Durant les festes de Nadal, els Reis de l’Orient també van passar per la nostra escola. Ens van deixar la sala de psicomotricitat plena de llibres! A la tornada de les vacances vam descobrir aquesta sorpresa amb tots els infants.

Els Reis havien triat llibres per a completar cadascuna de les biblioteques dels espais d’aprenentatge: llibres de ciència, de matemàtiques, d’art, de cuina, de maquillatge, d’història, d’artesania… Aquests Reis ja coneixien el nostre projecte de biblioteca! Sabien que els mestres del Fluvià fa temps que treballem entorn la idea de posar els llibres de coneixements a l’abast dels infants, integrats en els contextos d’aprenentatge real. Segur que algú els havia explicat que hem descentralitzat la biblioteca, repartint tots els llibres per l’escola perquè tenim l’objectiu de convertir el nostre centre en una gran font de recursos on el coneixement estigui repartit per tots els racons.

Els Reis saben que necessitem llibres per aprendre, per investigar, per respondre a les preguntes que ens sorgeixen, per passar una bona estona, per imaginar nous escenaris, per construir-nos com a persones. Per això estan d’acord amb els mestres en que cal que tinguem totes aquestes finestres al món, ben a l’abast. Ben a prop de tots aquells infants que estan delerosos d’alimentar la set de coneixements.

Per poder fer que la nostra escola sigui un espai ple de saviesa, cada aula disposa d’una selecció de llibres de ficció (novel.les, albums il.lustrats i còmics) adaptats a les edats i els interessos dels infants, que es fan servir cada matí durant la mitja hora d’espai lector. Els llibres de coneixements estan distribuïts pels passadissos (respectant les seves temàtiques), per tal que els infants trobin fonts d’informació fàcilment en el moment que les necessitin. De la mateixa manera que l’escola aposta per tenir ordinadors portàtils a l’abast dels infants i canons a les aules, tot prescindint de “l’aula d’informàtica” i portant la tecnologia a l’aula, volem apropar els llibres als infants i fer-ne ús de forma habitual, dins un entorn de treball significatiu. Tenim la idea que els nens i nenes aprenguin a valorar els documents escrits en paper com a fonts d’informació tant vàlides com Internet, per exemple. A més a més, estem convençuts que buscar informació i extreure allò que ens interessa és un gran aprenentatge de vida, per tant, no volem que a la nostra escola passi desapercebut.

La Maria, mestra de l’escola, és la responsable del projecte de biblioteca. Està en contacte amb l’Oblit, llibretera de la llibreria Casa Anita de Gràcia, que ens fa recomanacions i ens busca llibres. Us encoratgem a que reviseu les guies de lectura que elabora la Maria per Nadal, Sant Jordi i Estiu. Ens sembla que els Reis també se les miren!

Article escrit per la Maria i la Carme, mestres de l’escola Fluvià

Divendres 16 de gener vàrem tenir el privilegi a l’escola d’acollir l’estrena a Catalunya de la pel·lícula «Camino a la escuela». Estàvem engrescats! Ho havíem treballat a classe i estàvem preparats per aquest gran esdeveniment.

El film ens va agradar molt i poder compartir-ho amb un dels protagonistes ens va entusiasmar! La vivència viscuda va ser intensa i emocionant. Quin plaer poder escoltar al Carlos que, amb la seva timidesa, ens explicava el seu dia a dia i com havia estat l’experiència de poder rodar un film.

La seva presència i la posterior tertúlia que vam poder compartir, ens va ajudar a comprendre que en realitat el camí a l’escola és el camí de la vida. Més enllà del fil argumentatiu, el que realment ens va emocionar va ser la seva actitud i el seu desig d’aprendre. Malgrat les llargues distàncies que ha de recórrer cada dia i les dificultats que es troba en el camí, res el fa desistir. Ans al contrari, els obstacles el fan fort.

Els quatre protagonistes de la pel.lícula emprenen cada dia una aventura on la superació dels propis límits i la responsabilitat de fer-ho bé, els empeny a aconseguir els seus propòsits. Jackson ha d’atravessar la perillosa sabana keniata durant 15 km; Carlos ha de creuar 18 km a dalt del seu cavall per les planes de la Patagonia Argentina; Zahira ha de recórrer les muntanyes escarpades marroquís; i Samuel empren el seu viatge cap a l’escola, a l’Índia, en una cadira de rodes.

