L’adaptació a l’escola és un període emocional molt intens, especialment per a l’infant, però també per la mare i el pare perquè afecta als vincles que els uneix i a les pors pel benestar del seu fill o filla. També és el moment en el que l’infant estableix els primers vincles amb les mestres i amb altres criatures. Per aquests motius valorem la importància de mimar els primers dies per tal de possibilitar emocions positives vers l’escola que els desperti sentiments de confiança i benestar.
En el moment que entenem que l’adaptació és un procés complex i dolorós volem acompanyar-ho oferint els recursos que tenim a l’abast. Sovint, quan es parla d’aquests recursos en aquest període ens referim a tenir personal de suport, fer una entrada esglaonada, tenir en compte una decoració acollidora de l’aula, fer entrevistes prèvies, oferir l’entrada de les famílies a l’aula… però en aquest article volíem posar èmfasi a altres recursos més subtils però tant o més importants que els esmentats. Estem parlant de canviar la nostra mirada vers l’infant i veure què hi ha darrere de les reaccions que es donen durant aquests dies i fins i tot al llarg del curs: plors, mals de panxa, pèrdua de gana, rebequeries, regressions en els hàbits adquirits, desmotivació, nerviosisme.
El llibre Libertad y límites, Amor y Respeto la Rebeca Wild cita que cada un de nosaltres tenim la pell que separa l’interior de l’exterior però a més a més existeix una membrana emocional la qual és molt important que estigui en bon estat sobretot durant els primers anys de vida, de la mateixa manera que es cuida la pell d’un nadó. Així, quan l’infant neix, té una membrana emocional totalment connectada a la de la mare, formant entre els dos la mateixa durant els tres primers anys i mig. És per això que hi ha un vincle molt fort entre l’infant i la seva mare. Cal tenir en compte doncs aquest moment de separació durant els primers dies d’escola per a què tot esdevingui més fàcil i no sigui un fet traumàtic. Estem parlant de com ens dirigim als infants, tranquil·les però segures, amb veu dolça però ferma. Els expliquem que entenem el seu dolor i que nosaltres l’acompanyarem i serem al seu costat. No fem que deixi de plorar sinó que l’ajudem a que, mica en mica, vagi calmant-se i relaxant-se. Diem frases com: “Ja veig que estàs trist. Jo estic al teu costat”. I no tan sols pensar en la confiança dels infants, també en com donem confiança a les famílies per a què aquestes puguin transmetre seguretat als seus fills i filles. Els expliquem que són elles que han decidit deixar els seus fill i filles en aquesta escola i que així els ho han de fer entendre, fent-los veure que els seus pares confien plenament amb la mestra que els recull “vull que et quedis a l’escola perquè aquí fas coses molt importants”. Malgrat reconeixem la importància de l’entrada a l’aula de les famílies, creiem que no cal allargar el comiat i un cop es decideix marxar acomiadar-se. En el cas que el nen o nena s’aferri a la persona que el deixa, cal que la família faci el gest d’entregar-lo a la mestra i no al contrari, evitant que la mestra hagi de treure dels braços de la mare el seu fill o filla.
Per nosaltres, les mestres, l’adaptació també és un període intens i vivim a flor de pell tots els sentiments i emocions que es donen en el dia a dia. Ens confien allò que més estimen, els seus fills i filles i sabem que aquests primers dies d’escola marcaran l’ inici d’una nova etapa en la seva vida.
Malgrat entenem que l’adaptació és un procés que no té un final concret, sinó que és l’espai de temps en que cada infant, cada família, al seu ritme, va guanyant seguretat, confiança i es va fent seu l’entorn… Ens omple de satisfacció veure, a aquestes alçades del trimestre, com cada matí els infants entren amb pas ferm i decidit, dibuixant un somriure que els sobresurt de la cara mentre els falta temps per dir-nos “bon dia!!!” esperant la nostra complicitat amb la mirada i una paraula dolça.
|
“Hegoak ebaki banizkio nerea izango zen, ez zuen aldegingo. Bainan, honela Ez zen gehiago txoria izango Eta nik…Txoria nunen maite.” |
Si li tallés les ales seria meu, no escaparia. Però així ja no seria ocell, i jo estimava l’ocell. (cançó popular basca) |
Article escrit per Aina i Laura, mestres d’infantil de l’escola Fluvià
És d’agrair per a les famílies que hem triat aquesta escola pel projecte educatiu, que hi hagi mestres/acompanyants amb formació i consciència de les necessitats emocionals dels nens.
Sabem que l’adaptació és un període complexe per tots, per això reflexiono sobre els temps que l’escola com a entitat educativa ofereix a les famílies per poder acompanyar als nostres fills en aquest procés. Els temps dels nens són lents i en aquesta societat ràpida creiem que amb 3 dies d’horari reduït escolar ja està, i a això li diem “adaptació”. Sé que moltes famílies per temes laborals no podrien acompanyar durant un temps llarg als seus fills en l’adaptació, però altres famílies sí que disposen de temps i crec que aquest fet s’hauria de contemplar. La presència dels pares aportarien seguretat a l’espai nou al que s’enfronten els infants. D’una banda hi hauria més adults de referència (com als espais de lliure circulació, en els quals hi ha mestres i pares) i d’altra banda les mestres podrien dedicar-se a poder acompanyar més eficaçment als nens i cobrir les necessitats reals d’aquests, perquè la ràtio per nen estaria reduïda amb la presència dels pares. Crec que així seria una adaptació més relaxada per tots. Crec que si les famílies participen activament en moltes activitats escolars, s’hauria d’obrir la porta també a aquest moment tan sensible que és l’adaptació a una escola nova.
L’empatia de les mestres, la capacitat d’observació i autobservació, la presència, l’acompanyament respectuós, la tranquil•litat que transmeten, l’amor i la dedicació, és fonamental perquè el nen confiï, però quan hi ha 2 acompanyants per 26 nens, tot això és difícil de gestionar i crec que les famílies podrien aportar “un granito de arena” com a suport per a les mestres i pels nens, facilitant una adaptació més amable i tranquil•la per tota la comunitat.
Gràcies per la vostra sensibilitat
Eva