Fa dos anys que vam començar a imaginar que una bassa al nostre pati seria un bon recurs pedagògic per als infants i una manera d’apropar la natura al ciment de la nostra escola. No ha estat fàcil a nivell burocràtic poder tenir tots els permissos necessaris per tirar endavant el projecte, però finalment ho hem aconseguit. Amb el suport de la plataforma Escoles Sostenibles, hem dissenyat una bassa no gaire grossa (3 metres de llarg per 2 metres d’ample), però perfecta per crear un ecosistema equilibrat amb animals i plantes. L’ajuda de les famílies de la comissió de pati ha estat bàsica pel projecte. El curs passat, pares arquitectes i amants de la jardineria van aportar els seus coneixements per imaginar l’estructura global de l’espai natural: arbres, zona d’hort, cabanes d’indi, muntanyes i una bassa. Enguany, un grup de pares encara més nombrós han agafat el compromís de regar i cuidar l’espai cada cap de setmana. És per tant un projecte compartit per tota la comunitat, perquè també els infants ajuden en el manteniment.

Tenim la sort a més de poder comptar amb l’ajuda i la supervisió del Pepi, el jardiner del recinte Palo Alto, molt proper a l’escola. Ell ens ha fet la bassa i ens assessora en la compra de plantes i altres materials. És un gran regal la seva presència voluntària i desinteresada. També comptem amb els alumnes de l’escola de jardineria El Castell de Sant Foix, que durant el curs escolar han estat treballant a l’espai natural com a part del seu aprenentatge.

No podíem acabar el curs més satisfets, veient una petita carpa nedant i amagant-se sota les roques de la nostra bassa. La vam anar a comprar amb alguns representants de primer i segon. Una carpa petita i de colors no gaire lluents, per tal d’evitar que les gavines se la mengessin. Hem posat només un peix, per tal que es mengi els ous que posin els mosquits, però no els de les libèl.lules, per exemple,  ja que aquests insectes sí que ens interessen per enriquir la fauna. Al mes de setembre, quan haguem augmentat la vegetació del voltant de la bassa procurant diversos amagatalls, ja podrem pensar a incorporar alguna granota i petits rèptils.

De moment, amb el petit peix ja estem molt emocionants. Li hem estat oferint menjar durant dues setmanes i ara ja li hem  donat autonomia per alimentar-se sol. Està molt espantat i  es deixa veure poc, però quan algun infant el descobreix passejant-se per la bassa s’organitza una gran festa.

El manteniment de la bassa és molt important per mantenir l’aigua en bones condicions. Diàriament un grup d’infants neteja la superfície amb un salabret per retirar la fullaraca. Un cop l’any l’haurem de buidar fins a la meitat i tornar-la a omplir, moment que aprofitarem per netejar-ne el fons. El nivell de l’aigua també s’ha de mantenir, de manera que hem d’estar atents a aquest fet i reomplir amb aigua de la mànega la bassa quan sigui necessari.

Els infants estan molt expectants davant d’aquesta nova atracció. Sempre que obrim la porta de l’espai natural un adult es col.loca al costat de a bassa i els nens i les nenes l’observen amb admiració i interés. Sense cap d’ubte és un element molt atractiu que els connecta amb la natura i amb el són. El passat dijous tots els representants del Consell de Petits vam acordar amb el Pepi les normes d’ús d’aquest nou espai. És fantàstic veure com ens infants respecten el que els envolta quan s’ho fan seu.

Acabo l’escrit donant la raó a un infant que en obrir un dia la porta de l’espai natural em va dir: aquest és el millor espai de l’escola. Gabi, jo també ho crec!

_{Article escrit per la Carme Hoyas, mestra de l’escola, amb el suport de la comissió de pati.} 

El programa Escola Nova 21, una aliança entre 26 centres educatius promoguda per entitats com el Centre UNESCO o la Fundació Bofill, pretén estendre el marc d’uns centres que formen els alumnes per a la vida a 200 escoles en els propers anys. L’Escola Fluvià és un d’aquests 26 centres impulsors. Des d’ara i durant tres anys caminarem de la mà de l’Eduard Vallory (president de la Unesco a Catalunya) i del Boris Mir (director adjunt del programa i fins ara cap d’estudis de l’Institut-Escola Les Vinyes) per tal de reflexionar sobre la nostra pròpia pràctica i per acompanyar a d’altres centres que estijguin disposats a fer un canvi de paradigma educatiu. Per saber-ne més consulteu la pàgina web del projecte  o llegiu el següent article del Diari d’educació.

