En un temps en que tots correm i no arribem m’adono que el meu fill (de P4) va a una escola en la que afortunadament el temps s’atura; s’atura per observar, sentir, experimentar, qüestionar, cooperar… La setmana passada, l’última d’octubre, el temps es va aturar per preparar una festa, la festa de la tardor. L’escola es va transformar en una gran cuina, i els pares i mares vàrem ser testimonis actius d’aquests preparatius participant en tallers culinaris amb els nostres fills.

Els alumnes de P5 i 1er van fer panellets i van voler compartir la seva recepta. Ells mateixos m’expliquen el procés:  “Aixafem les patates, afegim sucre i sal, barregem tot amb les mans, fem boles (però que siguin petites, eh!), fas un foradet i fiquem l’ametlla”. – I per últim, què hem de fer?- pregunto. Tots alhora responen: “al forn de la cuinaaaaaaa”.

Les mares que ajuden en aquest espai dediquen mirades d’orgull als seus fills: “Me ha gustado mucho venir, y que la escuela nos deje participar en las actividades es genial; poder pasar una mañana con los niños es un regalo, y ellos estan cotentísimos. En muchas escuelas no puedes participar del modo en que lo hacemos aquí”. “A mí me animó a venir otra madre, nos compinchamos y aquí estamos con las manos en la masa”, diuen totes dues rient de felicitat.

A una de les classes de 1er també fan panellets: Quins són els panellets que més us agraden? “Els de xocolaaaaaaata” responen tots a l’hora.

Un dels petits m’agafa i em diu a l’orella “mira aquella és la meva mare, avui ha vingut a ajudar-nos”.

Segueixo amb el meu recorregut per la gran cuina en la que s’ha convertit l’escola Fluvià. Els de 3er fan canapès, mentre que els de 4rt elaboren uns sucs tropicals increïbles. Als passadissos em trobo alumnes de 6è que portent els seus cupcakes a la cuina: “buah! Hem muntat les clares a punt de neu, i a mà!!! Mira, mira com han quedat!”

Entro a l’aula/cuina i les taules estan plenes de farina, mantega, ou i grups de nois i noies concentradíssims elaborant productes deliciosos: “Hem portat una màquina de cupcakes, en 2 minuts estan per tastar. En vols?” Diuen que ha sigut fàcil cuinar perquè des de p3 fan activitats de cuina. El resultat és l’esperat. Decoren amb buttercream (fet amb Nutella, sucre i mantega): “pura dinamita!”. “Aquest any ens volem centrar en una decoració més de Halloween perquè l’any passat va ser molt de la castanyera”.

Els infants donen instruccions als aduts. Porten dies treballant les receptes a casa.  Una de les mares col·laboradora m’explica que “qui dirigeix l’activitat són els nens. Tenen molta capacitat d’organització i saben el que volen”.

A 5è fan pastissos. Només entrar a l’aula se sent el soroll de les pastadores. En el grup autonomenat “cuiners llimoners” hi ha una àvia feliç de participar en aquesta activitat. “Estamos batiendo, tiene que quedar la masa amarillenta. Para mí es un lujo poder venir y participar con los chicos”.

Per alguns és el primer cop que han fet cupcakes però coincideixen que en tornaran a fer a casa. I és que els infants són creatius per naturalesa. I per sort, aquesta escola afavoreix potenciar aquesta creativitat.

P3 i P4 estan feliços de tenir als pares al seu espai. M’adono com a mare de que formem part d’una escola viva i activa on se’ns permet observar els petits detalls. Aquesta escola es mou, avança, es regenera i s’enriqueix amb sentiments, inquietuds i curiositats. I no és aquesta la millor forma d’aprendre? Aprendre en llibertat es poder escollir què aprenem i descobrir com!

Em diu una professora: “Els nois fan debats, s’autogestionen aportant idees i solucions. Nosaltres som purament observadors”. I és que aquí la funció de l’adult és aquesta: la d’acompanyar i observar.

La reflexió que fa una mare de 1er i 5è em sembla molt encertada: “En el Fluvià tenemos la oportunidad de compartir momentos no sólo con tu hijo, también con sus amigos. Podemos verlos disfrutar de un momento de rutina en la escuela y eso lo recordaremos toda la vida”.

L’última setmana d’octubre a dins l’escola vaig percebre una xarxa de pares i mares, organitzada col·lectivament, un lloc on l’aprenentatge és intercanvi i moviment, ambient i individus recreant-se en tots el espais i moments. Estic segura que properament podreu participar en alguna nova activitat, no us ho perdeu!