El seu trajecte està ple d’obstacles, però la superació d’aquests els fa únics i els proporciona fortalesa, harmonia, consciència del què fan, la possibilitat de cuidar dels altres i una relació amb l’entorn que els ajuda a fer-se grans. El film és un aprenentatge significatiu del trajecte que tots hem emprès i que ens ha de guiar per aconseguir els nostres somnis. Amb l’experiència viscuda podem construir el nostre present i aprendre a estar al món. Els nostres herois saben que l’escola serà l’únic camí a seguir per poder tenir un futur millor. Cada escena té un valor humà inqüestionable.

El film ens relata amb excel·lència, l’eloqüència de la senzillesa i posa l’accent en l’esforç d’uns nens que faran el que faci falta per arribar a l’escola cada dia. Altres temes que apareixen paral.lelament són el dolor de la malaltia, l’alegria de guanyar, la presa de decisions, els perills que cal evitar, o com viuen i expressen els seus desitjos. Tot els ajuda a créixer. Res els atura i un dia a l’escola és una vivència imprescindible.

L’escola és el punt de retrobada amb els iguals, viscuda com una cerimònia, com a ritual. On el respecte és omnipresent i l’escolta pren el seu lloc. Les belles imatges ens acompanyen al llarg d’hora i mitja i la seva poesia ens guia per la màgia del paisatge, de l’intern i del que ens envolta; del temps que passa viscut amb serenor.

I ara només una petita suggerència: deixem-nos portar per l’energia positiva d’uns espais naturals immensos, on sota l’amenaça cal estar alerta, on la il·lusió per aprendre no s’acaba mai, on el respecte pel mestre esdevé quelcom natural; els desitjos estan impregnats a la pell dels infants i la sort del poder «estar» es viu amb més intensitat que la de poder «ser». Si ho aconseguim, potser podrem fer canvis en la nostra societat, que sense cap mena de dubte s’ha de preparar per afrontar les dificultats amb normalitat, amb alegria, sense angoixa, amb responsabilitat i saviesa. Junts podem reaprendre un nou camí a l’escola, un nou camí a la vida!

Els nens han dit:

L’escola no és un lloc per anar obligatòriament, sinó un lloc per aprendre i així poder tenir un futur millor. (Corinna)

Anar a l’escola és important i tenim sort de poder anar-hi i ho hem d’agrair sense queixar-nos. (Pablo)

Hi ha nens que ho donen tot per anar a l’escola i aquí no es així. He observat el respecte que tenen als professors i com s’ajuden entre ells. Al film no he vist baralles ni tan sols amb els germans. El valor més important és que s’ajuden i que es respecten! (Aroa)

Tenim molta sort d’anar a l’escola sense perills. Veiem com ajuden al Samuel que és un nen diferent i nosaltres tractem malament a les persones que tenen un problema i no els tenim respecte. (Sarah)

Aquí, en ocasions hi ha nens que no volen aprendre a l’escola, i allà malgrat les dificultats sempre volen anar.(Alba i Pauli)

Avui he he vist pel carrer nens que no van a l’escola. El meu pare m’ha dit que és molt important anar-hi; doncs ens eduquen i ens ensenyen a comportar-nos. (Jana)

Allà quan juguen, ho fan quan està permès, però quan arriba el mestre el respecte és molt gran.(Erik)

M’agrada com es comporta el Carlitos, doncs per a ell el més important es anar a l’escola, molt més que rodar una pel·lícula. La seva única condició per rodar el film va ser que no volia deixar d’anar-hi cap dia a l’escola. (Ulisses)

Article escrit per Inés Carles, mestra de l’escola Fluvià

“Aire libre” és el quart llargmetratge de la directora de cinema argentina Anahí Berneri que ha participat enguany en el festival de cinema de San Sebastian. Presenta la història d’un matrimoni amb  un fill que decideix construir una nova casa per tal d’evitar l’asfixia en la relació de parella i retrobar la il·lusió en un projecte comú. Però els pilars familiars no són sòlids i comença a créixer entre els adults una tensió violenta que acabarà per destruir el matrimoni.

Durant la roda de premsa, la directora, nascuda als anys 70, afirma haver-se inspirat en la seva generació. Una generació immadura que presenta moltes dificultats davant la generositat i que fuig de l’autoritarisme, deixant patent una incomptència en la col·locació dels límits. “Tenim por a posar en paraules els límits, i tot allò que no es diu, es transforma en violència”.

I jo, que sóc mestra, nascuda als anys 70, de cop em bloquejo. Sóc immadura, per generació, i estic provant d’educar uns infants fills d’uns pares també immadurs. No ho tinc gens fàcil.