L’Anna Mensa, mestra tutora de 4t, ens explica l’experiència d’una dinàmica de grup plantejada en el teixit d’aula:

 Era divendres. Estava pensant alguna activitat que els ajudes a estar més cohesionats com a grup i els vaig proposar fer un amic invisible … diferent.   De seguida es van engrescar.

Vam posar en un pot els 25 noms dels nens i nenes de la classe. Cadascú havia d’agafar un paper, llegir-lo sense dir res a ningú i guardar-lo.  Al llarg de la següent setmana cada nen/a hauria de ser l’amic o l’amiga invisible del nen/a que li havia tocat.  I què fa un amic?

Un amic ens tracta bé, és simpàtic, té detalls que ens fan sentir bé, ens diu coses agradables, ens valora les coses bones, s’interessa per les coses que ens agraden….

Hauríem de pensar, doncs, què ens agrada d’aquesta persona, quines coses hem vist que sap fer bé, què ens agradaria saber d’ell o ella que encara no sabem, per quina cosa el podríem felicitar…

Aquella setmana, tot i alguns entrebancs- què difícil és guardar un secret!- va ser molt intensa. Corredisses per amagar notes sense que ens vegi ningú,  nenes que intentaven esbrinar l’esport preferit d’un nen, nens que jugaven amb una nena amb qui normalment no solen jugar, il.lusió cada cop que algú trobava alguna cosa, molts somriures, rialles i també alguna petita  decepció… Realment va ser una setmana diferent.

Quan l’últim dia vam intentar endevinar qui era el nostre amic invisible, tothom estava molt expectant, feia  tanta il.lusió endevinar-ho!  Després els vaig preguntar com s’havien sentit aquella setmana.  La majoria deien que havia sigut molt emocionant, estaven contents, tenien més ganes d’anar a l’escola, els havia agradat haver de pensar en què li farien al seu amic invisible, era emocionant pensar en com dissimularien  la lletra perquè no els reconegués…

«A mi m’ha agradat molt perquè l’ambient de la classe era molt diferent, quan entraves revisaves el calaixet, la capsa o el panel de fusta del twitter. Quan veies una carta et posaves molt content/a i  donar els regals i veure l’alegria que li surt a la cara del teu company /a és molt bonic»

«M’ha agradat el joc de l’amic invisible tant fent regals com rebent-los perquè veia a la gent que es sentia molt millor i crec que ha canviat l’ambient de la classe».

«A mi sobretot m’ha agradat que el meu amic invisible em fes riure perquè jo estava avorrida i ell venia i m’ho feia passar molt  bé. Voldria repetir aquest joc el pròxim trimestre»

«Quan jo feia un regal sempre anava a veure quina cara posava. Jo deia que era molt xulo però no deia que era jo»

«A mi també m’han fet regals i la veritat és que m’he sentit molt bé al saber que hi ha nens/es que saben què m’agrada»

«Jo m’he sentit bé tant rebent com fent i quan rebia em sentia molt bé, com quan vaig rebre la meva súperpulsera, em va encantar i per això sempre la porto a sobre. També la carta de disculpes em va agrada molt»

 Penso que aquesta activitat ens ha ajudat a tenir més en compte les necessitats dels altres, a establir vincles d’amistat amb persones amb qui no ens relacionem gaire, a potenciar les qualitats positives i a unir una mica més el grup.

_{Article escrit per Anna Mensa, mestra de l’escola Fluvià}

30 de març de 2016

Hi ha una riquesa inesgotable a cada escola. Un tresor poc explotat per la por que suposa patir les conseqüències d’un mal ús. Són les famílies de cada infant, portadores de coneixement i expertesa. Infermers, pastisseres, doctores, arquitectes, botiguers, comercials, escriptors, psicòlegs, narradores de contes… un contacte real amb la Vida. Una fórmula màgica per captar l’atenció dels infants i connectar-los amb el món, el de veritat, el que es trobaran.