Ah m’oblidava! El resultat final de la festa? Segur que ja us l’han explicat els vostres fills i filles: va ser tot un èxit!!!

Article escrit per l’Ana Arredondo, mare d’un infant de P4 de l’escola Fluvià

Fins al dia que un fill teu no torna de l’escola i t’explica que ja no hi ha taules ni cadires a la seva aula, sinó un sofà on tota la classe fa torns per poder seure i llegir tranquilament cada matí, no t’adones realment del centre on el portes. L’endemà, alertat per la polèmica desfermada per alguns pares i mares a la llista de whatsapp, vas a recollir el teu fill per poder veure amb els teus propis ulls com és realment aquesta aula on hi ha un sofà enlloc de pupitres. Descobreixes que sí que hi ha taules, encara que algunes siguin abatibles per poder deixar l’espai diàfan. I comproves també que, al marge del sofà, l’ambientació general de l’aula és molt acollidora… i completament diferent a la de l’aula del costat o la del davant, on el teu fill també hi fa vida en funció dels espais d’aprenentatge als que decideix anar cada dia. I és aleshores, amb el somriure que se’t dibuixa sota el nas, que comproves que sí, que la vas encertar en escollir aquesta escola. Podrien ser d’altres, però aquest exemple il·lustra bé com una decisió racional, meditada i presa a consciència a l’hora d’escollir centre d’educació infantil i primària, no es veu refermada i compresa pel subconscient familiar fins que empíricament, a través d’una o moltes experiències directes, l’acabes interioritzant.

No té res a veure la memòria i l’experiència escolar que nosaltres vam viure fa 30 o 35 anys amb el que els nostres fills viuen avui. I, paradoxalment, el decalatge més important no és el que marquen els ordinadors, internet, les tauletes o les pissarres electròniques per contrast amb els nostres pupitres i els nostres diccionaris i llibres de text. És evident que les noves tecnologies obliguen necessàriament a que l’escola i les maneres d’educar (no només a l’escola) siguin diferents. Però quan en un centre s’educa sense llibres de text i més enllà de les matèries -per projectes i amb espais o racons, mitjançant tallers i el teixit d’aula enlloc d’assignatures-, no es fa precisament com a reacció o simple adaptació al futur tecnològic que es fa present. Es fa com a opció pedagògica i aposta pel coneixement i l’educació emocionals. Això, que esforçadament l’equip directiu i les tutores intenten fer entendre reiteradament a les reunions d’inici de curs o que, fins i tot, es pot explicar bé a la pàgina web de l’escola, en realitat només s’acaba de comprendre, de veritat, a través de l’experiència i de detalls concrets.

Un d’aquest exemples és el del sofà a l’aula (o al vestíbul de l’escola). Però un detall significatiu pot ser també el de la catifa que, igualment a l’aula, serveix també d’espai de lectura i de lloc on fer diàleg i compartir coneixements. Bé sigui entre els infants i els mestres per donar la benvinguda a la jornada escolar cada dia o, també, entre els infants i les famílies que, els divendres a la tarda, tenim l’oportunitat de proposar activitats. Explicar un conte, cantar una cançó o fer un petit taller de manualitats a la classe del teu fill -i poder compartir, excepcionalment, la seva quotidianitat escolar i conèixer els seus companys i mestres en el medi, no només a la sortida de classe o en una festa qualsevol de la Castanyada, Carnestoltes, Nadal, Sant Jordi o final de curs, que també- és una experiència més d’aquestes que et reafirmen emocionalment en l’opció pel model d’escola. O que et convencen si resulta que no és el model escolar que volies d’entrada.

Si la percepció del present dels nostres fills en una escola de caràcter innovador està condicionada per la nostra memòria escolar clàssica, pels anys passats a les aules durant la nostra infància i adolescència, també hi té influència el fet de si l’elecció de centre ha estat lliure i volguda o bé condicionada i, fins i tot, forçada per allò dels punts, les zones de proximitat o la situació econòmica familar. Nosaltres, en concret, pertanyem a una generació nascuda encara en dictadura i escolaritzada a mitjan dels anys 70, per opció de les famílies respectives, en centres privats laics i de barri que oferien un model d’escola activa i catalana poc habitual a l’època. Després vam fer la secundària en instituts públics i vam culminar a la universitat pública la nostra formació, que en realitat és un procés que no acaba mai. No sense debat intern i dubtes, l’opció educativa presa des del primer moment de cara als nostres dos fills, que ara tenen 9 i 6 anys, va ser la d’apostar per una educació lliure, pública i arrelada a l’entorn (familiar, d’amistats i de barri: el Poblenou, a Barcelona). Això ha implicat, quan ha estat possible, fer ús compartit d’excedències i reduccions de jornada per estar el màxim de temps amb ells quan eren més petits i apostar per escoletes alternatives fins que, en el cas del segon fill, vam accedir per sorteig a una plaça d’escola bressol pública durant un any.

