històriesd’aula

Ni tan sols he pogut fer la clàssica sobre els Reis, les vacances… Després del feliç any nou de rigor, ells a la seva bola, sempre guardant  el degut respecte, el mateix seient que el darrer dia lectiu de desembre, posant damunt la taula o al calaix els deures de vacances, l’agenda, l’estoig, i anar xerrant amb la mateixa naturalitat que ho podríem fer al… carrer?, no!, a la plaça?, no!, a un cafè?, no, són encara petits…: amb la mateixa naturalitat que ho farien al cole! al pati, a l’aula, al passadís. És el seu territori comú, on es troben i viuen junts.

Damunt la taula un regal dels Reis, amb la carta, el carbó… Semblava clar haver-ne de parlar… He deixat passar l’estona… ningú semblava estar interessat més que per la seva conversa particular… Després d’uns bons quinze minuts he començat a llegir la carta en veu alta i (com no ho havia endivinat abans!) és clar, tots escoltaven i callaven; fins a la meitat, aproximadament, quan ja han comprovat que “ja ho sabien tot”…

Però quan començo a desembolicar el regal (tots “saben” que és un joc de taula), a mostrar a poc a poc la caixa que el guarda, a esperar les seves intervencions i a recollir-les, escoltar-les, interessar-me pel que pensaven, aleshores tot aquella mena de desgavell es canvia en ordre: intervenen sense pràcticament trepitjar-se, utilitzen les idees dels altres per seguir el discurs, demanen permís per introduir noves idees sobre el tema…  I el que els desperta més la curiositat és l’artefacte que serveix per controlar el temps que triga cada jugador en fer la seva jugada: una mena de enginy mecànic que en fer-lo girar en un sentit i oprimir la part superior comença a girar en el sentit invers fins que fa tota la volta i s’atura fent sonar una feble campaneta: Ting!

– Com funciona això?

La pregunta resulta ser més que encertada… mecanisme, engranatge, campaneta, tensió, corda…

– Puc dibuixar-ho?

– Primer en un full d’esborrany i després ho passes a un full transparent per projectar-lo?

En pocs minuts damunt la PDI encara morta es projectava (ressuscitant el vell retroprojector) l’esquema de la Marta. Ella ens ho explicava amb detall i responia les preguntes que li fèiem.

I des d’aquí totes les explicacions en paraules i en paper han seguit com l’aigua fresca de les fonts en primavera.

A l’escola que he somiat, en acabar les classes les mestres i els mestres ens trobàvem per explicar que havia passat a l’aula i intercanviar idees, perspectives, descobriments a fi de retornar a les aules amb una comprensió compartida més rica.

Tu que estàs llegint, podries ajudar-me… el repte és ara: quines bones preguntes plantegem per posar en moviment tot aquest coneixement i generar aprenentatges nous?

NOTA: Presionant el botó del ratolí damunt cada imatge la podràs veure ampliada i llegir amb facilitat