Des de l’equip de mestres hem vist la necessitat de reflexionar sobre un tema que fa temps que ens preocupa: per poder créixer i desenvolupar-se es necessita un entorn que propiciï un equilibri entre llibertat i contenció.

En la majoria de famílies imperen les relacions democràtiques i afectuoses entre pares i fills. Es permet als infants prendre part en les converses, fer preguntes, protestar i expressar les seves opinions. Quan deixem que els nostres nens i nenes discuteixin, ens portin la contrària o fins i tot s’oposin totalment a les nostres idees, els hi transmetem valors molt importants. En aquest cas, renunciem a les imposicions i optem per l’afecte com la millor arma per fer entendre als nostres infants qualsevol principi. Plantejat així sembla fàcil, però no ho és.

 L’infant no sap diferenciar per si mateix el que és adient del que no ho és; cal que algú li ensenyi.

Pares i educadors ens veiem en la necessitat d’establir límits perquè sàpiguen el que està bé i el que no ho està, el que es pot tolerar i el que no. On comença la teva llibertat acaba la meva ja que aquest és el preu de viure en societat. Els nens necessiten espai lliure per al seu desenvolupament, d’això no en tenim cap dubte. Però tot espai té els seus límits i els nostres infants necessiten que nosaltres els hi marquem on són. Cal trobar l’equilibri entre l’educació basada en l’autoritarisme i en la que es centra en la llibertat absoluta. 

Durant les II Jornades Pedagògiques a la nostra escola, ens van posar un exemple molt gràfic: “Quan condueixes per una carretera, de nit i amb boira, si està ben marcada t’ajudarà a anar seguint el camí. En canvi, si no està marcada conduiràs amb tensió, amb inseguretat i amb més risc”. El mateix passa amb els infants: si tenen al costat un adult que els va guiant i els va marcant el camí, els ajudarà a avançar amb seguretat perquè es sentiran acompanyats i sabran que s’espera d’ells.

Hi ha infants que encara no saben decidir per ells mateixos el que volen; has de triar tu per ell i convèncer-lo amb un missatge engrescador. No cal oferir massa opcions a un infant petit. Per exemple, preguntar a un nen, “què vols per sopar?”, és una responsabilitat que no li pertoca ja que és l’adult el que sap què li convé per la seva correcta alimentació.

No negociïs ni regategis amb un nen quan fa una rebequeria ja que l’infant en aquest moment no està receptiu. Cal tenir present que aquestes rebequeries, algunes vegades, són la manera que té l’infant de fer un polze amb l’adult; és important que siguem coherents amb el criteri establert inicialment.

El “no” és una eina imprescindible en el procés educatiu de l’infant. L’ajuda a saber com ha d’actuar, quins són els seus límits i fins a on pot arribar. Per això és important saber racionar-lo. Si constantment els hi estem dient: “no toquis”, “no pugis”, “no cridis”, “no corris”… el dia que li diguem un “no” veritablement important, com “no creuis el carrer!”, segurament l’infant no farà cas. Per què? Simplement perquè no li donarà importància.

Cal que decidim, anticipadament, aquells comportaments (quatre o cinc) que no volem consentir i concentrar en ells els nostres “nos”. Per exemple, que un nen salti sobre el sofà té una importància relativa però faltar-nos el respecte a nosaltres o a qualsevol altre adult és inadmissible.

De vegades estem tan pendents de les actituds negatives que se’ns passen per alt les positives. Si no marques els petits èxits, amb la teva aprovació, es pensarà que no te n’has adonat; la propera vegada intentarà cridar la teva atenció portant-se malament.

De la mateixa manera que necessitem certa rigidesa òssea i muscular per aixecar-nos i caminar, necessitem límits clars que ens sostinguin mentre explorem allò desconegut. I per a que aquesta rigidesa ens sostingui i no ens limiti, cal que es nodreixi de la flexibilitat que porta l’amor.

En resum: els infants necessiten normes i límits ben definits però també espai suficient per desenvolupar-se amb llibertat en un entorn on es sentin estimats i respectats. Donar-los cada cosa en la mesura justa és el major repte al que ens enfrontem pares i educadors. Cal que no oblidem que és més fàcil reconduir una conducta inadequada en edats primerenques que no fer-ho més endavant.

NO ÉS FÀCIL, NI RÀPID, PERÒ POSSIBLE!

L’equip de mestres d’Infantil