En correspondència amb aquest plantejament, l’elecció de centre a P-3 es va dirimir entre les sis escoles públiques que ens tocaven per zona. Vam anar a totes les xerrades de preinscripció i vam parlar amb amics i coneguts que tenien fills en la majoria d’elles. I si finalment vam escollir l’escola Fluvià, tot i que era el centre que ens quedava més lluny de casa i que, a sobre, aleshores estava provisionalment en barracons, va ser precisament perquè ens va agradar el projecte educatiu i l’empenta d’escola de nova creació que ens va transmetre l’equip directiu. Hi va influir també la recomanació d’amics de confiança amb dos anys d’experiència com a família del centre. Però un cop dins, aviat vam comprovar que no tothom combregava amb el model educatiu proposat. En el cas de les famílies, perquè no totes havien fet la tria de centre tant a consciència ni, encara menys, amb criteris més o menys ideològics com els nostres. I en el cas del professorat, perquè fins i tot en una escola de nova creació i amb una línia educativa clarament innovadora pots trobar-te mestres que no comparteixen les directrius del projecte o que no tenen la preparació, les aptituds o la motivació per adaptar-s’hi. I quan et toca una tutora d’aquestes, tot i veure amb esperança que el mateix model d’escola i la resta de l’equip docent ja ho compensen una mica, no pots menys que tenir moments de dubte i maleïr la mala sort.

Entre les famílies, hi ha qui va fer (i encara fa, legítimament) la tria només per raons de proximitat. D’altres ni tant sols van poden triar en el seu moment, perquè la seva primera opció era una altra i van arribar a la nostra escola de rebot o, fins i tot, de mala gana. I en aquest cas això és un hàndicap o un llast, però també un incentiu, per al desenvolupament del projecte educatiu de centre. Les primeres assemblees de l’AMPA als barracons no van ser fàcils: al costat de la batalla per la construcció de la nova escola es dirimia també (o alguns així ho volien creure) si era bo que els nens aprenguessin sense llibres i sense deures. “Quan són petits, encara; però així que van creixent, i de cara a secundària, vols dir que aquest sistema funcionarà?”. Aquest interrogant és molt habitual entre les famílies. I és lògic quan la nostra experiència té precisament molt a veure amb llibres i amb deures. Per això, més que en la teoria o als power points que una directora pugui explicar en una reunió, la resposta te la trobes a les maletes viatgeres amb què, de tant en tant, els teus fills surten de classe.

En aquestes maletes hi ha jocs i hi ha llibres que, sense ser-ho, són deures i lectures pels teus fills i per nosaltres mateixos com a família. Fins i tot el germà petit interactua a casa amb la maleta del gran (i viceversa), semblantment a com a l’escola es barregen grups de diferents edats per fer determinades activitats. Tampoc cal idealitzar la fòrmula, perquè de vegades passa el que ha passat sempre: acabes fent l’experiment, el joc, la lectura o la valoració en comú de la maleta a darrera hora, la tarda abans de la data fixada pel retorn. Però la fòrmula d’aquests deures que no ho són (el llenguatge compta, i els nens no s’hi refereixen com a deures) funciona perquè trasllada a casa l’esperit pedagògic en el que es formen els teus fills, tan diferent al que vam viure nosaltres… fins i tot en el cas que haguéssim anat a escoles actives dels anys 70 i 80.

La forma de fer matemàtiques i saber sumar o multiplicar n’és un altre exemple concret. Potser ens costa entendre les lògiques d’aprenentatge que es fan servir ara i ens sobta que la tutora et digui, gairebé et mani, que no li ensenyis al teu fill a fer les quatre regles com tu les vas aprendre perquè entorpiries el seu procés. Però sens dubte ho aplaudeixes quan compares la teva tortura memorialística de les taules de multiplicar (encara que les aprenguessis sota format de concurs amb xiclets o pistoles d’aigua de premi) amb l’agilitat de càlcul mental dels teus fills. I el dia que un d’ells t’explica que, a l’espai de l’aula-restaurant, ha sortit de l’escola amb la mestra per anar a comprar al supermercat quatre coses que feien falta i practicar in situ càlculs de pagament i canvi tornes a saber, un cop més per experiència directa, que has encertat l’escola.

