El castell de la princesa

Hi havia una vegada una princesa a la que li agradava anar a comprar roba.

Va conèixer un príncep que es deia Cristian.

La princesa es va enamorar d’ell i ell d’ella.

Van anar a un bar a sopar i encara es van enamorar més.

El dilluns es van casar i van viure a un castell molt gran i molt bonic.

Van estar junts fins a 18 anys. A la fi, es van separar quan la princesa tenia 45 anys i el príncep tenia 48 anys i cadascú vivia sol.

Però, la princesa tenia una gossa que es deia Luna i el príncep tenia un gat.

El dimarts  es van trobar pel carrer. Cadascú anava amb la seva mascota i es van tornar a enamorar i van tornar a estar junts.

Per això, van anar al castell.

Van tenir dos fills:  un nen, Roberto i una nena, Paula.

La Paula i el Roberto es van anar a la fira. Es van muntar a la sínia, als matalassos, als autos de xocs,… I es van anar a un restaurant a sopar sopa de galets. Al final, es van anar a la seva casa i es van anar a dormir.

– Quin llit tan chulo

– Deixat de tonteries i a dormir!

El dimecres van anar al zoo. Van veure serps , peixos, taurons , tortugues i moltes coses més. Però a la Paula li donen pànic las serps i el Roberto estava tot content perquè ell no tenia res de por.

– Voleu anar a un altre lloc? – van dir la Paula i el Roberto.

– Sí!!!!!

Pel camí es van trobar uns amics da la Paula. El Roberto li va dir a la princesa i el Cristian: – Voleu que anem a dinar amb ells, si o no?

– Sí!!! I dinareu arròs o macarrons o espaguetis que us agrada més. A mi l’arròs.

– El dijous ens vam trobar un fotògraf pel carrer i ens va fer una foto d’un en un i després a tots junts.

Van anar  parc i la Paula es va caure i el Roberto es va riure i la Paula es va enfadar.

– No riguis – va dir la Paula, enfadada.

– No us baralleu – va dir el Cristian.

– Voleu anar a menjar a fora? – diu la Paula.

I el Roberto contesta:

– Sí!!!!.

O voleu anar a una cassa encantada

-La cassa encantada.

La Paula, que tenia por, no volia entrar, però el Roberto, sí.

Finalment, la Paula els va convèncer:

– No m’agrada aquest joc. Em vull anar. Quin fàstic!

– Dons anem capa casa.

I es van anar a dormir.

FI.

Aquest article ha estat publicat en Costa Oliver, Jessica, General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *