Per Yveth Armero (2n ESO)

Entre les platges amagades de la Costa Brava, sota un alt penya-segat, hi vivia amagat un vell ermità mut de naixement. Menyspreat per la societat, ignorat fins i tot per qui se suposava que era la seva família, s’havia ocultat en aquella cova fosca amb el fi que ningú el molestés. Amb el fi que ningú ni res tornés a obrir la seva ferida. Amb el fi que, encara que mai en ànima, sí en cos, s’esfumés completament del món.

La soledat, tan amiga d’ell l’acompanyava dia i nit. Tan així que mai sortia del seu amagatall. Només, les nits de lluna plena, quan sols la Lluna de plata el contemplava, sortia a veure-la. Encenia una vella ràdio que amb sort encara conservava, i reproduïa la seva cançó, Clar de Lluna, de Debussy.

Estirat a la sorra de la platja, amagat per la segura foscor, submergit pel so de la música i del mar, somiava amb les tecles del seu enyorat piano. Sentint la música com les paraules. Parlant, xiuxiuegen melodies.

Una nit d’hivern, la Lluna plena era quasi invisible. Una capa de núvols la tapava submergint-la en la mateixa foscor de la nit. El vell ermità va encendre un foc. Primer pel fred i després per la foscor. Estirat tranquil a terra, de sobte, va sentir  les passes d’algú. Espantat, va agafar la seva ràdio i va córrer cap a dins la cova. 

Les passes s’escoltaven cada vegada més i més a prop, fins que una veu desconeguda va cridar al buit:

-Que hi ha algú aquí? De qui és aquest càlid foc? Qui sigui que surti! M’heu salvat del fred i de la foscor d’aquesta gèlida nit.

L’ermità va sentir por. Tants anys amagat a la penombra, tants anys sense escoltar cap veu humana. Què li diria? Què faria?

-Si us plau! Sé que hi ha algú aquí! L’he vist des de dalt el penya-segat, estirat a la sorra. Al costat del foc. Estic ferit! No hi puc fer res! Sóc un jove pelegrí que viatja per retrobar-se amb la seva família!

Família? Quant feia que ell no n’hi tenia de família?

 La paraula “ferit” li va fer canviar d’opinió, no el deixaria allà enmig a aquella nit tan fosca i freda. Era jove, i a més, semblava inofensiu. Només van caldre unes simples senyes de part de l’ermità per indicar al jove pelegrí que hi podia entrar. 

El jove pelegrí va resultar ser un bon poeta, portava amb ell un violí, i li va ensenyar al vell ermità els seus poemes, les seves cançons. 

Per la sorpresa de l’ermità, el jove poeta no li va fer cap pregunta sobre ell. Perquè vivia allà, o si era mut. Només li va pregar:

-Com et puc tornar  jo, amic meu el teu gran favor? -el vell ermità ho tenia molt clar, només en el món una cosa desitjava. Va engegar  la seva ràdio. La seva cançó de nou sonava als vells altaveus, va assenyalar-la amb el dit, i després va fer el mateix amb el violí del seu amic. El poeta el va entendre. Volia que toqués la seva cançó. El jove, somrient li va dir:

-T’entenc, t’entenc. Però això es toca amb piano amic meu, i no pas amb un violí.- L’ermità li va fer senyes preguntant-li si ell en sabia de tocar el piano. El jove li va respondre que sí. Que en tenia un a casa.

El vell es va quedar pensant, somiant amb el seu enyorat piano. Després d’uns segons va seguir,  expressant-se amb senyes que el seu somni, el seu únic desig era poder tocar aquella melodia. El jove poeta, emocionat pel somni del vell,  li va dir que si ell tant ho desitjava, li ensenyaria a tocar la melodia. -Com?- Es preguntava el vell ermità…

L’endemà, el poeta, de bon matí ja estava en marxa. No per partir a casa seva, estava ferit. Si no per preparar un piano de sorra i petxines. Ajuntant tot el que es va trobar al seu voltant va simular un piano, o més aviat  la seva forma, perquè l’escultura no sonava. 

