Un dia, a casa…
– On ens anirem de vacances, aquest any?
– No ho sé.
– Per què?
– Perquè anem molt malament d’economia.
– I per què anem tan malament d’economia?
– Mare! Mare! Una cosa…
– Què vols, Júlia?
– Perquè el teu pare s’ha anat.
– A on?
– Ha mort.
La nena, que pensava que el pare havia marxat de viatge, es va posar molt trista. Portaven pensant en aquest viatge tot l’any. “Era com una promesa que havien de cumplir”, va pensar la nena.
– Llavors… Què farem aquestes vacances?
– Sortir al carrer a passejar.
– Això significa que no anirem a cap lloc?
– Ho sento, filla! Vinga, posat la jaqueta, que arribaràs tard a l’escola i és l’últim dia.
– D’acord, mare.
Després, a l’escola…
– Hola, bon dia professora!
– Bon dia. Estàs contenta?
– Per què?
– Que per què!? T’has guanyat una beca per haver estudiat molt!
– Una beca? Per anar a on?
– A New York! Totes les vacances!
– Per quantes persones és la beca?
– Per a dues persones.
– Que bé! Gràcies.
Així, quan va arribar a casa…
– Mare! Mare!
– Què, filla?
– He guanyat una beca i farem un viatge!
– Està tot pagat?
– Sí… i és per a dos persones. Quin dia ens anirem?
– Demà!
Finalment, va arribar el dia del viatge…
– Bon dia, mare.
– Vinga, vesteix-te, que anem a l’aeroport!
– D’acord, mare.
L’aeroport era ple de gent. Per fi, a dalt de l’avió…
– Ja estem volant, filla.
– Moltes gràcies per acompanyar-me, mare.
– I ara! Sempre estarem juntes. T’estimo!
– Jo també t’estimo, mare!
Fi