Aquest dilluns 8 de març del 2021, hem celebrat el Dia Internacional de la Dona. Actes se n´han fet molts tot i la pandèmia. Des de l’escola, hem parlat amb les alumnes del que suposa aquest dia i totes les que han volgut participar ho han fet, realitzant alguna activitat escolar relacionada.
Us deixem un parell d’exemples:
AQUAREL·LA de l’Ainhoa Cobos (11 anys)
ESCRIT : “L’ECONOMIA DE LES CURES” El pilar invisible , per Núria Portolés Font (17 anys)
Per molt diferents que puguem ser les persones entre nosaltres, totes tenim una cosa en comú, tots els éssers humans vivim en cossos de carn i os, vivim en cossos vulnerables, cossos dels quals hem de tenir cura tota la vida.
Normalment pensem que necessitem que ens cuidin quan naixem, quan ens fem vells, quan ens posem malalts o quan no ens podem valer per nosaltres mateixos, però realment necessitem cuidar-nos dia a dia per assegurar poder complir les nostres necessitats bàsiques. Necessitem preparar menjar per poder alimentar-nos, necessitem estar en un entorn net i càlid per estar sans, necessitem que ens tractin amb cura per sentir-nos estimats, etc.
I sobrevivim perquè per sort tothom té aquesta capacitat, tots i totes podem assolir aquestes tasques i crear comunitats on cuidar-nos entre nosaltres i a nosaltres mateixos, estem dissenyats per això.
Fins aquí la teoria és molt maca, però la realitat és molt diferent i deixa molt a desitjar. Tenim un greu problema que s’hi oposa i radica en el fet que durant tota la història, qui s’ha ocupat d’aquests cossos vulnerables som les dones, i no perquè siguem les més indicades per aquesta tasca o perquè tinguem un esperit cuidador intrínsec, sinó perquè vivim en societats que distribueixen de manera no-lliure les cures. Ens hi encasellen des de petites de manera que creixem pensant que aquest és el nostre rol natural i per tant no el qüestionem. Però no és el nostre rol natural, de cap manera, que siguem nosaltres les que desenvolupem aquestes tasques té un origen i un perquè.
La feina de cures, es comença a catalogar a la revolució industrial com a feina domèstica. És aquí, als inicis de la producció massiva i amb les primeres passes de l’economia capitalista que se li dóna un nom concret i aïllat.
I no és d’estranyar que just en aquest moment històric se li doni un nom, la identificació i desvinculació del anomenat treball domèstic va ser un dels pilars fonamentals del sistema capitalista.
La consolidació de la família nuclear esdevé necessària dins aquest sistema, perquè permet l’explotació total de la força de treball masculina, on els homes poden dedicar gairebé tot el dia a produir riquesa, ja que tenen totes les seves necessitats cobertes gràcies a la força de treball de les seves dones, mares, germanes i filles, que es queden a casa fent totes les tasques de cures i reproductives.
És important recalcar que sense aquestes tasques no existeix la vida, els futurs treballadors no creixen, els que es posen malalts no es recuperen, els que fan funcionar la indústria el dia d’avui no sobreviuen. Però irònicament, aquí les més essencials són les més precàries, que amb el menyspreu social i totalment fals de no haver treballat en la vida es troben en la vellesa sense dret a la jubilació.
Tot i que el més lògic seria valorar i agrair per sobre de tot les coses que ens permeten viure, el que acaba passant (igual que amb els recursos naturals) és que com des del punt de vista capitalista ‘com més barata la matèria primera/la força de treball millor el que surt més rendible és degradar les cures en un treball insignificant femení que s’acaba donant per fet, totalment infravalorat i pagat al preu més baix possible, oblidant-ne completament així la seva vital importància.
Avui diem prou, si el que volem és la igualtat entre gèneres hem d’acabar amb aquesta dinàmica obsoleta.
No serveix de res una dona pugui treballar si a més s’ha d’encarregar de tot el treball domèstic, no volem el doble de feina ni premis de consolació, volem repartir i desfeminitzar les cures.
Volem que la igualtat no formi part només del marc teòric sinó que es materialitzi en el pràctic, per poder trencar les barreres i els estereotips del gènere i aconseguir una veritable equitat entre éssers humans.
Ja estem fartes de sustentar la vida com un pilar invisible, amb tot el que hem donat no permetrem ser mai més l’últim eslavó de la cadena.