A nosaltres no ens agrada parlar d’innovació pedagògica perquè el canvi que plantegem no és una innovació, sinó una actualització del sistema educatiu. És a dir, ja fa molts anys que sabem com haurien de ser les escoles i els instituts, venim de la tradició del i seguit renovació pedagògica de principi del s. XX, amb el moviment de l’Escola Nova, que a casa nostra va tenir molta importància. A Vilafranca, tenim l’exemple del Josep Estalella. Si haguéssim pogut entrar a les classes d’aquest professor, fa cent anys, hauríem vist els alumnes treballant activament, a partir de problemes o d’experimentacions. Ell deia que la classe s’ha d’assemblar a un taller, en el sentit que els alumnes han de tenir la seva tasca concreta, d’investigació directa sobre els objectes, i el rol del professor ha de ser orientar aquesta feina. Per tant, el rol del professor no és fer discursos i no ha de ser el centre d’atenció de la classe. El centre d’atenció és el treball que fa cadascú i el rol del mestre és acompanyar, aclarir dubtes, fer preguntes clau. Ja us podeu imaginar que treballant d’aquesta manera el llibre de text no és gaire important, oi? Doncs tot això que proposava el professor Estalella fa cent anys és el que s’hauria de veure als instituts d’avui en dia. Perquè, a més, ara tenim les evidències de nombrosos estudis que demostren que d’aquesta manera s’aprèn més i millor. Llavors, en el fons, el que estem fent no és innovació, sinó recuperar aquesta tradició pedagògica del principi del s. XX i actualitzar-la. A més a més, a vegades es confon innovació amb el fet d’introduir tecnologia. I no parlem d’això. Nosaltres parlem de fer un canvi en el propòsit de l’educació.

En el projecte hi ha molts centres educatius que volen fer un canvi, passar d’un sistema memorístic (on els alumnes memoritzen un temari i fan un examen) a un model més competencial (on hi hagi un aprenentatge actiu, significatiu, globalitzat…). Dels cinc-cents centres que es van apuntar al programa, se’n va escollir una mostra representativa de trenta que fan un procés intensiu de transformació al llarg de tres anys. El que faig jo específicament és acompanyar aquests trenta centres perquè facin aquest canvi.

En el dia a dia, el que faig és anar sovint a aquestes escoles i a aquests instituts, reunir-me amb els mestres i equips directius d’aquests centres, organitzar formacions, preparar recursos que els ajudin a fer aquest procés de canvi…

A mi m’agradaria molt pensar que sí. Crec que aquest moviment de transformació educativa ja és irreversible, perquè està demostrat que el sistema que tenim ara no funciona. Bàsicament perquè hi ha molta desmotivació per part dels alumnes, perquè el que s’aprèn a l’institut està molt deslligat dels interessos dels nois i de les noies i perquè les xifres de repetició de curs i d’abandonament escolar prematur són insostenibles.

A més a més, si ens ho mirem des d’una perspectiva més global, tenim molts reptes, com a societat del segle XXI: estem vivint una revolució tecnològica sense precedents que ha canviat la manera com ens comuniquem i com ens informem; el món laboral també està canviant a un ritme frenètic, i hem de preparar els nois i les noies per a la societat en què els tocarà viure. Per exemple, la capacitat d’aprendre autònomament, de desenvolupar la creativitat i de treballar en equip són aspectes clau que s’haurien de desenvolupar a l’escola i a l’institut.

Com també el pensament crític, el fet d’aprendre a desenvolupar un criteri propi per esdevenir ciutadans crítics, conscients i responsables. I aprendre a viure en un entorn molt divers, perquè la societat del s. XXI requereix aprendre a conviure amb persones d’orígens i de cultures molt diversos. I això també s’aprèn a l’escola. Però no s’aprèn memoritzant. Ni subratllant un llibre de text i repetint les respostes en un examen.

Per tant, necessitem un canvi. No sé si trigarà més o menys a arribar a tots els instituts, però estic segura que arribarà.

La culpa és del sistema educatiu que tenim, perquè en els últims anys la societat ha canviat molt i el sistema educatiu ha canviat molt poc (que gairebé és el mateix de fa cinquanta anys). Com que aquest no s’ha sabut adaptar, això no funciona.

Seria un institut on els nois i les noies tindrien ganes d’anar-hi perquè s’ho passarien bé, estarien actius fent projectes, investigant… treballant a partir dels seus interessos. No estarien asseguts en fila i mirant cap endavant, tot el dia a la mateixa cadira, com ara passa en alguns instituts…, no hi hauria exàmens (almenys exàmens de paper i boli com els que tenim ara), no estaria fent tothom el mateix (cadascú segons els seus propis interessos i necessitats d’aprenentatge), no hi hauria una hora de Català, una de Socials, una de Matemàtiques, sinó que es treballaria de manera globalitzada, integrant els diferents àmbits de manera globalitzada.

Que aquest institut ja existeix. A Catalunya ja hi ha instituts que treballen d’aquesta manera. El problema és que són l’excepció, i el que volem és que siguin la normalitat.

Jo vaig estudiar Matemàtiques, després una mica per casualitat vaig començar a fer de professora de Matemàtiques en un institut i vaig descobrir que aquesta part d’educació m’agradava més que el que havia fet a la carrera. Aleshores vaig estar en altres programes de formació del professorat que em van donar l’oportunitat de conèixer moltes escoles i molts instituts, moltes mestres i professores, i moltes maneres diferents d’entendre l’educació. I així de mica en mica m’he acabat decantant més per la part educativa que per la de Matemàtiques, però mai no m’havia plantejat acabar-me dedicant a això.

Hi ha una frase de Nelson Mandela que diu que l’educació és l’arma més poderosa per canviar el món. I jo també crec que a partir de l’educació es poden canviar moltes coses en tots els àmbits.