L’escola ha tendit durant molts anys a crear un context artificial d’aprenentatge, infantilitzant els espais i simplificant els continguts. Per què no posar obres d’art als passadissos en comptes de dibuixos infantils? Els adults tenim la falsa percepció que els nens i les nenes són poc hàbils en la interpretació de la realitat i que els hem de presentar el món a poc a poc i de forma parcel·lada perquè vagin assolint destreses. Menystenim així la seva capacitat intuïtiva
i la seva necessitat vital de descoberta.

Canviem l’escola! Creem contextos reals d’aprenentatge i obrim finestres perquè hi passi la Vida, i amb ella, les famílies. Al Fluvià fa dos cursos que alguns pares i mares col.laboren sistemàticament en el moment d’espais d’aprenentatge. Aprofitem la seva energia i els seus coneixements per acompanyar millor el creixement dels nostres infants. Aquest curs ha nascut l’espai Shakespeare, un laboratori de llengua anglesa que potencia l’autoaprenentatge de l’idioma al llarg de l’educació Primària. Les mestres responsables compten diàriament amb famílies col.laboradores que parlen en anglès i generen converses amb els infants. La seva presència fa possible una atenció individualitzada i un aprenentatge funcional. Quan els nens i les nenes es troben aquests pares i mares a l’entrada o la sortida de l’escola, involuntàriament se’ls escapa un “hello” que dóna sentit a tot el procés d’aprenentatge. D’altres espais també gaudeixen d’aquest suport setmanal de pares i mares. En total son vint les famílies que ens regalen el seu temps i el seu saber per tal de millorar la qualitat de l’escola dels seus fills.

La Indira és una mare que col.labora amb mi a l’espai d’art i estètica de Cicle Superior des de fa dos cursos. La seva presència al taller dona tranquil.litat i confiança als infants. És fantàstic compartir amb ella tant els moments més màgics com els més tensos. Tota emoció si és compartida es sosté millor. Aquestes són les seves reflexions al respecte:

“Podría decir muchas cosas, todas muy valiosas sobre la experiencia de estos dos años de mamá colaboradora. El participar en primera persona y ver el desarrollo de las propuestas, me confirma que es un privilegio para nuestros hijos vivir los espacios de aprendizaje, donde se desarrollan, exploran y potencian al máximo sus intereses y capacidades.

Cada jueves, siento que el reloj se detiene, es mágico. Se construye un puente, una conexión, un intercambio de experiencias y conocimientos gracias a simplemente estar allí y “acompañar”.

Agradecida de ver lo que aporta y enriquece estos espacios a nuestros hijos, aprenden motivados y con sentido. Como madre, feliz de ser parte.

¡Para mí es un regalo!”

_{Article escrit per Carme Hoyas i Indira Trepart}

El passat 7 de març va ser un dilluns molt diferent per a un grup de pares de la nostra escola. En el nostre cas, pares de la Núria de P4, el dia era molt poc habitual. Ens havíem alliberat de les nostres obligacions laborals per poder gaudir d’un intensiu d’activitats en torn a la nostra filla gran. L’agenda començava amb la tornada a l’escola després d’una setmana a casa amb varicel·la. Poques passes abans d’entrar les emocions van començar a despertar-se. Els nens, i també els pares, ens envoltàvem d’aquella química afectiva que hi ha al voltant de l’escola i que sovint, si estem atents i receptius, ens acompanya en aquells senzills però tendres instants quotidians d’acompanyament. És veritat que sovint no estem gaire predisposats i no aconseguim impregnar-nos el suficient per carregar les piles. Els matins no sempre són harmònics i la destinació final, la porta de l’escola, representa la meta d’una gran marató. Però molts de vosaltres estareu d’acord amb mi que en moments difícils de la jornada laboral, el record del somriure dels nostres fills quan els deixem a l’escola o els petons i abraçades per saludar-nos fins al vespre ens omplen de serenor i ens ajuden a tirar endavant pensant en el moment d’obrir la porta de casa a la nit, sentir les corredisses i recuperar aquella abraçada tan dolça i sincera. Aquell dilluns, les mostres d’afecte dels nens en tornar a veure la seva amiga després de tants dies, les salutacions amb els pares, els mestres, i tot l’equip que hi treballa i que ens anàvem creuant, ens introduïen en un món real que sovint està massa lluny del nostre dia a dia adult i que començàvem a percebre amb un cert encant. Sense dubte, una bona teràpia antiestrès.

