser  si intervé el rei Carnestoltes algun dia es farà realitat:

Volem que s’aturin les guerres !

Tots i totes disfressats de pacifistes, de Hippies !

Escolteu la veu del nostres infants hospitalitzats, que amb paraules SENZILLES I SÀVIES de la Joana Raspall, ens demanen PAU !

Si haguessis nascut
en una altra terra,
podries ser blanc,
podries ser negre…
Un altre país
fóra casa teva,
i diries “sí”
en un altra llengua.
T’hauries criat
d’una altra manera
més bona, potser;
potser, més dolenta.
Tindries més sort
o potser més pega…
Tindries amics
i jocs d’una altra mena;
duries vestits
de sac o de seda,
sabates de pell
o tosca espardenya,
o aniries nu
perdut per la selva.
Podries llegir
contes i poemes,
o no tenir llibres
ni saber de lletra.
Podries menjar
coses llamineres
o només crostons
eixuts de pa negre.
Podries ….podries…
Per tot això pensa
que importa tenir
LES MANS BEN OBERTES
i ajudar qui ve
fugint de la guerra,
fugint del dolor
i de la pobresa.
Si tu fossis nat
a la seva terra,
la tristesa d’ell
podria ser teva.

Ja som al 2024, hem començat de nou l’Escola i al retornar ens trobem amb els rastres del Nadal: la decoració dels passadissos de la planta, les felicitacions nadalenques que han quedat sense destinatari… i les fotos de l’últim dia d’Escola fent cagar el TIÓ. Anem endreçant-t´ho tot i per això volem guardar les fotos aquí al nostre bloc.

BON ANY NOU A TOTHOM!!!

Doncs sí, no ens inventem res, Primavera d’hivern era la manera com s’anomenava a la tardor cap al segle XVII fins ben bé mitjans del segle XX, en alguns territoris catalans. Tot i que tardor prové del món literari, Primavera d’hivern ens sembla molt més poètic.           Aquest curs ens prendrem la llicència d’utilitzar-la entre els nostres alumnes que participen en el mural de tardor i  en les festes típiques  de la Castanyada i Halloween.  Així reflexionarem de com evoluciona i canvia la llegua segons influències locals o externes.

Aquestes primeres setmanes d’ inici de curs escolar, volíem que els nens i nenes ingressats poguessin expressar els seus desitjos de cara al nou curs 23-24., encara que no l’haguessin pogut iniciar a les seves escoles o instituts, degut al seu estat de salut.

Us en deixem una mostra.