“Tamara, ja obres l’espai Olímpia?” Aquesta és la primera pregunta que em fan alguns infants de Cicle Inicial en veure que surto de la meva aula a les 9:30h del matí i camino pel passadís. La meva resposta sempre és afirmativa i això provoca un somriure a les seves cares i sovint, també algun crit d’entusiasme, mentre baixen cap a la porta de la sala polivalent on tenim ubicat l’espai.

Jo sóc una de les dues mestres especialistes d’Educació Física de l’escola. Sincerament, allò que em fa sentir especial és que els hi obro les portes d’un espai que per tots és molt esperat i sense cap dubte, NECESSARI: l’espai Olímpia. Aquest és l’espai d’aprenentatge de treball motriu on tots els nens i nenes de Cicle Inicial de l’escola poden venir una hora cada matí a experimentar lliurement amb els seu cos tot tipus de patrons o d’habilitats motrius bàsiques i específiques, així com millorar el seu control postural o treballar la relaxació corporal.

Des que vam començar el curs són moltes les situacions interessants que s’han donat a l’espai: infants que comencen a experimentar en un racó concret i acaben utilitzant el material d’una manera que no m’havia imaginat, o d’altres que han començat experimentant una habilitat motriu força senzilla i gràcies a l’esforç i la superació han aconseguit fer una de més complicada. També s’han viscut moments de joc cooperatiu entre infants que no acostumen a relacionar-se en altres moments d’escola i en aquest espai han tingut la possibilitat de fer-ho. I totes les experiències viscudes posen en evidència la gran necessitat de moviment dels infants tant a l’educació infantil com a la primària.

La sala està organitzada amb diferents racons, pels quals els infants circulen lliurement: el racó del “minitramp”, les estructures de fusta amb diferents alçades i el “lleva pors”, els matalassos, el racó de l’escenari i música, els pedals i plataformes amb rodes, les xanques, el racó “d’acrosport”, les espatlleres, etc. Mentre els observo evidencio les ganes que tenen de moure’s en tot moment i d’experimentar amb el seu cos. És del tot cert que l´infant coneix a través del  moviment les capacitats i els límits del seu propi cos. Posa en pràctica la seva força, les seves habilitats,  aprèn a sentir-se segur, i així anar acceptant nous reptes. El joc motriu també l’ajuda a descarregar totes les seves ansietats.

Des de ben petit, el moviment és el primer llenguatge de l’infant. Aquest necessita moure’s per descobrir-se ell mateix i el món que l’envolta. Només hem de pensar en els nadons que no saben parlar, però que es mouen per comunicar-se. I necessiten moure’s amb llibertat per anar progressant en el seu creixement. En el moment que els hi posem en postures forçades, asseguts o aguantant l’equilibri, els privem de llibertat. Com a mestres, hem d’agafar aquesta manera de fer i entendre el desenvolupament de la motricitat global i l’aplicar-la a infants més grans. Si els deixem moure’s per sí mateixos, segons el seu interès i motivació, estem creant unes condicions molt favorables per l’adquisició de moviments cada vegada més evolucionats i amb una correcta coordinació (córrer, saltar, trepar, enfilar-se, gronxar-se, girar, fer la tombarella…) i permetem així, una progressió de la seva autonomia, en un major nombre d’activitats i situacions.

Moltes vegades, no els donem prou llibertat i autonomia per la por que tenim els adults que prenguin mal. És important tenir en compte la diferència entre perill verdader i el risc. Un risc suposa un repte que l’infant reconeix i decideix que el vol assumir. Segons expliquen els científics del desenvolupament, en el joc arriscat i la recerca del perill, els infants sondegen els límits per superar-se a sí mateixos, pas a pas. D’aquesta manera van vencent les seves petites i grans pors i desenvolupen la confiança en les seves pròpies capacitats. També aprenen a moure’s amb habilitat, a no ferir-se i a valorar les situacions de forma adequada, de manera que guanyen seguretat per a tota la vida (veure “la importància de jugar” de Melinda Wenner Moyer; Mente y cerebro, nº46, gener 2011).

Podem afirmar que la creativitat en els moviments es dóna quan l’infant juga lliurement i és ell mateix el que es posa els reptes motrius a superar. D’aquesta manera posa en joc les habilitats que ja domina i juga amb aquelles que li cal reforçar, buscant resoldre aquests problemes, creant nous moviments, superant pors i agafant seguretat.