El tema dels límits ja fa temps que em neguiteja. Sovint sembla que hem perdut el sentit comú i ens costa fer-nos càrrec de la responsabilitat que comporta educar. El concepte d’autoritat ha assolit connotacions negatives i provem de totes totes negociar amb els fills perquè entenguin els nostres criteris i no hagin de patir frustracions innecessàries. Però quan la dialèctica no funciona i ens hem d’imposar, emergeix aquella tensió violenta que acaba fent-se present. A l’escola és ja habitual copsar aquest soroll emocional tant entre els infants com entre les famílies. És un soroll agressiu, que s’imposa, que exigeix. Un soroll que no només està en la paraula, sinó també en el gest i en la mirada. Arriba a les aules de bon matí i es col.loca entre els infants i els mestres, sacsejant  les relacions i les emocions. Un infant que té aquest soroll al cap no es pot concentrar en res més. No pot escoltar el silenci. Un silenci necessari per escoltar què té de bo a dintre que el fa especial i únic. Baixa autoestima, ansietat, hiperactivitat, desafiament… constato amb esglai el gran número d’infants que hi ha al meu voltant amb desequilibris emocionals. Uns infants que no poden aprendre perquè tenen el cor ocupat amb la construcció i deconstrucció constant dels vincles familiars.

De generosos tampoc no ho som gaire. L’individualisme ha pres el paper protagonista i sortir de la pròpia realitat per a interpretar el món des d’una altra mirada sembla gairebé una utopia. Com a mestra, he deixat d’esperar l’agraïment dels pares davant la meva tasca educativa. Per això, quan una mare se m’apropa per agrair la manera com cuido la seva filla, de debò que m’emociono. L’agraïment sincer va farcit de reconeixement, de respecte i humilitat, uns valors molt necessaris, però molt poc presents.

 Consumir, competir, aparentar… idees superficials que no ens deixen arribar a l’essència de les coses i no ens permeten gaudir plenament. Tot ha de ser curt, ràpid i atractiu. La pel·lícula d’Anahí Berneri és lenta, i molt subtil. L’espectador va entrant a poc a poc dins la vida dels protagonistes i va connectant amb les seves emocions. És per això que incomoda al púbic, ja que l’espectador es pot veure plenament identificat i pot reconèixer en l’altre tot allò d’incoherent que hi ha a la seva pròpia vida.

I és des d’aquest reconeixement que emergeix la consciència que les coses podrien anar per un altre camí. És difícil anar contracorrent, però cada vegada hi ha més persones que aposten per una vida més autèntica. Tinc la confiança que les meves filles s’ho trobaran tot una mica més endreçat…

^{Article escrit per la Carme Hoyas, mestra de l’escola Fluvià. Publicat a la revista Perspectiva Escolar del mes de gener de 2015.}

L’adaptació a l’escola és un període emocional molt intens, especialment per a l’infant, però també per la mare i el pare perquè afecta als vincles que els uneix i a les pors pel benestar del seu fill o filla. També és el moment en el que l’infant estableix els primers vincles amb les mestres i amb altres criatures. Per aquests motius valorem la importància de mimar els primers dies per tal de possibilitar emocions positives vers l’escola que els desperti sentiments de confiança i benestar.

En el moment que entenem que l’adaptació és un procés complex i dolorós volem acompanyar-ho oferint els recursos que tenim a l’abast. Sovint, quan es parla d’aquests recursos en aquest període ens referim a tenir personal de suport, fer una entrada esglaonada, tenir en compte una decoració acollidora de l’aula, fer entrevistes prèvies, oferir l’entrada de les famílies a l’aula… però en aquest article volíem posar èmfasi a altres recursos més subtils però tant o més importants que els esmentats. Estem parlant de canviar la nostra mirada vers l’infant i veure què hi ha darrere de les reaccions que es donen durant aquests dies i fins i tot al llarg del curs: plors, mals de panxa, pèrdua de gana, rebequeries, regressions en els hàbits adquirits, desmotivació, nerviosisme.