El poeta va estar setmanes ensenyant-li la melodia. Dia i nit practicant, imaginant el so de les tecles, imaginant que aquella pila de sorra i petxines eren un piano negre i elegant de cua. 

Un matí, el poeta, veient que el seu aprenent ja  estava preparat se’n va anar. Va partir i va seguir amb el seu viatge. Aquella bona amistat que havien format el poeta i ara el músic se separaria per la distància, deixant únicament aquestes paraules de part del poeta. -Un dia amic meu, el mar et tornarà el teu somni. Et xiuxiuejarà una melodia.

Aquest text va guanyar el Concurs literari (2n ESO) – Sant Jordi 2021 de l’Institut Nou de Vilafranca.

Per Berta Trias (3r ESO)

La Carlota era una noia de divuit anys que estudiava un grau de dret en una universitat de Barcelona, on vivia amb els seus pares, la Núria i en Marcel. No tenia avis ni gaires més familiars. Els avis havien mort a causa d’una pandèmia passada i dels tiets ja no en sabien res. La Carlota i els seus pares feia vint anys que vivien a Catalunya. Venien d’una petita illa a prop de la Xina, on van patir els efectes d’una gran explosió provocada pel govern d’un país que feia proves per mesurar l’efecte d’aquelles bombes. D’aquella explosió només en van poder sortir vius i sans poca gent, tres dels quals eren la Carlota i els seus pares.

Tenia els típics problemes d’adolescent, era insegura, sensible, tot l’afectava… En aquella època era una miqueta més feliç perquè estava coneixent un noi molt maco que li agradava molt, però a vegades se sentia sola, tant d’amics com de família, ja que era filla única i aquest fet sempre l’havia inquietada. Ella volia tenir una germana o un germà, encara que tots els amics li deien: “Ai, que bé que deus estar sense germans que et molestin!”. Ella volia sentir que tindria algú, amb els mateixos pares, vivint a la mateixa casa i sentint aquell amor de germà que tant desitjava.

L’absència d’un germà no era decisió dels pares, ells també havien volgut tenir-ne un altre, però després d’intentar-ho tres cops per altres mètodes ja no es podia intentar més. Hi havia algun problema que ho evitava, i ja eren bastant grans per adoptar algun bebè.

Per situar-nos, era el 8 d’agost del 2027. En aquelles dates, cada any la Carlota i els seus pares solien marxar de vacances, però aquell any era diferent, la Carlota ja tenia divuit anys i les seves amigues també, ja podien anar de viatge soles. Algunes tenien cotxe, d’altres estaven intentant-ho, però només pel fet de tenir divuit anys ja podien agafar un avió i anar a on volguessin. Feia anys que esperaven aquest estiu.

Van decidir marxar a Mallorca. Una tenia família allà, ja s’ho coneixia i així també s’estalviaven un guia turístic, perquè en aquella edat tampoc no tenien gaires diners. Alguna feia mesos que treballava els caps de setmana per poder-se pagar l’hotel, una altra encara estalviava els diners que va rebre en fer quinze anys, a alguna ja li pagaven els pares. Era el cas de la Carlota, ja que pel fet d’estudiar no tenia temps de treballar.

En Marcel i la Núria, aquell any, tot i deixar anar la Carlota de vacances amb les seves amigues, volien que també anés amb ells dues setmanes després a Grècia, però la Carlota no volia anar-hi, pels diners que es gastarien de més, perquè volia quedar-se a Barcelona i acabar de passar les vacances amb les seves amigues, i tampoc no li feia gaire gràcia anar a Grècia, on ja havia estat tres cops. Els pares van acceptar i per primer cop a la seva vida anirien ells sols de vacances.

Al final la Núria i en Marcel van anar a Grècia els mateixos dies que la Carlota marxava amb les seves amigues; bé, ells s’hi estaven un parell de dies més.

