Fins al dia que un fill teu no torna de l’escola i t’explica que ja no hi ha taules ni cadires a la seva aula, sinó un sofà on tota la classe fa torns per poder seure i llegir tranquilament cada matí, no t’adones realment del centre on el portes. L’endemà, alertat per la polèmica desfermada per alguns pares i mares a la llista de whatsapp, vas a recollir el teu fill per poder veure amb els teus propis ulls com és realment aquesta aula on hi ha un sofà enlloc de pupitres. Descobreixes que sí que hi ha taules, encara que algunes siguin abatibles per poder deixar l’espai diàfan. I comproves també que, al marge del sofà, l’ambientació general de l’aula és molt acollidora… i completament diferent a la de l’aula del costat o la del davant, on el teu fill també hi fa vida en funció dels espais d’aprenentatge als que decideix anar cada dia. I és aleshores, amb el somriure que se’t dibuixa sota el nas, que comproves que sí, que la vas encertar en escollir aquesta escola. Podrien ser d’altres, però aquest exemple il·lustra bé com una decisió racional, meditada i presa a consciència a l’hora d’escollir centre d’educació infantil i primària, no es veu refermada i compresa pel subconscient familiar fins que empíricament, a través d’una o moltes experiències directes, l’acabes interioritzant.

No té res a veure la memòria i l’experiència escolar que nosaltres vam viure fa 30 o 35 anys amb el que els nostres fills viuen avui. I, paradoxalment, el decalatge més important no és el que marquen els ordinadors, internet, les tauletes o les pissarres electròniques per contrast amb els nostres pupitres i els nostres diccionaris i llibres de text. És evident que les noves tecnologies obliguen necessàriament a que l’escola i les maneres d’educar (no només a l’escola) siguin diferents. Però quan en un centre s’educa sense llibres de text i més enllà de les matèries -per projectes i amb espais o racons, mitjançant tallers i el teixit d’aula enlloc d’assignatures-, no es fa precisament com a reacció o simple adaptació al futur tecnològic que es fa present. Es fa com a opció pedagògica i aposta pel coneixement i l’educació emocionals. Això, que esforçadament l’equip directiu i les tutores intenten fer entendre reiteradament a les reunions d’inici de curs o que, fins i tot, es pot explicar bé a la pàgina web de l’escola, en realitat només s’acaba de comprendre, de veritat, a través de l’experiència i de detalls concrets.

Un d’aquest exemples és el del sofà a l’aula (o al vestíbul de l’escola). Però un detall significatiu pot ser també el de la catifa que, igualment a l’aula, serveix també d’espai de lectura i de lloc on fer diàleg i compartir coneixements. Bé sigui entre els infants i els mestres per donar la benvinguda a la jornada escolar cada dia o, també, entre els infants i les famílies que, els divendres a la tarda, tenim l’oportunitat de proposar activitats. Explicar un conte, cantar una cançó o fer un petit taller de manualitats a la classe del teu fill -i poder compartir, excepcionalment, la seva quotidianitat escolar i conèixer els seus companys i mestres en el medi, no només a la sortida de classe o en una festa qualsevol de la Castanyada, Carnestoltes, Nadal, Sant Jordi o final de curs, que també- és una experiència més d’aquestes que et reafirmen emocionalment en l’opció pel model d’escola. O que et convencen si resulta que no és el model escolar que volies d’entrada.

Si la percepció del present dels nostres fills en una escola de caràcter innovador està condicionada per la nostra memòria escolar clàssica, pels anys passats a les aules durant la nostra infància i adolescència, també hi té influència el fet de si l’elecció de centre ha estat lliure i volguda o bé condicionada i, fins i tot, forçada per allò dels punts, les zones de proximitat o la situació econòmica familar. Nosaltres, en concret, pertanyem a una generació nascuda encara en dictadura i escolaritzada a mitjan dels anys 70, per opció de les famílies respectives, en centres privats laics i de barri que oferien un model d’escola activa i catalana poc habitual a l’època. Després vam fer la secundària en instituts públics i vam culminar a la universitat pública la nostra formació, que en realitat és un procés que no acaba mai. No sense debat intern i dubtes, l’opció educativa presa des del primer moment de cara als nostres dos fills, que ara tenen 9 i 6 anys, va ser la d’apostar per una educació lliure, pública i arrelada a l’entorn (familiar, d’amistats i de barri: el Poblenou, a Barcelona). Això ha implicat, quan ha estat possible, fer ús compartit d’excedències i reduccions de jornada per estar el màxim de temps amb ells quan eren més petits i apostar per escoletes alternatives fins que, en el cas del segon fill, vam accedir per sorteig a una plaça d’escola bressol pública durant un any.

En correspondència amb aquest plantejament, l’elecció de centre a P-3 es va dirimir entre les sis escoles públiques que ens tocaven per zona. Vam anar a totes les xerrades de preinscripció i vam parlar amb amics i coneguts que tenien fills en la majoria d’elles. I si finalment vam escollir l’escola Fluvià, tot i que era el centre que ens quedava més lluny de casa i que, a sobre, aleshores estava provisionalment en barracons, va ser precisament perquè ens va agradar el projecte educatiu i l’empenta d’escola de nova creació que ens va transmetre l’equip directiu. Hi va influir també la recomanació d’amics de confiança amb dos anys d’experiència com a família del centre. Però un cop dins, aviat vam comprovar que no tothom combregava amb el model educatiu proposat. En el cas de les famílies, perquè no totes havien fet la tria de centre tant a consciència ni, encara menys, amb criteris més o menys ideològics com els nostres. I en el cas del professorat, perquè fins i tot en una escola de nova creació i amb una línia educativa clarament innovadora pots trobar-te mestres que no comparteixen les directrius del projecte o que no tenen la preparació, les aptituds o la motivació per adaptar-s’hi. I quan et toca una tutora d’aquestes, tot i veure amb esperança que el mateix model d’escola i la resta de l’equip docent ja ho compensen una mica, no pots menys que tenir moments de dubte i maleïr la mala sort.