El llibre Libertad y límites, Amor y Respeto la Rebeca Wild cita que cada un de nosaltres tenim la pell que separa l’interior de l’exterior però a més a més existeix una membrana emocional la qual és molt important que estigui en bon estat sobretot durant els primers anys de vida, de la mateixa manera que es cuida la pell d’un nadó. Així, quan l’infant neix, té una membrana emocional totalment connectada a la de la mare, formant entre els dos la mateixa durant els tres primers anys i mig. És per això que hi ha un vincle molt fort entre l’infant i la seva mare. Cal tenir en compte doncs aquest moment de separació durant els primers dies d’escola per a què tot esdevingui més fàcil i no sigui un fet traumàtic. Estem parlant de com ens dirigim als infants, tranquil·les però segures, amb veu dolça però ferma. Els expliquem que entenem el seu dolor i que nosaltres l’acompanyarem i serem al seu costat. No fem que deixi de plorar sinó que l’ajudem a que, mica en mica, vagi calmant-se i relaxant-se. Diem frases com: “Ja veig que estàs trist. Jo estic al teu costat”. I no tan sols pensar en la confiança dels infants, també en com donem confiança a les famílies per a què aquestes puguin transmetre seguretat als seus fills i filles. Els expliquem que són elles que han decidit deixar els seus fill i filles en aquesta escola i que així els ho han de fer entendre, fent-los veure que els seus pares confien plenament amb la mestra que els recull “vull que et quedis a l’escola perquè aquí fas coses molt importants”. Malgrat reconeixem la importància de l’entrada a l’aula de les famílies, creiem que no cal allargar el comiat i un cop es decideix marxar acomiadar-se. En el cas que el nen o nena s’aferri a la persona que el deixa, cal que la família faci el gest d’entregar-lo a la mestra i no al contrari, evitant que la mestra hagi de treure dels braços de la mare el seu fill o filla.

Per nosaltres, les mestres, l’adaptació també és un període intens i vivim a flor de pell tots els sentiments i emocions que es donen en el dia a dia. Ens confien allò que més estimen, els seus fills i filles i sabem que aquests primers dies d’escola marcaran l’ inici d’una nova etapa en la seva vida.

Malgrat entenem que l’adaptació és un procés que no té un final concret, sinó que és l’espai de temps en que cada infant, cada família, al seu ritme, va guanyant seguretat, confiança i es va fent seu l’entorn… Ens omple de satisfacció veure, a aquestes alçades del trimestre, com cada matí els infants entren amb pas ferm i decidit, dibuixant un somriure que els sobresurt de la cara mentre els falta temps per dir-nos “bon dia!!!” esperant la nostra complicitat amb la mirada i una paraula dolça.

Article escrit per Aina i Laura, mestres d’infantil de l’escola Fluvià

Comencem amb una mica d’història? El moniato (Ipomoea batatas), és una planta originària dels tròpics de l’Amèrica Central. Es té notícies d’aquest tubercle des de fa uns 8.000 anys. A la zona del Perú s’han trobat representacions en peces precolombines i restes en alguns jaciments. Era conreat per la seva arrel comestible. Va arribar a Europa, de la mà de Cristòfol Colom, abans que la patata, i ràpidament es fa difondre per tot el continent.

Els mesos d’octubre i novembre són els òptims pel moniato. Tot just coincidint amb la arribada de la tardor. Aquesta estació de l’any és sinònim de fulles seques caigudes dels arbres, bolets i…. la celebració de la castanyada! I què és el que es necessita per celebrar una castanyada com cal? Exactament! Castanyes, panellets i moniatos. Ja ha passat aquesta celebració però, heu provat a fer moniatos? Encara és més fàcil que torrar castanyes. Només heu de posar-los a la safata del forn i deixar que es vagin estovant. Aneu-los tocant amb compte de no cremar-vos. Estaran quan estiguin ben tous. Llavors només els haureu de treure del forn, deixar-los refredar dos minuts i cruspir-los amb una cullera o millor amb les mans.

El passat divendres, 31 d’octubre, vam gaudir d’aquesta celebració a l’escola. Durant la setmana, a les aules ens vam gestionar per preparar un àpat que després compartiríem amb tots els infants i mestres de l’escola. Les receptes van tenir com ingredients principals productes de temporada com les nous, les ametlles, les pomes, els pinyons… I així va arribar la tarda del divendres. Tots plegats, al pati, vam esperar l’arribada de les castanyeres i castanyers. I després…. A berenar!! Però el dia va començar amb l’arribada d’uns moniatos molt especials. Veritables obres creatives que us van tenir com a autors a les famílies i els infants. Van arribar pirates, aranyes, Fluvianes, bruixes, cotxes, vaixells… Us volem felicitar pels treballs realitzats i agrair-vos la vostra participació.