Aquella setmana d’agost va arribar i la Carlota, molt emocionada pel seu primer viatge amb les amigues, es va acomiadar dels pares, que li deien adéu amb un punt de tristor en pensar que la Carlota ja era gran i no anava amb ells. Ella havia quedat amb les seves amigues a les set del matí a l’estació de busos de la plaça de Catalunya, des d’on anirien a l’aeroport i agafarien el vol fins a Mallorca a dos quarts d’una del migdia. Anaven amb temps, així també tenien una horeta per passejar per les botigues de l’aeroport.

Els pares a les vuit ja agafaven el cotxe; el seu vol sortia a les dotze. Ells anaven una mica més justos de temps.

La Carlota i les seves amigues, després de tenir alguns problemes amb documents i alguns objectes que van haver de treure de la maleta durant els controls, típiques coses que et passen a l’aeroport i encara més sense els pares, van arribar a Mallorca a les cinc de la tarda. Van agafar un bus fins a l’hotel on s’allotjaven, i com que estaven totes tan cansades, aquell dia quasi no van sortir de l’hotel.

Els pares, en canvi, només arribar, van deixar les maletes a l’hotel i ja anaven directes al primer museu que visitarien. Durant els dies vinents van visitar museus, van fer rutes amb bici i a peu, no van parar. La Carlota i les seves amigues no matinaven gaire, esmorzaven i se n’anaven a alguna caleta o platja a la vora, dinaven al restaurant i passejaven per la ciutat o visitaven algun lloc. Cap al vespre es dutxaven, s’arreglaven i sortien a sopar i potser acabaven en algun bar de copes on es trobaven gent de la seva edat.

Així van passar sis dies. Al setè, amb una ressaca de la nit anterior, ja tornaven cap a l’aeroport. La Carlota havia desconnectat tant aquells dies que quasi no havia agafat el mòbil. Només ho havia fet en aterrar a Mallorca per avisar els seus pares. Totes eren a l’aeroport parlant amb els seus familiars; la Carlota intentava contactar amb els seus però no hi havia manera.

En arribar a Barcelona, van agafar el tren i van anar totes a casa seva, estaven ben cansades. La Carlota, quan es va despertar de la migdiada, seguia sense poder establir contacte amb els seus pares i es va preocupar una mica però va voler pensar que estaven fent alguna activitat. L’endemà tampoc no contestaven. Ella estava preocupada, va parlar amb les seves amigues i aquell nen que tant l’apreciava i la van tranquil·litzar.

L’endemà van trucar al timbre a casa de la Carlota. Ella va veure dos homes estranys. Estava espantada, però els va obrir i li van dir que eren d’una organització. No ho va entendre gaire bé, però el cas és que no semblaven gaire alegres d’estar allà. En comprovar que ella era la nena que buscaven, amb molta delicadesa, li van dir que la Núria i en Marçal havien mort en un accident amb vaixell a Grècia. Ella es va quedar paralitzada, va començar a plorar i a cridar, no s’ho creia. Els va dir que hi havia d’anar per comprovar-ho, però li van dir ben clar que eren ells, que era veritat. Els senyors van estar amb ella a dins la casa; només feia que plorar i cridar. Una estona després li van dir que havia de decidir si volia viure sola, amb un seguiment per part seva, o bé amb una nova família que l’acollia. De seguida va dir que no, que seguiria sola, i així va seguir. 

Durant molts mesos va deixar els estudis a un costat, no sortia gaire, a vegades quedava amb amics. Mig any després va reprendre una mica els estudis, anava fent exàmens, i després d’haver pensat molt, va decidir anar amb una nova família, no hi tenia res a perdre, ja que si no s’hi sentia a gust ho podria deixar. No van trigar gaire a presentar la família a la Carlota. Eren dues mares que havien adoptat una nena que tenia dos anys i una altra de quatre. També vivien a  Barcelona i, curiosament, una d’elles també venia de la mateixa illa on havien marxat els pares de la Carlota. Va ser tota una sorpresa, la van acollir molt bé. Les dues nenes, la Nala i la Xuan, eren molt maques, i a poc a poc la Carlota els anava agafant més afecte.

