L’Oblit, la llibretera de Casa Anita, no va tenir dubtes en recomanar-me’l: “Maria, llegeix la historia de la Mimi. Em va encantar.” Quan algú tan expert et fa una recomanació d’aquesta mena car fer-li cas.

Fa uns dies vaig acabar de llegir Mimi, una història de John Newman publicada per l’editorial Siruela el passat 2013.

La Mimi és un nena que deu tenir uns 8 o 9 anys i que, només començar el relat, ja ens fa saber que fa 149 dies que va perdre la mare. Té dos germans, la Sally i en Conor que són més grans que ella, i un pare que fa el que pot per portar la nova situació familiar endavant.

La Mimi, a través de les pàgines ens explica el seu dia a dia. És talment com si estiguéssim llegint un diari personal que ens relata allò que la nena viu. Explica que la seva rutina no és, ni molt menys, monòtona. No obstant, sí que es troba amb coses que, tot i que passen els dies, no canvien. El pare continua trist, a l’escola arriba tard dia sí dia també, la Sarah segueix ficant-se amb ella i l’Orla, la seva millor amiga, no deixa mai d’acompanyar-la.

Està tot explicat d’una manera molt planera, directa i plena de detalls que han fet que jo no deixés de generar empatia envers la situació i imaginar què faria jo. En els moments en què la nena explica les situacions d’escola, llegir aquesta història m’ha portat a pensar en com d’important és per als nens i nenes aprendre a gestionar allò que passa fora dels centres escolars però que té conseqüències a dins dels mateixos.

La Mimi està vivint un procés de dol. Una etapa en la qual li estan apareixent un munt d’emocions que potser no havia sentit mai amb tanta força. Si bé la situació de la nena pot semblar-nos poc habitual (o extrema) hem de tenir en compte que en el transcurs de la quotidianitat sentim un munt d’impulsos que, juntament amb tot el bagatge individual viscut, ens condueixen a actuar, pensar i encarar les situacions d’una manera o altra. Tant els adults com els infants vivim aquestes emocions i tenim la necessitat de comprendre-les per poder-les acceptar i gestionar.

És en aquest punt on l’actuació de les mestres de la protagonista m’ha fet pensar: “I si fos jo l’adult, què podria fer-hi?”. Entenc que cal respectar la intimitat de cadascú però també veig necessari que els infants tinguin espais de confiança per poder compartir aquelles parts de privadesa que decideixen exterioritzar.

Penso que cal que ajudem els nens i nenes a ser persones que es coneixen, que es controlen i que saben identificar què els passa per dins, per tal d’evitar que aquests sentiments surtin a l’exterior de maneres no desitjades.

Crec que seria interessant parlar amb la Mimi i oferir-li la possibilitat de fer-ho amb confiança i relaxadament. Seria enriquidor ajudar-la a identificar allò que li passa, posar-li nom i buscar-hi solucions. Així, em sembla que seria profitós parlar amb la Sarah (la nena que la molesta) i preguntar-li què és el que la porta a tenir aquesta actitud.

Penso que a l’escola és bo que es tinguin aquestes converses en la mesura que sigui possible i acceptat pels infants. Fomentar les relacions dels nens i nenes en la confiança i l’acceptació de les diferències és la base per tal que les emocions facin de trampolí de la resta de coses. I quan parlo de diferències no només em refereixo a les físiques, sinó sobretot, a les diverses maneres que tenim les persones d’afrontar les situacions que se’ns presenten, a les distintes formes que tenim de posar-hi remei i d’interioritzar-les. Tot això, entenent que adults i nens formem part del mateix conjunt de persones que senten i viuen emocions; que els adults abans hem estat nens, i que podem comprendre els petits i la seva interioritat, exercint com a models i oferint pautes d’actuació.

L’aprenentatge de l’emocionalitat ha de tenir cabuda en el nostre dia a dia i ens ha d’ajudar a fomentar relacions amables, comprensives (i no per això permissives) i protecció entre les persones que compartim un mateix espai i temps. Aquí, tant els petits com els grans tenim un llarg camí per recórrer!