El divendres 20 de març vam veure l’eclipsi de sol a l’escola. Amb les ulleres especials als ulls i esperant pacientment que els núvols fessin bondat, vam passar la primera franja del matí. Bocabadada davant la força i la magnitud de l’univers, em vaig començar a sentir petita, molt petita. Tan petita que un gran dubte existencial em va segrestar el pensament: quin era el meu paper en tot això?

Feia dies que no hi pensava. Feia dies que atenia les obligacions diàries pressa de la rutina i la inèrcia. Gaudint d’una felicitat domèstica, senzilla i propera. I de sobte, a la meva escola se m’obrien els ulls, just el dia que més els havia de protegir. Em sentia part de l’espectacle que contemplava i no només com a espectadora. Sabia que aquell sol i aquella lluna que havien decidit aliar-se també formaven part de mi. Quina sensació més estranya… Era com si tot estigués connectat, i jo fos només una peça del puzle, necessària perquè tot encaixés. I això se’m passava pel cap m’entre em contagiava de la il·lusió dels meus alumnes, que descobrien per primera vegada l’univers amb els seus ulls.

Vam seguir en directe tot l’eclipsi des d’una web de la NASA i vam viure, com si d’un cap d’any es tractés, el compte enrere que donaria pas al moment de màxima ocultació del sol. I això ho vam fer tots, des dels més grans als més petits de l’escola. Els grups que han decidit centrar el seu projecte de recerca en l’Univers dins la franja de teixit d’aula no van volen perdre’s cap detall de l’esdeveniment i van crear diferents instruments per captar el moment i recollir dades.

Quina sort tinc de poder estar en una escola on el temps del rellotge s’atura per admirar el temps dels astres! Mirar el cel era el més important el divendres, i ho vam tenir present. Com fomentar un aprenentatge significatiu per l’infant sense incorporar allò que és significatiu pel país, pel món, pel planeta? Fugim del cronos i centrem-nos en el kairós, el moment oportú. Només així podrem viure experiències transformadores, tant pels grans com pels petits.

_{Article escrit per Carme Hoyas, mestra de l’escola Fluvià}