Al cap de dos anys, ella seguia estudiant la carrera, encara que a vegades ho deixava una mica. Era molt dur tot el que li havia passat. La família ho portava bastant bé;  a vegades la Carlota tenia èpoques molt dolentes, volia estar sola, i la deixaven.

Anava al psicòleg un cop per setmana, l’ajudava molt, i amb ell ja es portaven de meravella! Les seves amigues la continuaven animant sempre que podien. En dos anys havien anat de vacances tres cops, encara que fos al poble del costat. Sempre intentaven fer plans engrescadors i s’ho passaven molt bé totes. També se sentia molt estimada per aquell noi que tres anys després de conèixer-lo seguien junts i molt contents de tenir-se l’un a l’altre.

La Carlota, tot i que hagués volgut que tot allò fos un somni per tornar a veure els seus pares, en aquella família va sentir el que havia volgut sentir tota la vida, tenir, no una, sinó dues germanes que se l’estimaven molt, encara que cadascuna vingués d’algun lloc diferent i hagués patit l’absència o la falta de pares en algun moment. Les tres havien trobat un nou lloc.

Aquest text va guanyar el Concurs literari en català (3r ESO) – Sant Jordi 2021
de l’Institut Nou de Vilafranca.

Per Rut Piñol (1r ESO)

La Mireia no treia els ulls de la partitura. Una vegada i una altra, tornava a tocar aquelles notes que no li acabaven de sortir. 

La mare sempre l’animava, sabia que ella tenia molta voluntat d’aprendre. Volia tocar tan bé com el seu pare, un famós director d’orquestra. Ell li exigia molt i deia que l’èxit s’aconsegueix amb esforç i pràctica. Una tarda de divendres, la Mireia estava asseguda al piano, quan de sobte, un ocell va xocar amb la finestra d’aquella sala rústica. La Mireia el va agafar amb tendresa i el va posar damunt del piano: 

– Què hi fa aquest “ocellot” aquí? Treu-lo immediatament! Aquest piano és molt car, hauries d’anar més amb compte -va replicar el pare. La Mireia el va agafar i el va posar damunt de les seves mans tendres i nervioses. Es va dirigir cap a la finestra i va obrir les seves mans, l’ocell va agafar el vol, però va caure altre cop a les mans de la Mireia. Ella el va agafar i se’l va endur a l’habitació. 

La mare, en sentir el fort cop de porta, va anar a parlar amb la filla, i li va explicar que molt a prop de casa hi havia un centre de recuperació d’animals. La Mireia sense pensar, va agafar l’au i la va portar a l’edifici del centre. Un cop atesa per una infermera molt simpàtica, va marxar ben contenta per l’ocell. 

En arribar a casa el pare l’esperava amb una sorpresa: 

– Filla, t’he apuntat a un concurs de televisió. Pot ser un gran pas pel teu èxit. 

La Mireia es volia fondre, no hi volia anar pas a un concurs de talents, i menys a la televisió! Quina vergonya! Decebuda se’n va anar a l’habitació. Aquella nit no va poder dormir. L’endemà, a l’escola, la professora ja l’esperava per anunciar que la Mireia s’havia presentat a un concurs de talents a la televisió. Tots els companys van aplaudir, la Mireia, avergonyida, es va intentar amagar sota la taula. A ella no li agradava ser el centre d’atenció! 

A la tarda, quan va arribar a casa, la Mireia es va desfogar amb el seu pare. 

– Sempre ho has de fer tot per a mi? Com per exemple apuntar-me a un concurs sense el meu permís i anunciar-ho a tota la classe, quan, ni tan sols m’has preguntat si m’hi volia presentar! Doncs saps què? No hi vull anar!

El pare es va quedar mut, ell pensava que el somni de la Mireia era ser pianista d’èxit. 

– I qui no vol l’èxit? – es va preguntar el pare en veu alta. 

La mare va fugir darrere de la Mireia i va trucar a la porta de l’habitació. – Mireia, obre, sóc la mare! No et vull convèncer de res, Només vull parlar amb tu! 

