Imatge enllaçada de Psicosalud Tenerife
Us heu preguntat mai què és l’empatia?
Heu reflexionat algun cop si la porteu a la pràctica?
————-
Segons el Diccionari de la llengua catalana, l’empatia és la facultat de comprendre les emocions i els sentiments externs per un procés d’identificació amb l’objecte, grup o individu amb què hom es relaciona.
La teoria és ben clara però, i la pràctica?
Aquests dies, on sembla que la majoria de persones deixen aflorar certs sentiments i valors, continuo pensant que, l’empatia, segueix perduda i confusa en un mar de bones paraules…
L’egocentrisme, de molts de nosaltres, ens cega el cor i ens allunya de la història de cadascú. El primer que compte és “el que jo vull“; per tant, si ho vull, actuo i, si cal, després ja pensaré la conseqüència dels meus actes.
Si som honests, i pensem una mica, ens n’adonarem que tots tenim alguna situació a la nostra vida on hem actuat com s’ha dit anteriorment.
Tots, i crec que no hi ha excepció, tenim una història (que forma part d’aquella motxilla imaginària que carreguem fins al final de la nostra vida) que ens defineix i que, a vegades, ens fa actuar de certa manera. Una història que ens fa prendre decisions; errònies o no, però que marquen la nostra vida.
On rau el problema?
Doncs quan, com a éssers humans, fem ús del judici. Qui som per jutjar algú sense conèixer tota la història que hi ha darrera? Quin dret tenim a actuar envers aquest judici fictici que hem creat?
El judici mata l’empatia i enterra qualsevol possibilitat
de vèncer l’egocentrisme.
A l’escola, tots els mestres hem fet l’error d’emetre un judici d’un infant sense saber què porta a la motxilla. I quan, en reunions d’avaluació, o en moments a l’hora del pati, o en paraules de passadís, t’expliquen la realitat de cada un, et sents malament per certes paraules utilitzades o comportament envers aquell infant.
L’empatia ha de ser el valor més preuat que hauríem de tenir en el nostre calaix de sastre; un recurs, un amic, una eina, una vareta màgica que enriqueix l’educació.
Com sempre, la feina també s’ha de compartir amb la família.
Som i serem (mares i pares, i mestres) exemple per als més petits.
El pròxim cop que ens queixem de com va la societat, de en quin món vivim, en què ens estem convertint i tot aquest reguitzell de frases buides, fem un pas dins nostra, revertim la situació i preguntem-nos:
Què faig jo per canviar la tendència?
Quina responsabilitat tinc davant aquesta situació?
Sóc conscient de la història que hi ha darrera aquesta persona?
Reflexionem-hi: per tu, per ell, per nosaltres.
#empatiapercanviarelmón
Enric Coll Vilella