De fet, ja ho intueixes també quan, cada tarda o als vespres, els teus fills juguen amb tu a fer-te endevinar l’espai d’aprenentatge al que han anat aquell dia. Sempre tens les de perdre. Perquè, format en les matèries clàssiques (nosaltres fèiem mates, llengua, socials, naturals o gimnàstica), et costa recordar que ells van més enllà. I no fan assignatures, sinó que van als espais d’Arquímedes, Newton, Olímpia, Itaca o Atelier; a l’”espai natural” (amb hort urbà inclòs), a “llums i ombres” o a “joc i moviment”. No és estrany, doncs, que cada matí es llevin amb més o menys mandra però, sempre, amb ganes i il·lusió d’anar a l’escola. Hi van feliços i sents tanta enveja que, si fos possible, t’apuntaries amb ells a repetir, sota el seu model educatiu, alguns cursos de la teva infància.

En qualsevol cas, més enllà de l’experiència individual o més privada hi ha també la col·lectiva o pública. I és important, per exemple, que un dia d’excursió no lectiva amb altres famílies de l’escola puguis escoltar un pare d’aquells que intrigaven a favor dels deures i dels llibres als grupets informals de la porta de l’escola tot reconeixent, ara i en veu alta, que no sap per què ni com, però que el seu fill aprèn molt. Més, fins i tot, que el fill d’uns amics ofegat pels deures o que la filla d’uns altres amics que, ves per on, va als jesuïtes i ara resulta que li han dit que implantaran un sistema educatiu com el nostre. “Si també ho fan els capellans, potser sí que anem pel bon camí”, raona ell. I nosaltres repliquem: “No només hi anem, sinó que obrim camí des de l’escola pública”.

Article escrit per Marc Andreu i Gretel Vila, pares de l’escola Fluvià

^{Publicat a la revista Perspectiva escolar. Barcelona, 2015, n. 383, septiembre-octubre ; p. 24-27}

Tornem de nou a fer moure la roda l’escola. Per a la majoria dels infants no és un començar; és donar continuïtat a una pila d’experiències i emocions acumulades que es posen en joc una altra vegada. L’estiu ens ha estirat les cames i ens ha enfosquit la pell. Segurament, també ens ha fet madurar, encara que sigui una mica. Ara veiem les coses d’una altra manera, amb uns altres ulls. Retrobem amistats i descobrim amb els companys les sorpreses que ens depara el nou curs. Això de fer-se gran és tota una aventura!

Durant els primers dies d’escola els infants i els mestres ens prenem el temps necessari per organitzar-nos i començar a dibuixar un horitzó comú. Què volem fer  junts? Mapes conceptuals omplen les parets de les aules per tal de deixar constància del naixement d’una nova història. Planifiquem, imaginem, compartim…. l’olla comença a bullir! I quan ja ens hem endreçat, els tallers, els espais i el teixit d’aula es posen a funcionar a ple rendiment.

Aquesta setmana han començat els espais d’aprenentatge, posant a prova l’autonomia i l’autogestió dels infants. Dilluns es respirava un ambient especial als passadissos. Tots els infants viuen amb emoció el fet de poder decidir sobre allò que volen aprendre. La llibertat que senten augmenta la seva motivació i els ajuda a connectar amb les seves necessitats autèntiques: què vull fer? què necessito fer? Donem-los temps per descobir-ho, agafats, si ho necessiten, de la nostra mà.

Comença el viatge! Ens acompanyeu?

Us recordem que podeu fer-vos col.laboradors dels espais d’aprenentatge. Ja són prop de quinze les persones que han decidit regalar-nos enguany alguna hora a setmana per tal de poder compartir amb els mestres i els infants aquesta experiència. Gràcies a totes elles per la generositat i la il.lusió que ja d’entrada manifesten. Ens ajudaran a escriure una pàgina més del nostre llibre amb les seves aportacions, tal com van fer els col.laboradors del curs passat. De nou, gràcies!