A l’espai Olimpia posem a l’abast dels nostres infants una gran diversitat de materials i situacions perquè puguin adquirir un gran ventall de patrons motrius de base que els permetin desenvolupar unes bones habilitats motrius bàsiques. Més endavant les podran perfeccionar i esdevenir habilitats motrius més específiques, si volen seguir gaudint d’experimentar i vivenciar amb el seu cos, i desenvolupar algun esport o disciplina artística.

Tanmateix, l’infant necessita sentir-se segur i acompanyat davant dels seus avenços. Cal que la mestra estigui a prop, però no necessiten ni volen que se’ls protegeixi a cada instant. És important que els adults mostrem una mirada sensible i de respecte envers el desenvolupament dels nostres infants.

L’Aina, mestra de 1r, és la responsable de l’espai de La Grangeta que s’obre pels infants de 1r i 2n. Aquestes són les seves reflexions després de la primera setmana amb els infants després de les vacances de Nadal:

Ahir, l’espai de “la Grangeta” va anar tan fluït que vaig tenir l’oportunitat de seure’m a observar i adonar-me’n, amb satisfacció, que l’esforç i la feina començada uns mesos ençà està donant el seu fruit.

Un fet tant quotidià per a molts de nosaltres com anar a un restaurant, és tot un món a descobrir per als infants. Allò que als adults ens sembla tan evident com demanar el què volem menjar, que els cambrers ho anotin i ens ho serveixin, per als nens i nenes és un procés d’aprenentatge perquè la seva lògica inicial és una altra, on tot s’hi val (per exemple, el cuiner pot servir el menjar a taula amb l’olla recent sortida del foc). Així doncs, progressivament passen d’un estat impulsiu i de desordre, on actuen segons els seus desitjos del moment, a ser capaços de regular-se, regir-se per les normes de cada racó de l’espai i assumir els papers dels diferents rols. Aquests són els fets que més vaig poder constatar ahir quan em vaig situar com a observadora.

Com cada matí, els nens i nenes que volien anar a “la Grangeta” anaven entrant, però a diferència d’altres vegades, ja tenien més clar on volien “treballar”. Cadascú es va situar en el seu rol (s’ha de dir que l’última adquisició, la indumentària, ho facilita i ho fa més atractiu!) i van començar a jugar.

Els clients, van fer la seva reserva pertinent a la barra del bar, no sense abans haver passat pel banc a treure els diners necessaris per pagar el dinar o sopar. Tot i que els més despistats tenen l’oportunitat de fer-ho mentre esperen que els cambrers els atenguin.

Mentre, a la cuina els cuiners es van vestint, preparen els fogons i esperen pacientment les comandes de cada taula. Encara hi ha mostres de sorpresa davant de la novetat que en comptes de “menjar de joguina” hi ha pots de vidre amb pedres, petxines, escorça d’arbre, fils de llana… però la reticència marxa de seguida quan se’ls convida a imaginar. Aleshores s’observen cares de concentració a través de les quals podem intuir que estan maquinant amb quina “delicatessen” poden sorprendre als clients.

La feina del cambrers és força complexa, però si se la reparteixen és una cadena que la fan funcionar força bé. Quan tenen els clients acomodats a les seves taules, els faciliten les cartes de menú, un repte per a molts d’ells perquè estan escrites amb lletra d’impremta, i anoten la comanda amb el preu corresponent de cada plat. Un dels papers l’envien a la cuina i la còpia la fan arribar a la barra, on el cap de sala calcula els totals que han de pagar i gestiona la caixa. Encara no disposem de calculadora però si que tenim materials i sobretot, estem aprenent estratègies que ens permeten arribar a la solució (cuc de boles, agrupar els euros segons ens convingui, sumar començant pel número més gran, etc). Hi ha vegades que estem convençuts de com ho hem resolt i d’altres que ens generen nous dubtes…

“El client ha de pagar 17 euros i me’n dóna 17. Ah, però li he de tornar canvi!” – diu una alumna. “Per què?” – pregunto jo. “Perquè als restaurant sempre tornen canvi”.

Quan és hora punta al restaurant, el banc té poca feina, moment que els banquers aprofiten per gestionar els comptes i preparar els moneders, omplint-los amb la quantitat corresponent.

“Aquí diu que hem de posar 25 euros. Un 2 i un 5”- comenta una nena a la seva companya, 

“doncs agafem una moneda de 2 euros i un bitllet de 5 euros i ja està! Oi, Aina?” – contesta l’altra, “a veure, comptem-ho” – els proposo jo. “5 i 2 són 7… no fan 25!”.