Article escrit per Empar Pina, mestra de l’escola Fluvià

Aquest curs iniciem el cicle superior. Els nostres infants, tan petits que eren quan els vam conèixer a P3, s‘estan endinsant a l‘última etapa de l‘educació primària. L‘equip de mestres hem dissenyat un pla de treball específic per aquest cicle, adaptant la nostra estructura d‘escola a aquesta franja d‘edat. Els espais de lliure circulació evolucionen a espais de recerca, on els infants, després de triar entre quatre propostes temàtiques (art i estètica, ciències de la vida, civilitzacions i ingenieria), han de desenvolupar un projecte d‘investigació. Mantenim el tallers de llengua catalana, llengua anglesa, matemàtiques, música i motriu. I introduïm el taller de fotografia en llengua castellana, que derivarà en cinema a 6è.

D‘aquesta manera l‘escola garantitza el contacte amb totes les arts en el diferents nivells, doncs a cicle inicial es treballa la dansa i a cicle mitjà el teatre. El teixit d‘aula continua tenint la importància de potenciar el treball cooperatiu i la pertinença de grup amb el desenvolupament de projectes comunitaris. En definitiva, tot un repte educatiu que se‘ns planteja a l‘equip de mestres per culminar amb èxit la feina iniciada a P3, formant persones no només ben preparades per anar a l‘institut, sino també, i sobre de tot, per viure plenament  la vida.

L’escola desperta del seu somni d’estiu i novament es prepara per  acollir les il·lusions i els reptes dels infants que tornen amb força a ocupar cada racó. Ja fa setmanes que les famílies i els educadors ens hem mobilitzat per adequar els diferents espais. Aquest estiu hem fet instal.lar una pèrgola al pati central que aviat guarnirem amb plantes enfiladises i flors, i hem fet posar una tanca al sorral d’infantil i unes jardineres al voltant.

Endreçar l’espai natural ha estat feina de tots; pares i mestres. Ens va costar un matí de dissabte arrencar les males herbes, deixar net l’hort, i treure brutícia. Fa temps un pare va expressar la necessitat de crear moments distesos de trobada entre les famílies i els mestres per tal de generar complicitats i cuidar les relacions. Aquell dissabte vam compartir esforços i vam ilusionar-nos plegats imaginant els infants jugant novament en aquell espai. Vam suar junts i vam riure junts. I aquell pare es va emocionar en veure materialitzada la seva idea.

Gràcies famílies per les ganes, la il.lusió i la confiança.

Des de l’equip de mestres hem vist la necessitat de reflexionar sobre un tema que fa temps que ens preocupa: per poder créixer i desenvolupar-se es necessita un entorn que propiciï un equilibri entre llibertat i contenció.

En la majoria de famílies imperen les relacions democràtiques i afectuoses entre pares i fills. Es permet als infants prendre part en les converses, fer preguntes, protestar i expressar les seves opinions. Quan deixem que els nostres nens i nenes discuteixin, ens portin la contrària o fins i tot s’oposin totalment a les nostres idees, els hi transmetem valors molt importants. En aquest cas, renunciem a les imposicions i optem per l’afecte com la millor arma per fer entendre als nostres infants qualsevol principi. Plantejat així sembla fàcil, però no ho és.

 L’infant no sap diferenciar per si mateix el que és adient del que no ho és; cal que algú li ensenyi.

Pares i educadors ens veiem en la necessitat d’establir límits perquè sàpiguen el que està bé i el que no ho està, el que es pot tolerar i el que no. On comença la teva llibertat acaba la meva ja que aquest és el preu de viure en societat. Els nens necessiten espai lliure per al seu desenvolupament, d’això no en tenim cap dubte. Però tot espai té els seus límits i els nostres infants necessiten que nosaltres els hi marquem on són. Cal trobar l’equilibri entre l’educació basada en l’autoritarisme i en la que es centra en la llibertat absoluta. 

Durant les II Jornades Pedagògiques a la nostra escola, ens van posar un exemple molt gràfic: “Quan condueixes per una carretera, de nit i amb boira, si està ben marcada t’ajudarà a anar seguint el camí. En canvi, si no està marcada conduiràs amb tensió, amb inseguretat i amb més risc”. El mateix passa amb els infants: si tenen al costat un adult que els va guiant i els va marcant el camí, els ajudarà a avançar amb seguretat perquè es sentiran acompanyats i sabran que s’espera d’ells.