L’Oblit, la llibretera de Casa Anita, no va tenir dubtes en recomanar-me’l: “Maria, llegeix la historia de la Mimi. Em va encantar.” Quan algú tan expert et fa una recomanació d’aquesta mena car fer-li cas.

Fa uns dies vaig acabar de llegir Mimi, una història de John Newman publicada per l’editorial Siruela el passat 2013.

La Mimi és un nena que deu tenir uns 8 o 9 anys i que, només començar el relat, ja ens fa saber que fa 149 dies que va perdre la mare. Té dos germans, la Sally i en Conor que són més grans que ella, i un pare que fa el que pot per portar la nova situació familiar endavant.

La Mimi, a través de les pàgines ens explica el seu dia a dia. És talment com si estiguéssim llegint un diari personal que ens relata allò que la nena viu. Explica que la seva rutina no és, ni molt menys, monòtona. No obstant, sí que es troba amb coses que, tot i que passen els dies, no canvien. El pare continua trist, a l’escola arriba tard dia sí dia també, la Sarah segueix ficant-se amb ella i l’Orla, la seva millor amiga, no deixa mai d’acompanyar-la.

Està tot explicat d’una manera molt planera, directa i plena de detalls que han fet que jo no deixés de generar empatia envers la situació i imaginar què faria jo. En els moments en què la nena explica les situacions d’escola, llegir aquesta història m’ha portat a pensar en com d’important és per als nens i nenes aprendre a gestionar allò que passa fora dels centres escolars però que té conseqüències a dins dels mateixos.

La Mimi està vivint un procés de dol. Una etapa en la qual li estan apareixent un munt d’emocions que potser no havia sentit mai amb tanta força. Si bé la situació de la nena pot semblar-nos poc habitual (o extrema) hem de tenir en compte que en el transcurs de la quotidianitat sentim un munt d’impulsos que, juntament amb tot el bagatge individual viscut, ens condueixen a actuar, pensar i encarar les situacions d’una manera o altra. Tant els adults com els infants vivim aquestes emocions i tenim la necessitat de comprendre-les per poder-les acceptar i gestionar.

És en aquest punt on l’actuació de les mestres de la protagonista m’ha fet pensar: “I si fos jo l’adult, què podria fer-hi?”. Entenc que cal respectar la intimitat de cadascú però també veig necessari que els infants tinguin espais de confiança per poder compartir aquelles parts de privadesa que decideixen exterioritzar.

Penso que cal que ajudem els nens i nenes a ser persones que es coneixen, que es controlen i que saben identificar què els passa per dins, per tal d’evitar que aquests sentiments surtin a l’exterior de maneres no desitjades.

Crec que seria interessant parlar amb la Mimi i oferir-li la possibilitat de fer-ho amb confiança i relaxadament. Seria enriquidor ajudar-la a identificar allò que li passa, posar-li nom i buscar-hi solucions. Així, em sembla que seria profitós parlar amb la Sarah (la nena que la molesta) i preguntar-li què és el que la porta a tenir aquesta actitud.

Penso que a l’escola és bo que es tinguin aquestes converses en la mesura que sigui possible i acceptat pels infants. Fomentar les relacions dels nens i nenes en la confiança i l’acceptació de les diferències és la base per tal que les emocions facin de trampolí de la resta de coses. I quan parlo de diferències no només em refereixo a les físiques, sinó sobretot, a les diverses maneres que tenim les persones d’afrontar les situacions que se’ns presenten, a les distintes formes que tenim de posar-hi remei i d’interioritzar-les. Tot això, entenent que adults i nens formem part del mateix conjunt de persones que senten i viuen emocions; que els adults abans hem estat nens, i que podem comprendre els petits i la seva interioritat, exercint com a models i oferint pautes d’actuació.

L’aprenentatge de l’emocionalitat ha de tenir cabuda en el nostre dia a dia i ens ha d’ajudar a fomentar relacions amables, comprensives (i no per això permissives) i protecció entre les persones que compartim un mateix espai i temps. Aquí, tant els petits com els grans tenim un llarg camí per recórrer!