Una vegada més, què millor que fer servir eines per explorar. Així doncs, els ofereixo un material perquè elles mateixes puguin investigar i arribar a les seves pròpies conclusions. Comptant peces, n’agafen 25 i decidim que les agrupem de 10 en 10 com ho havíem treballat en el taller de matemàtiques. Ens queden dos grups de 10 i un de 5. Resulta que quan fem dos grups de deu, el vint comença amb el número 2. Si fem tres grups de 10 el trenta comença amb el número 3…

“Doncs en aquest moneder que hem de posar 43 euros, posarem quatre bitllets de 10 euros i tres monedes d’1 euro”- acaba dient una de les nenes.

Amb aquesta investigació van aprendre dues coses: que sense ser-ne massa conscients començaven a entendre el concepte de desena, i que malgrat no coneguessin els números més enllà del 20, tenien recursos per omplir els moneders amb qualsevol quantitat que se’ls proposés.

Com en qualsevol situació on hi hagut una activitat, arriba el moment de recollida. Ahir va ser un dia intens a “La Grangeta” però mica en mica hem après que si anem endreçant allò que desendrecem, la recollida final també és més agradable i harmoniosa. De seguida va quedar l’espai a punt per gaudir-lo el proper dilluns.

I jo, amb un somriure d’orella a orella, ahir vaig apagar els llums de “La Grangeta” tranquil·la i contenta. Convençuda, una vegada més, que el JOC és la base de l’aprenentatge des nostres alumnes.

Una escola adaptada al segle XXI requereix una mirada atenta a la innovació davant les necessitats dels infants del moment, i a la vegada, un fort compromís amb a la tradició, que ens recorda el poder de crear comunitat en viure moments compartits en el temps. Aquests dies celebrem a l’escola les festes de Nadal, un moment per crear punts de trobada i reconciliació amb un mateix i amb els altres. Hem volgut respectar les tradicions que ens remeten a temps passats i ens recorden la nostra història, a la vegada que hem incorporat la mirada contemporània a través de l’art i l’estètica. En la decoració de l’escola d’enguany ha participat l’artista Ivan de Castres, tiet d’una nena de l’escola, que ens ha permés veure en viu i en directe l’elaboració d’una pintura mural. D’altra banda, infants, famílies i mestres hem guarnit l’entrada de l’escola amb elements naturals i reciclats, presentats de forma atractiva. Un avet natural ha fet la funció d’arbre dels desitjos, recordant la famosa obra de l’artista Yoko Ono al museu MOMA de Nova York.

L’oncle Buscall ens ha fet reviure de nou a grans i petits la màgia del Nadal, i ens ha fet present la memòria col.lectiva. Un any més, el tió ens ha visitat, com l’any anterior, com sempre. I com passarà l’any vinent. Perquè les tradicions ens recorden qui som i ens deixen imaginar qui serem, atorgant-nos cert control sobre  la esbojarrada roda de la vida.

Aquest trimestre els infants i els adults hem anat trobant el nostre lloc dins la nova organització estètica de l’escola. Ha estat interessant observar com el fet d’oferir espais més oberts i flexibles ha generat cert neguit en alguns infants. No hi ha dubte que el mobiliari ens conté. Si un infant té assignada permanentment una taula i una cadira, aquests objectes esdevenen el seu límit i marquen el grau d’actuació i implicació en les dinàmiques d’aula. Però és aquest límit un referent real d’autoregulació? Observem de nou aquests infants al pati, a les entrades i sortides, al carrer. El límit espaial s’esvaix i les conductes es descontrolen en aquells casos on la contenció ha estat desmesurada.

Amb la nova distribució del mobiliari de les aules i l’escola volem ajudar els nens i les nenes a trobar el seu equilibri. Cadascú ha de trobar el seu espai, en funció del moment, de l’activitat i de les emocions que es mouen per dintre. Aquí el paper de l’infant és actiu: és ell qui cerca el seu benestar, iniciant així el camí cap a la pròpia regulació.

Durant aquests primers mesos de curs els infants s’han anat relaxant i poc a poc han començat a gaudir de la libertat de moviment, fet que un primer moment provocava vertígen. Ens estem iniciant en l’escolta del cos, en la identificació de les emocions i en la capacitat d’anar més enllà del que és aparent. És un camí lent que hem de fer també els adults per poder acompanyar de forma tranquil.la i respecuosa els processos d’aprenetatge dels nens i les nenes.