Quart, 2018-2019

Una nit fosca… Ah, que se m’oblidava: jo soc Candela. Una nena una mica moguda i que a la nit de reis no podia parar de donar voltes al llit. De matinada van anar a casa del meu pare. Vaig obrir els regals: en un regal hi havia una colònia amb un sabó i en l’altre un telèfon. Hi havia una colònia però no era una colònia del tot normal. Quan vaig començar a ficar-me-la no sortia res. Vaig intentar de totes les maneres possibles. Vaig anar al bany i vaig tornar a ficar-me-la. Vaig escoltar: “ja”, però no hi havia ningú; llavors vaig veure sortir un geni de la colònia i jo no m’ho podia creure. Em demanava tres desitjos. El primer, el que vaig dir jo és la pau en el món.
El segon que vaig dir va ser que tot vagi bé i com jo soc intel•ligent vaig dir desitjos infinits.
Jo no m’ho terminava de creure. Vaig decidir anar al meu pare al saló.
La colònia m’estava parlant. El meu pare va començar a riure: ja, ja, ja…
En fi, qui s’anava a creure això. Jo vaig pensar que si feia el que havia fet abans sortiria. No va sortir res. Vaig quedar molt malament. Per no quedar tan mal vaig dir: “és una broma”. Vaig pensar: “ja, quina gracia!”.
En la colònia posava 2008 era l’any que jo vaig néixer però no era per això … sino a la lletra petita posava que en aquest any va complir 100 anys però no en podia creurà perquè en fi…
No és una cosa habitual així que vaig agafar la colònia i em vaig anar a la habitació. Vaig deixar la colònia a la taula i quan em vaig donar compte ja era l’hora de menjar, així que ara ens veiem…
Quan la nena va acabar de menjar ja era l’hora d’anar a casa però com ja sabeu que era una mica despistada:
– Oh, no! Me deixat la colònia a casa del meu pare. Bé, què farem.
Mentre Candela s’estava dutxant per posar-se el pijama i el seu germà
Hèctor estava jugant l’ordinador:
– Estic escoltant un soroll una mica estrany a l’armari del bany. Quina por que tinc.
Però quan en vaig a apropar-me a l’armari, el soroll de l’ armari, vaig obrir l’armari i allà estava la colònia. No m’ho podia creure.

Però els desitjos que vaig demanar es van fer realitat. Tot va canviar: la meva  mare no era igual i el meu pare estava a casa. Però res era igual. Quan jo vaig dir: “on

estan els meus pares?”, ningú em va contestar. Estava una mica espantada, la veritat i vaig tornar enrere. Quan vaig tornar enrere a l’habitació n’hi havia un altre nena. I no era igual del tot que jo.  No parlava igual que jo. És a dir, en anglès. Però  quan em volia donar compte el geni de la colònia  em va dir:

• Segur que vols això? Vols tornar endarera
• ? – em va preguntar.
• Sí, vaig dir-li .

El que em après és que s’ha de tenir compte amb el que demanem. Per que no pots canviar la teva vida.

Conte contat conte acabat.