Aquest divendres 22 de maig tindrà lloc al pati de l’escola el nostre primer Mercat d’Art. Es tracta d’una iniciativa que es va gestar al Consell de Petits al primer trimestre, arrel de la troballa per part d’una nena de l’escola d’un bitllet de 10 euros. Reflexionant sobre què podríem fer amb aquells diners que ningú havia reclamat, se’ns va ocórrer fer-los créixer, per tal de tenir-ne molts més i poder ajudar a qui ho necessités de debò. Inspirats en el projecte de creació d’una empresa que ja fa temps que funciona a l’escola La Maquinista, vam voler crear el nostre mercat d’art aprofitant les produccions que es poguessin elaborar des dels espais d’aprenentatge més artístics. La idea va anar prenent cos, i finalment cada grup vendrà un producte concret. Des de les aules s’ha calculat el preu base d’aquell producte i se li ha assignat un preu final tot buscant un mínim benefici, per potenciar el comerç just. Tot buscant l’objectiu de la recaptació dels nostres diners, vam contactar amb l’associació Punt de Referència, que treballen amb nois i noies que han estat a centres d’acollida i que necessiten acompanyament per poder iniciar amb èxit la seva vida adulta. Actualment al vestíbul de la nostra escola hem instal.lat l’exposició Mira’m, amb fotografies de Joan Guerrero i textos de Bru Rovira, i que recull les vivències de set joves que han viscut una infància complexa i que han rebut el suport d’aquesta entitat.

Muntar una paradeta ens ha permès treballar el concepte d’empresa, inventar un nom, buscar un logo, assignar rols (venedor, caixer, encarregat de l’endreça, encarregat del cronòmetre…), pensar com fer-ne la difusió, fer càlculs matemàtics i iniciar-nos en el món de l’economia.

Us animem a compartir amb nosaltres aquesta fira i a conèixer de prop l’Associació Punt de referència, que muntarà una paradeta pròpia per tal d’explicar-nos el seu projecte.

Diari d’aula de P3: dimarts 5 de maig

Aquest vespre, a quarts de vuit, ha nascut un pollet a l’escola. La Marta, alumna de pràctiques, havia preparat fins a l’últim detall perquè l’experiència fos un èxit. Va aconsegur 6 ous de gallina fecundats  i els va posar dins una incubadora durant vint-i-un dies.  Ahir a la tarda, ja intuiem que el pollet no trigaria a sortir. L’Aina, mestre tutora del grup de P3 que ha acollit el projecte, va voler quedar-se a l’escola per no perdre’s el gran esdeveniment. I de cop, de la quietud neix el moviment, i del silenci el so. La primera piulada del pollet és extremadament commovedora: ja sóc aquí! Qui m’acull? Investigar l’origen de la vida ens ajuda a cercar respostes als dos grans interrogants que ens acompanyen en el més profund del nostre cor: on érem abans de néixer? On serem quan morirem? La transformació de l’ou en pollet ens obre la finestra a la idea del canvi, permetent-nos evidenciar la célebre frase de Lavoisier: l’energia ni es crea ni es destrueix, només es transforma. Parlant del pollet parlem de nosaltres, dels nostres orígens dins la mare i ens vinculem de nou amb el nostre instint animal, tant profund i tan màgic com el misteri de la vida.

Fes clic aquí per veure el video del naixement.

Vull compartir una experiència que portem a terme cada dia que podem (que són quasi tots els dies) dins l’aula de segon de la colla Marró clar.

La idea va sorgir en els passadissos de l’escola. La idea va sorgir de la generositat per compartir, de l’intercanvi d’idees i d’impressions que moltes vegades es donen entre mestres en els passadissos de les escoles. Perquè els mestres fem reunions formals asseguts en cadires a la sala de mestres quan fem un claustre, per exemple, o a les tutories quan fem reunions de cicle o d’altres. Però també  els mestres fem trobades informals i moltes vegades, casuals, en els passadissos de l’escola i d’aquí també sorgeixen petites grans idees.

Arrel d’una conversa amb la meva companya Marta de quart, de la colla verda, vaig decidir posar en pràctica “la rotllana de la vida”, tal i com ja feien en els dos cursos de quart. La rotllana de la vida consisteix a fer una rotllana asseguts al terra uns al costat dels altres, però no de qualsevol manera, sinó seguint l’ordre en el qual ens ha col.locat la vida: per odre de naixement. La idea és transmetre que la vida ens ha col.locat així i, per tant, s’ha de respectar aquest ordre.

Des d’un principi això va motivar enormement els infants, i cada dia més. D’aquesta manera es van acabar les discussions per on seia un i on seia l’altre, perquè l’ordre de la vida és el que és i això ho respecten moltíssim. A més, en la rotllana de la vida es conserva l’espai físic del company que, per la raó que sigui, aquell dia no ha pogut venir a l’escola. Així, d’alguna manera, hi és present i respectem la seva absència física però el tenim present perquè continua formant part del grup.

