Adéu Taulí
Els adéus sempre són complicats, més encara si hi ha sentiments molt arrelats pel mig.
Intentaré que aquest no ho sigui. El dia 4 d’octubre m’acomiado del què per a mi ha
estat la meva segona casa: l’Escola del Taulí. Volgudament utilitzo la paraula “casa”
perquè així me la sento i me l’he sentit al llarg de gairebé 24 anys.
Vaig arribar-hi un 1 de setembre amb una pila d’anys a la docència: primària, educació
especial i secundària, amb la recomanació del meu amic Pepe, un dels primers mestres
de l’Escola del Taulí, que em va dir: “nena (aleshores encara se’m podia dir així) quatre o cinc anys i prou eh, que això és molt dur !”. Crec que no li vaig fer gaire cas. I això que, en part tenia raó perquè les experiències que he viscut com a mestra a pediatria són
d’aquestes que no es posen a la roba, que diria la meva àvia. Sobretot anys enrere quan
l’alumnat que teníem patien malalties oncològiques, fibrosi quística, i altres patologies que
requerien temps llargs d’hospitalització. I això volia dir molta relació, molt vincle amb la
canalla però també amb les seves famílies, amb les especialistes que n’eren les
responsables, amb tot el personal que en teníem cura d’una forma o altra. Evidentment,
podria resultar una feina dura però és enormement gratificant.
Als mestres que treballem en aquests espais tan singulars no ens formen per aquesta
feina, o al menys, aleshores, no ens formaven. No som professionals de la salut que,
evidentment, ja saben que treballaran amb criatures malaltes, amb la possibilitat inclosa
que aquestes acabin morint. Escollim ser aquí perquè ens sembla que serà un lloc des
d’on podrem fer alguna cosa perquè millori la vida dels nens i les nenes mentre estan
hospitalitzats.
Però la nostra feina no seria possible o seria molt més complicada sense la complicitat i
la confiança de les famílies, sense la coordinació amb les companyes infermeres,
doctores, auxiliars, especialistes, treballadores socials, voluntàries,…El meu immens
agraïment a totes elles. Igualment a la resta de professionals d’altres serveis del Taulí
amb qui sempre hem pogut comptar des de l’Escola: comunicació, informàtica, atenció al
client, neteja, rober, manteniment,…
Pel coneixement que en tinc d’aquests 24 anys en docència hospitalària sé que l’Escola,
com a “bolet” dins d’un enorme entorn hospitalari, pot ser molt fràgil si els teu caps no
creuen i aposten per ella, si no creuen en les seves bondats. I en això també he de dir
que tant els i les caps que he tingut aquí al Taulí com al Departament d’Educació hi han
confiat i hi han cregut intensament. Mil gràcies també a tots ells i elles.
En un centre educatiu ordinari tens molts companys mestres o professors, docents com
tu, amb qui diàriament il·lusionar-te, discutir, revisar, ajustar, les tasques a fer. Jo he
tingut la gran sort de no treballar sola, com altres companyes de diferents hospitals; per
tant, tot això i més, ho he pogut compartir molts anys amb l’Anna, amb qui vaig començar
a l’Escola del Taulí i amb la Maite que es queda portant el timó d’aquesta petita nau, i a
qui li desitjo la millor companyia !
Confio que en el meu fer diari al llarg d’aquests anys us hagueu sentit ben tractats per mí,
amb el respecte i atenció que cadascú us mereixeu. Si més no jo ho he intentat. I si no ha
estat així, ja em disculpareu.
M’emporto una motxilla plena de moltes experiències, i de bones amistats que al llarg
d’aquest munt d’anys he pogut fer.
I espero, amb el meu pas per l’Escola del Taulí, haver pogut deixar una petita llavor
d’estimació als vostres cors.
GRÀCIES !