Recordo una frase que vaig llegir recentment: les persones ‘actuem com si el luxe i la comoditat fossin el més important de la nostra vida, quan l’únic que necessitem per a ser realment feliços és quelcom pel qual entusiasmar-nos’ de Charles Kingsley (1819-1875). Doncs ja ho tenim, l’entusiasme per veure créixer feliços els nostres fills.

A migdia havíem quedat amb la Montse, la tutora, per fer una petita reunió de seguiment i això ens va permetre poder entrar a l’escola i veure els nens acabant de fer les seves activitats del matí, abans de l’Espai Migdia o de la sortida per anar a dinar a casa. Una sensació d’ordre i de funcionament perfecte on cada nen sabia on havia d’anar i què havia de fer; sense perdre la seva manera de fer de nens, jugant, rient i parlant amb els altres, però amb una eficiència sorprenent que moltes empreses envejarien. Una reunió que servia per posar sobre la taula amb tranquil·litat i sense presses, les coses que diàriament ja s’havien parlat, per confirmar que la comunicació funciona sense entrebancs, que no hi ha hagut mals entesos, per ajudar-nos a resoldre alguns aspectes puntuals i també per sentir-nos recolzats en l’educació de les nostres filles.

Després de dinar teníem prevista una reunió pedagògica amb l’equip directiu per presentar, als pares que ens havíem preinscrit, els espais on juguen i treballen, perquè la Núria diu que ella ‘treballa’ molt a l’escola, els nostres infants cada tarda. Nosaltres ja els coneixíem de l’any anterior, però enguany hi havia algunes novetats i a més, no ens volíem perdre el regal que portava ‘associat’, un viatge de la mà dels nostres fills per aquells racons on descobreixen el món mitjançant activitats curosament estudiades per l’equip de mestres. La reunió va començar de manera puntual i hi eren presents un grup ben nombrós de pares i mares representatius de tots els cursos de la nostra escola. Encapçalada per l’Anna i la Carme va servir per explicar quins eren els objectius d’aquest, podríem dir, ‘element característic’ del Fluvià. Ens van explicar la seva distribució, els continguts, algun petit detall però el que més em va sobtar de la reunió va ser un concepte que no coneixia i que ens van presentar. Van parlar de l’aprenentatge horitzontal. Jo no l’havia sentit mai, però també és cert que el món de l’educació i la pedagogia està força lluny del meu camp professional. Així que em trobo en una reunió de pares i mares on l’Anna em deixa anar això, aprenentatge horitzontal i que al darrere també hi ha la UNESCO. Em sembla tenir una muntanya de 6000 metres davant meu, només dues paraules que com, un iceberg, segurament darrere tenen un munt de psicopedagogia, de manuals i de mil coses d’aquestes d’educació ‘moderna’. Després, mirant de simplificar la cosa per poder-la pair penso que aquestes dues paraulotes en definitiva em volen dir quelcom en què ja crec, així que potser he trobat les paraules adequades per anomenar una cosa que fa temps que defenso. I potser, algú de vosaltres que no va venir a la reunió ja es fa la idea de què pot ser això de l’educació horitzontal. Jo no us ho puc explicar perquè segurament no trobaria les paraules més adients, però si esteu al Fluvià és perquè creieu en això, en l’aprenentatge global, entendre els coneixements en un context i no distribuïts en matèries estanques, fer del saber una cosa pràctica i dinàmica que ens faci pensar i que ens creï dubtes i inquietuds, evitant així ser els autòmats que sovint la vida adulta pretén que siguem. Perquè les mates ens serveixen per anar al mercat, per demanar una hipoteca o per fer el pla de vacances, i la física serveix per cuinar o per canviar una roda de cotxe i no per estar en un laboratori o una biblioteca o repetint fórmules com lloros sense entendre-les.