Hi ha infants que encara no saben decidir per ells mateixos el que volen; has de triar tu per ell i convèncer-lo amb un missatge engrescador. No cal oferir massa opcions a un infant petit. Per exemple, preguntar a un nen, “què vols per sopar?”, és una responsabilitat que no li pertoca ja que és l’adult el que sap què li convé per la seva correcta alimentació.

No negociïs ni regategis amb un nen quan fa una rebequeria ja que l’infant en aquest moment no està receptiu. Cal tenir present que aquestes rebequeries, algunes vegades, són la manera que té l’infant de fer un polze amb l’adult; és important que siguem coherents amb el criteri establert inicialment.

El “no” és una eina imprescindible en el procés educatiu de l’infant. L’ajuda a saber com ha d’actuar, quins són els seus límits i fins a on pot arribar. Per això és important saber racionar-lo. Si constantment els hi estem dient: “no toquis”, “no pugis”, “no cridis”, “no corris”… el dia que li diguem un “no” veritablement important, com “no creuis el carrer!”, segurament l’infant no farà cas. Per què? Simplement perquè no li donarà importància.

Cal que decidim, anticipadament, aquells comportaments (quatre o cinc) que no volem consentir i concentrar en ells els nostres “nos”. Per exemple, que un nen salti sobre el sofà té una importància relativa però faltar-nos el respecte a nosaltres o a qualsevol altre adult és inadmissible.

De vegades estem tan pendents de les actituds negatives que se’ns passen per alt les positives. Si no marques els petits èxits, amb la teva aprovació, es pensarà que no te n’has adonat; la propera vegada intentarà cridar la teva atenció portant-se malament.

De la mateixa manera que necessitem certa rigidesa òssea i muscular per aixecar-nos i caminar, necessitem límits clars que ens sostinguin mentre explorem allò desconegut. I per a que aquesta rigidesa ens sostingui i no ens limiti, cal que es nodreixi de la flexibilitat que porta l’amor.

En resum: els infants necessiten normes i límits ben definits però també espai suficient per desenvolupar-se amb llibertat en un entorn on es sentin estimats i respectats. Donar-los cada cosa en la mesura justa és el major repte al que ens enfrontem pares i educadors. Cal que no oblidem que és més fàcil reconduir una conducta inadequada en edats primerenques que no fer-ho més endavant.

NO ÉS FÀCIL, NI RÀPID, PERÒ POSSIBLE!

L’equip de mestres d’Infantil

La Inés, mestra tutora de 4t ens explica el procés que ha seguit el grup per desenvolupar el projecte dels Ibers des de l’inici de la primera pluja d’idees fins a l’exposició final.  

 “El que escoltes ho oblides, el que veus ho recordes, el que fas ho aprens”

( Goethe,1749-1832 filòsof alemany)

La colla dels verds som un grup de nens i nenes que ens agrada la història. Però la responsable d’aquesta passió és la nostra companya Pauli. A l’ inici de curs, quan havíem d’escollir quin seria el projecte que portaríem a terme, tot eren propostes interessants. Però com ja sabeu, després d’una pluja d’idees, els projectes que havien tingut més acceptació, s’havien de defensar davant d’un tribunal molt important: la classe dels verds.

Els nens/es-ideòlegs/es dels projecte havien d’argumentar davant dels altres companys i companyes les seves propostes. Tothom ho va fer bé, es notava que s’ho havien preparat i que la motivació era alta. Però com ja sabeu sempre hi ha un guanyador. I va ser: Els Ibers.

Us preguntareu perquè va triomfar aquesta proposta i la resposta és ben simple: la passió. La Pauli ens va explicar que havia anat al Museu de la Torre Balldovina de Santa Coloma i havia visitat les restes del jaciment i els materials arqueològics ibèrics procedents del poblat Puig Castellar. Estava tan emocionada i ens ho explicava tan bé que ens va encomanar a tots el cuquet de la recerca històrica i a plantejar-nos preguntes dels nostres avantpassats. Tots volíem ser Indiana Jones!

Després d’haver escollit el projecte ens vam posar a treballar. Primer havíem de fer recerca bibliogràfica que és per on es comença quan volem esbrinar coses. Vàrem trobar força informació, llibres, documents on line, algun article de difusió…. Finalment nosaltres també vàrem fer una troballa! L’any 2004, el Caixa Fòrum, havia organitzat una exposició sobre els Ibers. Però teníem un problema: Ara ja no la feien i per tant, no la podíem anar a visitar; però si podíem consultar el petit catàleg de l’exposició que havien editat. Era fantàstic, era una bona informació que ens serviria per treballar aspectes tant diferents com el context històric de l’època, l’urbanisme i arquitectura de l’època, les diferents activitats productives, l’estructura social, l’inici del comerç i la utilització de la moneda, l’escriptura, la ceràmica i la metal·lúrgia, l’organització militar i finalment la religió i el món funerari.