Sense esperar el permís de la Mireia, la mare va entrar i es va asseure al llit de la filla: 

– Jo el que vull és que tinguis molt d’èxit com a pianista- va dir la mare. – Ja hi som- va respondre la Mireia- tu també vols que em presenti no? – No! Jo no he dit això! Jo he dit que vull que tinguis molt d’èxit i l’èxit no significa sortir a la televisió i que tothom et conegui, l’èxit l’aconsegueixes quan assoleixes fer allò que somies- i va sortir de l’habitació. La Mireia, després d’una nit rumiant, va tenir la idea per trobar alguna utilitat a aquella habilitat que havia desenvolupat. Sense preparar-se va tornar al centre de recuperació d’animals. 

En arribar, va esperar que l’atenguessin. Mentrestant va sentir com la infermera simpàtica rumiava: 

-No sé com l’ocell va recuperar les forces per agafar el vol! – Ja sé d’on va treure les forces! -Va intervenir-hi la Mireia entusiasmada de la música! La música pot curar i aquell ocell es va refer damunt del meu piano mentre jo tocava! 

La noia l’escoltava entre perplexa i encuriosida mentre que la Mireia demanava si podia treballar al centre i que els tocaria cada dia el piano a aquells animalons. 

I així va ser com la Mireia va decidir trobar l’èxit tocant el piano per a un públic que mai l’aplaudiria, amb l’evident decepció del seu pare i l’íntima satisfacció de la mare.

Aquest text va guanyar el Concurs literari – Sant Jordi 2021 (1r ESO) de l’Institut Nou de Vilafranca.

Per Luna Garbín (1r de Batxillerat A)

En primer lloc, hem de definir què és la felicitat. Segons la RAE és l’estat d’ànim de la persona que se sent plenament satisfeta per gaudir del que es desitja. Si ens regim per aquesta última definició, direm que a causa del sistema capitalista en el qual ens trobem submergits actualment, els diners i la fama donarien la felicitat absoluta.

Slavov Žižek indica que ser feliç és un assumpte d’opinió i no un assumpte de veritat. Considera la felicitat com un producte dels valors capitalistes, que implícitament prometen la satisfacció eterna a través del consum. No obstant això, en l’ésser humà regna la insatisfacció perquè en realitat no sap què vol. Hom creu que si aconsegueixes alguna cosa: comprar una casa, pujar en l’estatus social, etc. podràs ser més feliç, però en realitat inconscientment el que es vol aconseguir és una altra cosa i per això es roman insatisfet.
Aristòtil va definir la felicitat com el bé suprem, per això l’objectiu de l’ésser humà és ser plenament feliç, un destí que només podem aconseguir a través de la recerca del coneixement i la raó. Quan parlem del coneixement i la raó no ens referim a un gaudi passatger ans al contrari, a una vida plenament satisfeta, estable i duradora.

Aristòtil també va definir la felicitat com una vida d’activitat intel·lectual, és a dir, buscar respostes a les preguntes que ens sorgeixen davant la realitat i en la qual estem immersos: Què és el temps? Què és la vida? Etc. Aquest filòsof explicà que tant els diners com la salut no són res més que instruments per poder assolir la felicitat. Realment no crec que sigui així, ja que aquests instruments no ens ajuden a aconseguir la felicitat sinó que ja ho són la felicitat.

Per tant, per a cada persona la felicitat és la finalitat última, però la felicitat no significa per a tots el mateix. El que vull dir amb això és que cada un de nosaltres l’entenem d’una manera diferent i amb un instrument en concret.

Quan es busca la felicitat veritable i una alegria estable es requereix deixar d’obsessionar-se per tenir el control de tots els aspectes de la vida pròpia i dels altres, sense necessitat d’assumir una actitud d’indiferència o indolència, sinó de plena acceptació de les coses tal com són, sense retirar-se. El que vol dir que no desitjarem emmotllar els fets a les nostres exigències i desitjos.

És poc realista esperar que des de l’exterior
sorgeixi una font de satisfacció perdurable
i profunda de felicitat.