Sense dubte, una presentació que ens va recordar per què havíem triat el Fluvià com a escola per la nostra filla i per què confiem en el seu equip. En acabar, un torn de paraules on els assistents van poder expressar les seves inquietuds i on s’obria la porta per descobrir les interioritats d’aquests espais. I després d’aquesta hora, diguem-ne ‘teòrica’, el colofó del dia. Vam anar a buscar els nens a la classe i el primer que ens va dir la nostra filla: ‘anem a veure els Espais que jo te’ls ensenyo mama’. Un ulls brillants d’il·lusió compensaven tots els esforços que sovint cal fer per estar una estona més amb els petits. Vam sortir a berenar ansiosos per començar l’excursió pels famosos espais. Un bon grup de pares, mares, tiets i tietes, avis i àvies, cangurs, germans grans i germans petits vam iniciar el nostre pelegrinatge pels passadissos del Fluvià de la mà d’aquests petits guies neguitosos per explicar-nos i fer-nos veure totes les coses que fan a les tardes, als seus espais amb els seus mestres. Per ells una gran emoció poder ser els protagonistes d’aquella hora i obrir als pares els seus racons de descoberta, la seva escola, i pels pares una sensació com de mareig de voltar tant i de tenir tantes informacions, però sobre tot feliços d’estar allà. Bé, feliços excepte en el moment de descobrir els insectes dins dels cubs de vidre… quina impressió! I pels germans petits, un gran parc d’atraccions on hi voldrien tornar cada dia, com els seus germans més grans. Tot plegat un agradable descontrol, ple d’emocions, i com deia l’Anna d’ULLS BRILLANTS. Equip, ens ha quedat molt clar, sense emocions no hi ha aprenentatge!!

Gràcies per aquest dia lluny de la rutina i les presses, lluny de la feina i les obligacions del sistema en què vivim. Gràcies per la possibilitat de tornar a emocionar-nos amb la il·lusió dels infants de la mà dels nostres fills.

No t’assenyalis fites: fes camí. (Miquel Martí i Pol)

SEGUIM FENT CAMÍ!!!

Judith Perona

“Si no ho saps explicar, és que no ho saps”. Aquesta frase la repetia una i altra vegada en Belmonte, el meu professor de química a l’institut. I ens obligava a posar per escrit el procès que havíem seguit per resoldre els reptes que ens plantejava a l’aula.

Ara veig clar que no s’equivocava. Quan cada any atenem a les famílies en les jornades de portes obertes, quan trimestralment expliquem i ensenyem l’escola a altres professionals, quan l’obrim a les famílies dels nostres infants i compartim amb elles el projecte pedagògic, ens estem ajudant a posar en ordre els pensaments i les accions. Quan expliquem l’escola tot pren sentit i les idees guanyen més força. Hem après a identificar els punts forts del nostre projecte a base de posar-hi paraules i d’elaborar un discurs comú entre tots els professionals que el defensem. I hem anat polint amb el temps aspectes que ens feien dubtar i no vèiem clars.

Ara que els nostres infants més grans estan a punt de sortir per primer cop a l’institut, ara que la plantilla de mestres supera les 30 persones, ara que tenim més de 500 alumnes al centre, podríem dir que hem arribat a un punt àlgid de maduresa. Ens han calgut nou anys de camí. Fins ara ens hem estat construint i no deixarem de fer-ho, a la recerca sempre de la millora de la nostra pràctica educativa.

En un primer moment (fase d’adopció), al setembre del curs 2007-2008, l’equip de professionals vam iniciar el projecte pedagògic prenent com a model propostes d’altres escoles i seguint les orientacions de diferents experts. Els anys posteriors vam anar dibuixant un camí adaptat a les necessitats dels nostres infants i a les característiques de l’entorn (fase d’adaptació). Ara ja tenim clar qui som i a on volem anar, i hem pogut perfilar el nostre projecte i posar-li el nostre segell (fase de creació).