Entre les famílies, hi ha qui va fer (i encara fa, legítimament) la tria només per raons de proximitat. D’altres ni tant sols van poden triar en el seu moment, perquè la seva primera opció era una altra i van arribar a la nostra escola de rebot o, fins i tot, de mala gana. I en aquest cas això és un hàndicap o un llast, però també un incentiu, per al desenvolupament del projecte educatiu de centre. Les primeres assemblees de l’AMPA als barracons no van ser fàcils: al costat de la batalla per la construcció de la nova escola es dirimia també (o alguns així ho volien creure) si era bo que els nens aprenguessin sense llibres i sense deures. “Quan són petits, encara; però així que van creixent, i de cara a secundària, vols dir que aquest sistema funcionarà?”. Aquest interrogant és molt habitual entre les famílies. I és lògic quan la nostra experiència té precisament molt a veure amb llibres i amb deures. Per això, més que en la teoria o als power points que una directora pugui explicar en una reunió, la resposta te la trobes a les maletes viatgeres amb què, de tant en tant, els teus fills surten de classe.

En aquestes maletes hi ha jocs i hi ha llibres que, sense ser-ho, són deures i lectures pels teus fills i per nosaltres mateixos com a família. Fins i tot el germà petit interactua a casa amb la maleta del gran (i viceversa), semblantment a com a l’escola es barregen grups de diferents edats per fer determinades activitats. Tampoc cal idealitzar la fòrmula, perquè de vegades passa el que ha passat sempre: acabes fent l’experiment, el joc, la lectura o la valoració en comú de la maleta a darrera hora, la tarda abans de la data fixada pel retorn. Però la fòrmula d’aquests deures que no ho són (el llenguatge compta, i els nens no s’hi refereixen com a deures) funciona perquè trasllada a casa l’esperit pedagògic en el que es formen els teus fills, tan diferent al que vam viure nosaltres… fins i tot en el cas que haguéssim anat a escoles actives dels anys 70 i 80.

La forma de fer matemàtiques i saber sumar o multiplicar n’és un altre exemple concret. Potser ens costa entendre les lògiques d’aprenentatge que es fan servir ara i ens sobta que la tutora et digui, gairebé et mani, que no li ensenyis al teu fill a fer les quatre regles com tu les vas aprendre perquè entorpiries el seu procés. Però sens dubte ho aplaudeixes quan compares la teva tortura memorialística de les taules de multiplicar (encara que les aprenguessis sota format de concurs amb xiclets o pistoles d’aigua de premi) amb l’agilitat de càlcul mental dels teus fills. I el dia que un d’ells t’explica que, a l’espai de l’aula-restaurant, ha sortit de l’escola amb la mestra per anar a comprar al supermercat quatre coses que feien falta i practicar in situ càlculs de pagament i canvi tornes a saber, un cop més per experiència directa, que has encertat l’escola.

De fet, ja ho intueixes també quan, cada tarda o als vespres, els teus fills juguen amb tu a fer-te endevinar l’espai d’aprenentatge al que han anat aquell dia. Sempre tens les de perdre. Perquè, format en les matèries clàssiques (nosaltres fèiem mates, llengua, socials, naturals o gimnàstica), et costa recordar que ells van més enllà. I no fan assignatures, sinó que van als espais d’Arquímedes, Newton, Olímpia, Itaca o Atelier; a l’”espai natural” (amb hort urbà inclòs), a “llums i ombres” o a “joc i moviment”. No és estrany, doncs, que cada matí es llevin amb més o menys mandra però, sempre, amb ganes i il·lusió d’anar a l’escola. Hi van feliços i sents tanta enveja que, si fos possible, t’apuntaries amb ells a repetir, sota el seu model educatiu, alguns cursos de la teva infància.

En qualsevol cas, més enllà de l’experiència individual o més privada hi ha també la col·lectiva o pública. I és important, per exemple, que un dia d’excursió no lectiva amb altres famílies de l’escola puguis escoltar un pare d’aquells que intrigaven a favor dels deures i dels llibres als grupets informals de la porta de l’escola tot reconeixent, ara i en veu alta, que no sap per què ni com, però que el seu fill aprèn molt. Més, fins i tot, que el fill d’uns amics ofegat pels deures o que la filla d’uns altres amics que, ves per on, va als jesuïtes i ara resulta que li han dit que implantaran un sistema educatiu com el nostre. “Si també ho fan els capellans, potser sí que anem pel bon camí”, raona ell. I nosaltres repliquem: “No només hi anem, sinó que obrim camí des de l’escola pública”.

Article escrit per Marc Andreu i Gretel Vila, pares de l’escola Fluvià

^{Publicat a la revista Perspectiva escolar. Barcelona, 2015, n. 383, septiembre-octubre ; p. 24-27}