EL MIRALL ENCANTAT

 En un racó del món on tenia nas tothom, hi havia enmig de la muntanya un poblet on vivia una nena que es deia Abril amb els seus pares. L’Abril tenia els cabells castanys i ulls blaus, era molt entremaliada i amb molta imaginació.

El seu millor moment de l’any era l’estiu, quan venien les seves amigues de la ciutat, l’ Anna i la Daniela. L’Abril pensava que les seves amigues eren més felices que ella, perquè vivien  a la ciutat amb molta tecnologia i tenien moltes coses modernes. Els pares de l’Abril eren pagesos. A l’Abril li agradava  anar a pescar amb el seu pare i anar a la muntanya a recollir flors amb la seva mare.

Un matí, els seus pares li van dir a l’Abril:

• Anem a comprar menjar a la botiga, que està bastant lluny d’aquí. Tornarem aviat.
• Bé, em quedaré amb en Willy.

En Willy era el seu gos i el seu millor amic.

L’Abril estava avorrida, així que va pensar a pujar a les golfes de la casa, encara que ho tenia prohibit pels seus pares perquè era perillós.

Quan va entrar a les golfes, va veure coses molt velles que no hi havia vist mai; i, al final de tot, va veure una cosa molt gran tapada amb una manta. Va tirar de la manta i tota l’habitació es va omplir de pols.

Era un mirall daurat amb brillants de colors.

L’Abril es va apropar al mirall i es va veure reflectida amb un vestit molt modern. De cop i volta, va aparèixer a l’altre costat, en un altre món.

Estava en una casa  amb moltes coses xules i modernes. Va baixar les escales i a la cuina va veure una dona cuinant. Era la minyona. L’Abril li

• .. qui ets ? On estan el meus pares?
• Ja, ja, ja! Què graciosa és, senyoreta Abril. Els seus pares estan treballant, com sempre.
• I quan arribaran?
• Molt tard, per la nit. Ja sap que els seus pares no tenen temps per vostè perquè es passen tot el dia treballant. Per això, quan acabi les vacances d’estiu, tornarà a l’internat per quedar-s’hi tot l’any.

L’Abril, molt trista, va pujar les escales i va anar a la seva habitació. Quan va entrar a dins va veure totes les joguines que desitjava. Després, va obrir l’armari i va veure un munt de vestits molts “guays” però, quan va mirar per la finestra, només veia molts edificis que tapaven el sol i no podia veure arbres ni un ocell cantant.

L’Abril va començar a plorar. Aquell món no li agradava. Trobava a faltar a en Willy, als seus amics i als seus pares. Es va assecar les llàgrimes i molt convençuda va tornar a pujar a les golfes on estava el mirall encantat. Tot seguit, va fer un salt i va travessar el mirall, on l’estava esperant en Willy .

Molt contenta, l’Abril va pensar:

• Ara m’he adonat que tenir els meus pares a prop, sentir el seu afecte, fer coses amb ells i viure a la naturalesa és el millor regal del món. Per això, crec que això ja és ser ric.

I vet ací un gos i vet ací un gat i vet ací el conte acabat.