La pedagogia sistèmica ens ha ajudat a definir clarament el lloc de cadascú i a establir sense por els límits i les normes. Potser ha estat la irrupció d’aquesta mirada (que ja intuïem des del principi), la generadora de l’actual estat de l’escola. O potser és el resultat natural de l’esforç d’uns mestres que mai han perdut la il.lusió i l’empenta, que s’han format i han apostat pel treball en equip. De qualsevol manera és just reconèixer que el trajecte no sempre ha estat senzill. Lluitar contracorrent és cansat i en ocasions desmotivador. Però hem aconseguit no deixar-nos portar i ser genuins, superant les adversitats de forma creativa i amb molta mà esquerra.

Volem donar les gràcies a tots aquells que ens veniu a conèixer, famílies i professionals, per escoltar amb interès les nostres propostes i valorar la feina que defensem des de la humilitat. Les vostres preguntes i aportacions ens ajuden a generar més discurs i a continuar creixent.

_{Article escrit per Carme Hoyas, mestra de l’escola Fluvià}

Em passa amb molta freqüència. Quan em pregunten de què treballo i els explico que sóc mestra d’una escola poc convencional, s’acostuma a generar una conversa entorn la situació educativa actual. Normalment el debat es polaritza als pocs minuts: escoles tradicionals versus escoles innovadores.

Fa poc una fisio, durant una sessió de rehabilitació, em va dir: la teva deu ser una d’aquelles escoles on els nens fan el que volen. Em va bullir la sang, perquè vaig notar rebuig i desconfiaça darrera d’aquelles paraules. A què es referia exactament? Què hi ha de negatiu en que un infant pugui descobrir quines necessitats autèntiques té i les pugui cobrir? Vaig entendre pel seu discurs posterior que parlava de les normes: en les estructures educatives més obertes intuïa una falta de límits  emmascarada darrera d’una suposada idea de llibertat.

Que equivocada estàs!, vaig pensar. Una proposta educativa com la de l’escola Fluvià no es podria mantenir si els límits i les normes no estiguessin ben posats. Si donem espai als infants per a l’autogestió, és necessari que ells  coneguin què poden i què no poden fer. A la meva escola les normes estan penjades a cada classe. Les més bàsiques les vam decidir les mestres: ens cuidem i cuidem l’entorn i els materials. La concreció d’aquestes normes en els diferents moments i espais (als lavabos, a l’hora del pati, quan fem ús dels patinets…) les vam acordar amb els representats de cada aula en el Consell de petits, així com les conseqüències a aplicar davant el seu incompliment. Els nens i nenes de l’escola saben, per exemple, que està prohibit fer-se mal, i que poden ser retirats del seu grup si fereixen algú. O que han de reparar allò que trenquen, o treballar per la comunitat si el que han fet afecta a tota l’escola.

Des d’aquest punt de vista els infants del Fluvià no poden fer el que volen. Perquè hi ha un compromís molt profund: pots tenir llibertat dins l’escola sempre i quan respectis la llibertat dels altres i segueixis les normes del joc que ens permeten crear un bon clima d’aprentatge. No són aquestes les bases de la democràcia?

Tot això ho vaig pensar, però no li vaig dir. Perquè he après a escoltar i a detectar les necessitats de les persones que tinc davant. I aquella dona estava insatisfeta amb la seva feina. Treballava en un centre de rehabilitació atenent a més de trenta pacients cada hora, seguint les pautes d’un traumatòleg que no li deixaven lloc a la personalizació de tractament, fent teràpies de cinc minuts. Era ella la que no estava fent el que volia. No buscava la meva argumentació, sinó que drenava amb el seu discurs la seva pròpia frustració. I la vaig deixar parlar, mentre sentia com malgrat el massatge que ella em dedicava, se’m contracturaven encara més les cervicals.

_{Article escrit per Carme Hoyas, mestra de l’escola Fluvià}

Ara que ja s’acaba el primer trimestre és moment per fer balanç del camí que hem recorregut fins el moment per tal de copsar si ens està portant cap al destí imaginat en començar el curs.

Enguany tot l’equip de mestres tenim la mirada posada en els infants de sisè que acaben la primària i comencen l’institut. Aquest salt de centre escolar s’ha de treballar bé i s’han de contemplar les propostes educatives que s’oferten a la zona per poder fer un tria conscient. Seguir una línia de treball més activa i oberta, com és el cas de l’escola Fluvià, és una opció cada cop més present en els instituts. Les Jornades pedagògiques d’aquest curs les hem dedicat a reflexionar entorn les característiques que han de tenir les escoles i els instituts del segle XXI per tal de donar resposta a les necessitats actuals de la societat. I aquestes passen per respectar set principis bàsics:

1. L’aprenent ha d’estar al centre.
2. L’aprenentatge és social.
3. Les emocions són part integral de l’aprenentatge.
4. L’esforç ha de tenir un sentit real.
5. Les diferències individuals han de ser acceptades.
6. L’avaluació formativa ha de regular l’aprenentatge.
7. L’aprenent ha de construir connexions entre els coneixements.

Famílies i mestres hem pogut reflexionar entorn d’aquestes idees de la mà dels experts i això ens ha ajudat a construir plegats un discurs comú. La comunitat del Fluvià, formada pels infants, les seves famílies i els educadors i educadores, hem de caminar en la mateixa direcció per sumar forces i arribar més lluny. És en moments com les Jornades que ens podem posar d’acord i reconèixer la importància del paper que hi juga cadascú en tot aquest entramat. Des de l’equip pedagògic que va propulsar les Jornades es valora molt positivament el seu desenvolupament i les reflexions que va generar. S’ha recollit la veu dels participats, uns vuitanta en total entre educadors i famílies del Fluvià, i educadors d’altres centres,  i la valoració ha estat molt satisfactòria.

Aquí tenim les reflexions d’una mare assistent, la Núria Roy, que explica així la seva experiència:

“El passat 24 i 25 de novembre es van celebrar a l’escola les IV Jornades Pedagògiques del Fluvià. Haig de reconèixer que el programa d’aquest any em tenia desconcertada. Amb el títol “El coneixement que ens fa créixer: l’escola del segle XXI” i uns ponents que desconeixia, tenia por que el contingut fos massa teòric i em servís de ben poc.

El primer dia vaig arribar a les cinc tocades i el gimnàs era ja pràcticament ple. Un poti-poti de gent esperava que l’Anna donés el tret de sortida. Els mestres de l’escola es barrejaven amb pares i mares, monitors, personal administratiu i docents d’altres escoles. El ponent era Boris Mir, fundador de l’Escola Institut Les Vinyes i mestre de 1r d’ESO. Va resultar ser un orador brillant. Amb una mescla perfecta de passió i humor, i una visió particular de l’educació, ens va explicar el projecte pedagògic del seu centre i com treballen mestres i infants.

En la segona sessió ens vam organitzar en petits grups per tal de debatre una sèrie de qüestions presentades per David Vilalta, mestre de primària i formador a l’ICE de la Universitat Autònoma.

Vaig acabar les Jornades entusiasmada, emocionada i orgullosa de pertànyer a una comunitat educativa que s’inventa i es reinventa constantment. Sóc mare i sóc mestra i sé que són molt pocs els centres que, com el Fluvià, permeten a les famílies ser un membre més de l’escola. Vaig sortir amb ganes de compartir-ho amb tots els pares i mares, perquè som uns afortunats i ho hem d’aprofitar!!”

Gràcies Núria per compartir les teves impressions! Aquestes paraules ens donen força per començar a imaginar les properes jornades. A més a més ens tranquil.litze: sí, anem pel bon camí!