Mitjançant els Ibers podríem saber com s’organitzen les societats i en definitiva poder entendre millor el nostre món. També vam pensar que no només volíem elaborar informació sinó que el nostre objectiu era molt més ambiciós. Volíem organitzar una exposició! Volíem ser també museòlegs! Quin gran repte! 

 Finalment, després de prendre diferents decisions ens vàrem posar a treballar.

Primer vam fer lectura de tots els materials aconseguits, vam intentar entendre la informació, vam fer resums, esquemes, recerca del significat del lèxic específic, treball del concepte de temps i d’eix cronològic i el més important vam establir una comparativa entre el món ibèric i el nostre temps.

Ens vam adonar que les fronteres no són les mateixes, els països han canviat, però que hi ha invents i descobriments de l’època que encara estan presents en la nostra vida. Continuem utilitzant la moneda com a element econòmic, la llengua ha esdevingut un dels mitjans més importants per comunicar-nos i que les eines preindustrials, com el torn i els telers, els continuem utilitzant per crear les nostres manufactures. Què important es conèixer la nostra història!

Així hem pogut recuperar els coneixements sobre la tecnologia tradicional, mitjançant l’estudi de les diverses tècniques que feien servir els nostres avantpassats per a la construcció d’edificis i llars, la fabricació d’utensilis, la producció de teixits i ceràmica, l’agricultura, el transport de béns i aliments i el comerç, a partir de la informació que ens proporciona l’arqueologia. Hem donat un sentit real a aspectes que van succeir fa milers d’anys.

A partir de moltes converses a l’aula ens hem pogut fer moltes preguntes. Però hi ha una de molt rellevant: De les tecnologies dels antics pobladors de les nostres terres, què hem conservat? Què ha canviat? Com han evolucionat? Ens ha preocupat molt aquest aspecte, ja que la historia ens ha de servir per poder entendre el present i poder planificar millor el futur.

Finalment el grup es planteja un nou repte. Volem donar a conèixer tot el que sabem. Volem compartir coneixement! Després d’un fort debat decidim que perquè no mostrar-ho als nostres companys i tanmateix als nostres pares. Quina bona idea! Que millor que poder compartir amb tots ells la nostra exposició. De seguida, ens posem a treballar. Primerament contactem amb el Museu d’Arqueologia de Barcelona per si ens podien donar un cop de mà. Des d’allà ens faciliten diferents materials per poder exposar-los. També vàrem fabricar d’altres, per exemple un conill de fang i uns tapissos fets amb telers molts semblants als de les èpoques dels Ibers. Ens adonem que la informació ha d’estar exposada d’alguna manera i per tant decidim realitzar uns panells explicatius. En aquests panells inclourem eines i utensilis que ajudin a comprendre els textos: fotografies, dibuixos, mapes, estadístiques, gràfics…I finalment, amb l’aprenentatge realitzat a l’aula, explicarem que hi ha de rellevant en cada apartat. No només serem comissaris d’exposicions sinó que farem de guies!.

A continuació ens decidim a repartir tota la informació elaborada a l’aula i així treballar tots els aspectes importants de la civilització Ibera. Així cada mini-projecte podria posar el seu focus d’atenció en una àrea temàtica amb l’objectiu de construir una resposta comú a la pregunta inicial. Uns estudiarien la metal·lúrgia del ferro i la construcció de les eines de treball, altres l’agricultura i la producció d’aliments (vi, cervesa…), altres l’elaboració de teixits i l’ornamentació, uns altres la producció de ceràmica, l’elaboració de la moneda, el transport i el comerç, etc.

Tot aquest projecte el vàrem acompanyar amb l’elaboració, d’un Power Point que ens servis per endreçar els continguts i les nostres idees i vam finalitzar amb la difusió de l’esdeveniment creant els nostres propis cartells publicitaris.

Després de moltes hores de preparació i de forta implicació emocional el repte final l’hem assolit amb il·lusió, dedicació, preparació i esforç. La responsabilitat ha estat compartida i entre tots hem assolit un bon resultat final. L’exposició va ser un èxit. Tothom ens va felicitar, tant els nostres companys de nivell –que ens van escoltar amb gran interès- com els nostres pares que ens van acompanyar amb entusiasme i molta atenció.