La felicitat és un estat de plenitud perdurable davant les vicissituds de la vida, sense classificar-les en bones o dolentes. Generalment pensem que la felicitat consisteix en l’assoliment de riquesa, fama, plaer, reconeixement… Però per aconseguir aquesta felicitat que tant anhelem hem de deixar de banda el control de tots els aspectes que conformen el món i parar atenció en el present, sense afeccions o aversions; i posseir una actitud d’obertura i claredat que ens permeti observar el que passa fora i dins nostre. D’aquesta manera incrementarem la destresa de reaccionar assertivament davant qualsevol circumstància que se’ns presenti.

És poc realista esperar que des de l’exterior sorgeixi una font de satisfacció perdurable i profunda de felicitat. En moltes ocasions esperem que una altra persona, la parella, per exemple, compleixi aquesta comesa de fer-nos sentir feliços i donem el millor de nosaltres esperant reciprocitat, i finalment adonar-nos que hem estat buscant en el lloc equivocat.
L’enemic més seriós que tenim per a la felicitat és un mateix.
Només amb pensaments tranquils es poden veure les coses com són en realitat.

Per Sara Al Natour (4t ESO)

Hi ha un problema en pensar la mort. L’ésser humà no entén que no hi ha vida sense mort i més encara que aquesta és una cosa natural. Tenen pànic a parlar o a saber que han de morir, però tot depèn de com s’ho prengui cada persona segons el que hagi viscut o la situació per la qual estigui passant. La mort és al nostre voltant. A vegades malgastem energia pensant que arribarà i ens atordeix i espanta, perquè no comprenem que és quelcom natural, que tot està morint-se tot el temps i que no som pas eterns.

Des que comença la vida sabem que hem de morir algun dia i ens aferrem a veure el procés de la mort com un esdeveniment dramàtic, dolorós i desagradable, i potser en part tenim raó. Ara bé, hi ha gent que li atorga més importància a morir que a viure.

La mort sempre ha estat i seguirà estant present en la vida de les persones perquè tots estem vius i després de viure cal morir. És un procés evolutiu, que s’inicia quan els diferents òrgans deixen de funcionar i acaba quan totes les cèl·lules del cos es detenen irreversiblement. Aquest procés pot ser instantani com per exemple quan és causat brutalment i s’és víctima d’un accident aparatós, d’una explosió, d’un xoc o qualsevol altre cas similar. I fa mal, és clar que sí,  especialment quan has perdut un ésser estimat per aquesta raó. És possible passar per tipus d’emocions diferents com temor, tristesa, sorpresa o confusió, o potser ràbia.  Et pots sentir culpable, o simplement buit. Les emocions es barregen de tal manera que un arriba  a experimentar alguna cosa que mai no havia sentit. A vegades ens costa entendre perquè passen les coses, perquè la persona estimada ja no hi és i ens preguntem per què no ens va tocar a  nosaltres. Totes aquestes reaccions davant la mort són normals i naturals. El que és important de tot això és tirar endavant i comprendre el procés, perquè si tens por a la mort tems també a la vida. La mort és un misteri que depèn de la visió de cada persona i la forma com cadascú la concep. Si temem la mort, és un patiment, ja que la por, per si mateixa, ens causa sofriment i encara més si l’acreixem. Acceptar la mort com una cosa natural de la nostra vida és procurar-nos una vida menys plena d’angoixa i més perdurable.

Viure requereix valentia i no por. Viure vol dir “saber viure” portar-te bé amb els teus iguals, retrobar-te amb tu mateix,  gaudir del que tens, de les coses senzilles, belles i naturals que ofereix la vida i que són grandioses. Afrontar amb saviesa els obstacles que se’ns presenten i saber que la mort no és la nostra enemiga, sinó que és el camí pel qual passarem, tenint present que tot el que neix algun dia també ha de morir.

Viu cada dia de la teva vida com si fos l’últim de la teva existència, així aprendràs a viure sense por a morir.

Aquest text va guanyar el Concurs d’assaig filosòfic – Sant Jordi 2021 de l’Institut Nou de Vilafranca.