 _{Article escrit per la Carme Hoyas, mestra de l’escola Fluvià, i la Núria Roy, mare de l’escola.}

Aquest primer trimestre he pogut acompanyar els alumnes del cicle superior en els espais d’aprenentatge. Els espais d’aprenentatge del cicle superior s’inicien amb una proposta al voltant de la qual es van construint i van sorgint els aprenentatges. Són dinàmics, engrescadors i ofereixen reptes molt interessants. Parteixen d’una visió holística de l’individu i tenen en compte que cada persona és i té unes necessitats diferents i aprèn de manera diferent. Per això és molt important poder fer, poder experimentar, poder crear a més de veure i escoltar. Mitjançant la pràctica i l’experimentació els nens i nenes van fent el seu procés d’aprenentatge. Es treballa a partir de les intel·ligències múltiples per tal que l’alumne desenvolupi i potenciï capacitats i habilitats en totes elles. Els espais ofereixen l’oportunitat d’aprendre a partir de vivències properes i quotidianes. Propicien un entorn de reflexió, d’autogestió, d’autoconeixement i autoavaluació.

Els alumnes treballen de manera cooperativa i aprenen a gestionar el temps, la feina, les emocions. El treball cooperatiu és molt important, ja que permet compartir les experiències i enriquir-se d’elles, permet veure les coses des de diferents angles de vista, posar estratègies en comú, maneres de fer diferents. De vegades es treballa de manera individual, en petit grup o gran grup depenent de la proposta. El paper del mestre és el de guiar i acompanyar en aquest procés, fent un seguiment de l’aprenentatge i observant quines capacitats cal potenciar, estirant del fil quan sigui necessari, provocant la reflexió o la curiositat, provocant la necessitat de voler aprendre. No es col·loca en la posició del saber, sinó que l’aprenentatge és recíproc. La participació d’altres adults que col·laboren en els espais és un element molt important ja que enriqueix el procés d’aprenentatge i permet una major atenció a les necessitats que van sorgint, que varien en funció de l’espai i del grup.

Els alumnes han experimentat amb les eines informàtiques de programació a l’espai de Robòtica. Han creat petits robots de Lego seguint els models proporcionats o inventant-los. Per parelles, han dissenyat i creat un projecte amb l’Scratch que després han compartit amb tot el grup. S’han ajudat entre ells quan tenien dificultats i donat consells de com podien fer les coses per aconseguir programar el que havien dissenyat.

A l’espai Cos i ment han treballat l’autoconeixement del propi cos de manera pràctica i dinàmica. Els nens i nenes han realitzat diferents jocs i exercicis i han après quines parts del cos, quins grups musculars, quins ossos, quines articulacions intervenen en aquests.

Els alumnes han creat les seves obres amb diferents materials a l’espai d’Art i estètica. Partint de la premissa de no jutjar, cada nen i cada nena ha pogut expressar-se lliurement mitjançant la tècnica que li semblava més adient. Treballaven de forma autònoma compartint l’espai i els materials, en un clima tranquil, de reflexió, de creació. Amb totes les seves obres han fet un recull en forma de diari i l’han presentat i compartit amb la resta del grup.

L’experiència d’acompanyar els alumnes ha sigut molt positiva, molt gratificant i enriquidora. Un plaer tenir l’oportunitat de participar dels espais, de participar en aquesta experiència educativa amb els nens i nenes, els mestres i els col·laboradors. Sempre dic que m’hauria encantat fer espais quan jo anava a l’escola!

Article escrit per Mar Ayala, auxiliar d’educació especial de l’escola Fluvià

Enguany fa nou anys que vam iniciar l’aventura d’imaginar una escola nova. Enguany, els petits infants que van començar  P3 el curs 2007-2008 estan cursant 6è, i ja visualitzen un futur proper en un bon institut. El canvi de l’etapa Primària a la Secundària és un període sensible que volem mimar i acompanyar per tal que sigui exitós. Amb aquest objectiu, en el marc de les IV Jornades pedagògiques al Fluvià, el professor Boris Mir, director de l’institut- escola Les Vinyes, a Castellbisbal, ens explicarà com han de ser les escoles i els instituts del segle XXI. La seva experiència ens servirà d’exemple per entendre com donar continuïtat al model educatiu de l’escola Fluvià en l’Educació Secundària. Llegiu el programa a la nostra web. Inscripcions tacandes.