I així comencem els matins després de l’espai lector. Ens serveix per veure’ns les cares, per mirar-nos als ulls, per dir-nos bon dia i per comunicar-nos amb les mirades. Es transmet tant amb les mirades en la rotllana de la vida! Hi ha tants missatges a l’aire sense necessitat de pronunciar una paraula! Tot i que de seguida sí que en pronunciem de paraules. Uns dies més i d’altres no tant, en funció de molts factors (predisposició, coses per compartir, temps de rellotge…com no pot ser d’una altra manera en la nostra vida, encara que em pesi…). De seguida, doncs, fem una roda de colors. Seguint l’ordre de la vida, cadascú expressa com se sent aquell dematí a través d’un color. Per ara, fem servir els colors del semàfor: el verd ens serveix per expressar que ens sentim bé, el groc per expressar que no ens sentim bé del tot, i el vermell per expressar que aquell dia no ens sentim bé. Tothom ha de dir un color. I cadascú és lliure d’explicar el perquè del seu color. Així, uns dies uns expliquen i d’altres no, altres dies ho expliquen uns altres, hi ha qui no explica mai res i hi ha qui cada dia ens explica el perquè del seu color. Tot és vàlid, tot està bé en aquell moment. És admirable quin silenci respectuós hi ha a la rotllana de la vida, com s’escolten, com volen saber com senten els altres aquell dia. Hi ha cares d’alegria quan algú comparteix una cosa bona, cares que de sobte canvien quan algú explica alguna cosa més trista. I hi ha riures, molts riures.

Avui, concretament, ha estat un moment especial. Hi ha un nen a la colla, que fa unes setmanes ha començat a florir com un ametller a la primavera: realment està pletòric! Vol parlar, vol explicar, escolta amb molta atenció el que diuen els altres i capta molt les seves alegries i tristeses. Ell cada dia se sent “súper súper verd”. I a mi, això m’omple d’emoció tenint en compte el seu propi procés. És una cosa molt màgica el que està brotant en aquest infant.

Doncs resulta que, en la conversa, una nena se sentia de color groc perquè la seva àvia havia tornat al Perú. I una altra nena se sentia de color verd perquè la seva àvia vindria uns dies de l’Argentina. D’aquí va sorgir la conversa que unes àvies vénen i d’altres se’n van. Que a la nostra aula tenim moltes àvies que vénen i van pel món per venir a passar uns dies amb la família. I d’aquí, el nen en qüestió va recordar que la seva àvia també havia estat aquí feia poc i va marxar. I que tenia una altra àvia que també havia fet el mateix: una d’Escòcia i una altra de l’Argentina. I llavors va venir la reflexió més important: “pero mi abuela es vieja; porque cuando mi papa era un niño como yo, mi abuela no era vieja, pero ahora sí; y cuando mi mama era una niña, mi otra abuela tampoco era vieja; pero ahora las dos son viejas”. A través d’aquest text, no puc reproduir l’entonació de les seves paraules, el to, la seva mirada, com brillava en parlar… llàstima… perquè us ben asseguro que emocionava. La Pilar, l’altra educadora que era amb mi a l’aula, i jo ens vam mirar i vam compartir un moment d’alegria, esplendor… era un moment màgic. Moment de llagrimeta als ulls. Moments d’aquells en què notes que el cor es fa més gran, que estimes i que abraçaries a tothom.

I així és com són els moments de la “rotllana de la vida”. Moments màgics: aquest que he compartit avui i molts d’altres. La rotllana de la vida ens ha unit. Ens ha cohesionat més com a grup. Ens ha arrelat més a terra. Ara som com un arbre amb les seves arrels ben ancorades. Un arbre que és vida i que, per tant, continua necessitant aigua, terra, llum i altres vides al seu voltant. En aquest arbre hi ha branques que s’estiren més, d’altres menys, però totes formem part d’ell i totes creixen una miqueta cada dia (encara que resulti impercetible als ulls).

Article escrit per la Núria Farré, mestra tutora d’un grup de 2n de l’Escola Fluvia

El divendres 20 de març vam veure l’eclipsi de sol a l’escola. Amb les ulleres especials als ulls i esperant pacientment que els núvols fessin bondat, vam passar la primera franja del matí. Bocabadada davant la força i la magnitud de l’univers, em vaig començar a sentir petita, molt petita. Tan petita que un gran dubte existencial em va segrestar el pensament: quin era el meu paper en tot això?

