històriesd’aula

Vola!

El meu millor mestre, l’autor de l’autoretrat del meu perfil, i qui em va donar l’oportunitat de fer les paus amb el món de l’escola, fou el Carles.

Gràcies a tu, Carles, amb el salt al buit que un bon dia em vaig atrevir a fer, no em vaig estimbar; fins i tot vaig aprendre a volar una miqueta, a perdre la por. Si el meu fer de mestre, eternament descontent, sempre neguitós, absolutament incapaç de conformar-me a cap model, augurava un final desesperat, a partir del treball junts he tingut ja sempre els ulls oberts a les coses importants. I malgrat no han desaparegut els paisatges tristes, avorrits, monòtons, que envolten la vida escolar, segueixo descobrint cada dia a l’aula el battre de les ales, l’escalfor de les abraçades, les mirades que interroguen, com les teves mans, els teus braços i els teus ulls més eloqüents que cap paraula.

Tot plegat va ser teixir una crisàlida… I ja sabeu què passa amb les crisàlides,oi?

Sovint els mestres volem ensenyar el que els nostres ulls veuen, el que hem descobert i hem vist. Però no ens plantegem que potser el que cada infant ha d’aprendre és el que per ell és encara invisible, l’objecte del seu desig, i que a mida que realitza aquest desig es va fent com persona, irrepetible. L’experiència de saber-se acompanyat en aquest viatge, de saber que un altre s’ha deixat seduir pel propi desig, ens permet en un sola acció aprendre i fer-nos, ens dóna la dimensió de l’alteritat solidària i col·lectiva, i descobrir en l’altre un valor tan únic com el propi.

gràcies, Carles, gràcies, Eulàlia!