Però no volem acabar aquest article sense deixar empremta de les opinions dels infants, els autèntics protagonistes:

“En aquest projecte m’he sentit a gust i m’ha agradat. Al moment de l’exposició estava una mica nerviosa però quan vaig començar a parlar em vaig tranquil·litzar”.

Mar Giménez

“A mi el projecte, a l’inici, no em resultava atractiu però a mida que vam anar treballant em vaig anar engrescant i em va agradar molt fer exposició”

Sarah de Koning

“Em va agradar la idea del projecte des d’un primer moment”

Ivet Rozas

“Fer l’exposició ha estat una idea genial malgrat que estava nerviosa i he après moltes coses dels Ibers que al principi no sabia”

Pauli López

“Gràcies al projecte dels Íbers he après moltes coses d’abans dels temps dels Romans”

Aroa Hernández

“M’ha agradat força el projecte i he après com podem estudiar història”

Pablo González

“Al principi em provocava estranyesa i desinterès la civilització dels Ibers. Però a poc a poc he anat entenen aquesta cultura i he gaudit molt coneixent el seu món. M’ho vaig passar genial fent l’exposició”

Arnau Ayguadé

  “De tot aquest llarg procés ens quedem amb allò après, gaudit i compartit”.

Classe Verda, Escola Fluvià (2013/2014)

“Si no conec una cosa, la investigaré”

Luis Pasteur (1822-1895, Químic i microbiòleg francès)

La Carol i la Desireé, membres de l’equip de migdia de l’escola, ens expliquen com han viscut en primera persona la relació amb els infants i les propostes de lleure durant aquest curs.

A partir d’un intercanvi de paraules i emocions entre els monitors de l’escola per poder fer un resum del que hem fet durant el curs hem extret moltes idees, sentiments i reflexions del que ha estat aquest any l’estona de dinar i de lleure amb els infants de l’escola.

D’una banda, hem extret diferents paraules que engloben una mica tots aquests moments com: adaptació, aprenentatges, empatia amb els infants, vincles, dubtes, treball en equip, companyerisme, nova experiència, frustracions i superació d’un mateix. Pensem que ha estat un repte per a nosaltres poder donar resposta als interessos i necessitats dels infants per poder-los fer feliços durant aquesta estona.

D’altra banda, hem pensat sobre la nostra tasca com a monitors i com els infants reben aquest acompanyament. També han sorgit paraules com joc, drets dels infants, comunicació vers els infants, emocions exaltades, difícil, llibertat i relax.

Som conscients de que la nostra feina és constant, és per això que cada dia venim oberts per contagiar-nos de l’alegria i les ganes de créixer dels infants. Crec que aquest curs hem aconseguit complir gairebé  el 100% dels objectius que ens proposàvem: unificar l’espai del pati juntament amb l’escola, aconseguir que els nens i les nenes sapiguéssin que caminem junts i funcionem igual. La caseta amb els jocs en préstec, l’espai natural, el sorral, els divendres sobre rodes. També hem pogut compartir amb ells moments tant significants com les festes de Nadal, el carnestoltes on vam poder disfressar-nos d’artistes de circ, Sant Ponç on vam provar mel i melmelades, el calendari de la Candelera (si la candelera plora l’hivern és fora, si la candelera riu, l’hivern és viu) vam observar que l’hivern trigaria a marxar.

A part d’això i com ens dediquem al lleure, també hem volgut seguir amb les nostres motivacions. No ens hem oblidat de decorar el menjador. Alguns infants han anat fent uns quadres molt bonics de les estacions de l’any.

Tampoc ens hem oblidat de jugar, cada dimecres els monitors i monitores proposaven jocs en grup, per fer tal d’afavorir la participació i fer pinya.

També hem fet activitats com, la cursa d’orientació, massatges acompanyats per una mare professional que ens va mostrar noves tècniques i materials, dibuixos d’escenaris gegants al terra del pati, tallers fent boles de malabars, estels, pares noels, una carpa de circ en
miniatura…

Per acabar volem destacar que a més a més hem compartit mirades, carícies, abraçades, moments tant importants com la caiguda d’una dent, nervis per algun fet important, somriures, paraules boniques i tot un seguit de coses que deixa entre veure els vincles que hem anat creant entre nosaltres.

Carol Codó (coordinadora) i Desiree Castells ( monitora 4t).