Sant Medir

Una mica d’història

La llegenda de Sant Medir. 

Segons la tradició, Sant Medir era pagès. Vivia en una masia a Sant Cugat, a la vora del vell camí que anava des de Barcelona al Vallès. Durant la persecució dels cristians decretada per l’emperador Dioclecià (303-310), el bisbe de Barcelona era Sever.Quan s’assabentà de les rigoroses ordres cursades per Roma contra els cristians va decidir marxar de Barcelona.
Amb uns quants cristians més va fugir en direcció Sant Cugat. En passar davant de la masia de’n Medir, el van veure com sembrava faves i el van saludar. Dacià va enviar els seus homes a perseguir el bisbe Sever i aquests van posar-se camí de Sant Cugat.
En passar per davant de la masia de’n Medir van preguntar si havia vist passar el bisbe.
En Medir va contestar que sí, que havien passat pel camí mentre sembrava les faves que aleshores collia. Els esbirros van creure que aquell pagès es burlava d’ells o bé que era cristià i que Déu havia obrat en ell el miracle de fer florir i granar les faves en una curta estona.
I, tant per si era d’una manera o altra, el van matar. Pel seu martiri, Sant Medir esdevingué el patró de la pagesia catalana.A Sant Cugat els esbirros de Dacià van trobar el bisbe Sever i els seus seguidors, i els van matar. Al sant bisbe li van clavar un clau fins al cervell, per això hom té a Sant Sever com al advocat contra el mal de cap.

L’origen de les “colles”

Trobant-se greument malalt un forner que vivia al carrer Gran de Gràcia, més avall de la Fontana, anomenat Josep Vidal i Granés, feu prometença al seu patró sant Medir, que si arrivaba a curar-se aniria a donar-li les gràcies a la seva ermita, a l’altra banda de la Rabassada.
I això va prometre fer-ho cada any muntat a cavall, tocant un timbal i un sac de gemecs alternativament, el mateix dia de sant Medir, el 3 de març; i el primer any després de curat fou el 1830, i els anys següents el van acompanyar bon nombre de familiars i veïns fent molta gatzara i formant una bona “colla”.

La festa a Gràcia

Al principi només hi pujaven algunes “colles” de romeus de la vila de Gràcia, però poc després s’hi van afegir colles de Sant Gervasi, Sarrià i de Sants. Fins a tal punt que el “Diari de Barcelona” del 4 de març de 1853 ja informava de la importància que anava adquirint la concentració de colles a l’ermita de sant Medir, que aquell any va aplegar tres-centes persones.
Les bandes de músics aviat van substituïr el primitiu timbal del forner. El 1856 Josep Vidal va morir i va ser enterrat al petit cementiri de Sant Genís dels Agudells.
Durant molts anys els romeus s’aturaven al davant de la tomba i resaven un parenostre. Exceptuant el periode de la Guerra Civil, i sota qualsevol mena de règim, les colles han demostrat la vitalitat d’aquesta tradició fins als nostres dies.

Deixa un comentari