Feia dies que no hi pensava. Feia dies que atenia les obligacions diàries pressa de la rutina i la inèrcia. Gaudint d’una felicitat domèstica, senzilla i propera. I de sobte, a la meva escola se m’obrien els ulls, just el dia que més els havia de protegir. Em sentia part de l’espectacle que contemplava i no només com a espectadora. Sabia que aquell sol i aquella lluna que havien decidit aliar-se també formaven part de mi. Quina sensació més estranya… Era com si tot estigués connectat, i jo fos només una peça del puzle, necessària perquè tot encaixés. I això se’m passava pel cap m’entre em contagiava de la il·lusió dels meus alumnes, que descobrien per primera vegada l’univers amb els seus ulls.

Vam seguir en directe tot l’eclipsi des d’una web de la NASA i vam viure, com si d’un cap d’any es tractés, el compte enrere que donaria pas al moment de màxima ocultació del sol. I això ho vam fer tots, des dels més grans als més petits de l’escola. Els grups que han decidit centrar el seu projecte de recerca en l’Univers dins la franja de teixit d’aula no van volen perdre’s cap detall de l’esdeveniment i van crear diferents instruments per captar el moment i recollir dades.

Quina sort tinc de poder estar en una escola on el temps del rellotge s’atura per admirar el temps dels astres! Mirar el cel era el més important el divendres, i ho vam tenir present. Com fomentar un aprenentatge significatiu per l’infant sense incorporar allò que és significatiu pel país, pel món, pel planeta? Fugim del cronos i centrem-nos en el kairós, el moment oportú. Només així podrem viure experiències transformadores, tant pels grans com pels petits.

_{Article escrit per Carme Hoyas, mestra de l’escola Fluvià}

A la nostra escola volem que els nens i nenes aprenguin a acceptar-se a sí mateixos -amb els seus punts forts i  les seves limitacions-,  i acceptar i respectar els altres. Per aconseguir-ho cal potenciar el valor de la diferència com a element enriquidor tant de l’individu com del gruo social.

A partir del conte “Gent de tota mena” els nens i nenes de primer han vist com, físicament, hi ha gent molt diferent: hi ha nens molt baixets, alguns tenen la pell fosca, altres porten ulleres o estan molt grassos…. També han vist que a tots no els agraden les mateixes coses, a alguns els agrada molt la música, d’altres estarien tot el dia dibuixant i a molts els agraden els esports perquè necessiten fer activitats molt mogudes.

Ens ha agradat molt la frase que hi ha al final del conte:

” Hi ha tantes persones diferents al món com peixos al mar i estels al cel. I cadascú és especial i únic”.

Hem conversat sobre tot això i ens hem adonat de les diferències que hi ha entre tots els companys de la classe i de que no hi ha dos infants iguals.

Al taller de llengua, com que estem treballant la descripció, sabem que la pell pot ser de molts colors: des de blanca com la neu, fins a negra com la nit; que els cabells poden ser rinxolats, estirats, ondulats, rossos, amb serrell… i que això no vol dir que tenir la pell d’un color sigui millor que tenir-la d’un altre o que un tipus de cabell sigui més bonic que els altres.

També ens hem adonat de que no ens agraden a tots les mateixes coses; podem tenir gustos semblants amb alguns nens i nenes amb qui no som gaire amics o ser molt amics de nens i nenes amb qui tenim gustos molt diferents.

Tot i que podem ser tan diferents, hi ha algunes coses en les que els nens i nenes de tot el món sí que ens assemblem molt: a tots ens agrada jugar, tenir amics i sentir-nos estimats.

Una altra cosa que hem observat és que hi ha activitats que fem molt bé i ens resulten fàcils i en canvi hi ha altres activitats que ens costen molt i no ens surten gaire bé. Hi ha nens que dibuixen molt bé però els costa molt aprendre a anar en bici, d’altres juguen molt bé a futbol, però els costa llegir…

Un dia vam jugar a dibuixar nens i nenes diferents a partir de frases descriptives que ens inventàvem. Aquests dibuixos els hem enganxat en un mural, amb la descripció al costat. A dalt de tot, amb lletres molt grans, hem escrit la frase del final del conte perquè la trobem molt bonica.

Ens ha quedat un mural preciós que ens ajudarà a recordar que tots som diferents, però a la vegada, especials i únics. 

Article escrit per la Noe i l’Anna Mensa, mestres del cicle inicial de l’escola Fluvià.