7. CONCLUSIÓ

Arribant al final del treball, em venen al cap moltes reflexions que he anat fent durant aquests últims mesos estudiant el món de l’Equinoteràpia.

M’agradaria ressaltar la manera que em va impactar quan poc a poc vaig esbrinar com es comportaven els cavalls davant els pacients, l’elegància que en tot moment tenien, la manera de mirar i tota l’atenció que posaven al pacient.

Quan vaig començar a fer el treball, em pensava que els cavalls ajudarien d’alguna forma, però no sabia que el fet de practicar l’Equinoteràpia pogués fer-ho de tal manera. Però no només em va sorprendre com responien els cavalls, sinó l’alegria i l’entusiasme que es veia en els ulls dels pacients. Penso que poder treballar amb persones que presenten qualsevol discapacitat, quan veus que es senten segurs, que poc a poc avancen per obtenir més autonomia és una satisfacció personal molt gran, ja que participes d’alguna manera en el seu avanç.

Durant el treball, m’he trobat amb diversos obstacles com per exemple, no poder realitzar una teràpia més continuada en alguna hípica. També m’agradaria constatar que quan vaig anar a Xile a fer l’entrevista i a realitzar jo mateixa la teràpia, no vaig poder aconseguir gravar com ho feia el nen, ja que, malauradament, els pares no van voler.

Aquest treball m’ha estat molt útil per adonar-me del que de veritat em vull dedicar en un futur i és treballar amb persones que tenen problemes, tant una discapacitat com una dificultat d’aprenentatge. Penso que cada persona té el seu lloc en el món. És a dir, n’hi ha que els agraden els números i gràcies a ells podem veure innovacions tecnològiques, entre d’altres. I també n’hi ha que creuen que el seu objectiu és ajudar a les persones i així sentir-se persones aprofitables.

Per últim, vull donar les gràcies al meu tutor de treball de recerca Josep Maria Altés que estava en tot moment recolzant-me i ajudant-me en el que necessitava.

Moltes gràcies.