Sí, en aquest trimestre hem (he – hem) fet coses boniques, interessants, bones… però – quan arriba aquest moment sol ser sempre igual – tinc certa sensació d’insatisfacció (serà això inherent al (meu) avaluar?). En primer lloc, els alumnes que sempre tenen més dificultats, els “d’ancoratges febles” (i que sempre he cregut i he volgut fer creure que jo podia ajudar-los molt!)(dels quals passo i presumeixo de passar), que malgré tout em continuant semblant imprescindibles (i de fet no passo, vull arribar… per altres camins? a altre ritme? inventant la sopa d’all?) i en segon, els aprenentatges “classics”, els estàndars
amb bata blava, com de botiguer d'adrogueria o ferreteria, tacada lleument amb tèmpera groga, o vermella, butxaques sense fons, o si voleu com em veié el Carles, el meu millor mestreinfant