Per Luna Garbín (1r de Batxillerat A)
En primer lloc, hem de definir què és la felicitat. Segons la RAE és l’estat d’ànim de la persona que se sent plenament satisfeta per gaudir del que es desitja. Si ens regim per aquesta última definició, direm que a causa del sistema capitalista en el qual ens trobem submergits actualment, els diners i la fama donarien la felicitat absoluta.
Slavov Žižek indica que ser feliç és un assumpte d’opinió i no un assumpte de veritat. Considera la felicitat com un producte dels valors capitalistes, que implícitament prometen la satisfacció eterna a través del consum. No obstant això, en l’ésser humà regna la insatisfacció perquè en realitat no sap què vol. Hom creu que si aconsegueixes alguna cosa: comprar una casa, pujar en l’estatus social, etc. podràs ser més feliç, però en realitat inconscientment el que es vol aconseguir és una altra cosa i per això es roman insatisfet.
Aristòtil va definir la felicitat com el bé suprem, per això l’objectiu de l’ésser humà és ser plenament feliç, un destí que només podem aconseguir a través de la recerca del coneixement i la raó. Quan parlem del coneixement i la raó no ens referim a un gaudi passatger ans al contrari, a una vida plenament satisfeta, estable i duradora.
Aristòtil també va definir la felicitat com una vida d’activitat intel·lectual, és a dir, buscar respostes a les preguntes que ens sorgeixen davant la realitat i en la qual estem immersos: Què és el temps? Què és la vida? Etc. Aquest filòsof explicà que tant els diners com la salut no són res més que instruments per poder assolir la felicitat. Realment no crec que sigui així, ja que aquests instruments no ens ajuden a aconseguir la felicitat sinó que ja ho són la felicitat.
Per tant, per a cada persona la felicitat és la finalitat última, però la felicitat no significa per a tots el mateix. El que vull dir amb això és que cada un de nosaltres l’entenem d’una manera diferent i amb un instrument en concret.
Quan es busca la felicitat veritable i una alegria estable es requereix deixar d’obsessionar-se per tenir el control de tots els aspectes de la vida pròpia i dels altres, sense necessitat d’assumir una actitud d’indiferència o indolència, sinó de plena acceptació de les coses tal com són, sense retirar-se. El que vol dir que no desitjarem emmotllar els fets a les nostres exigències i desitjos.
És poc realista esperar que des de l’exterior
sorgeixi una font de satisfacció perdurable
i profunda de felicitat.
La felicitat és un estat de plenitud perdurable davant les vicissituds de la vida, sense classificar-les en bones o dolentes. Generalment pensem que la felicitat consisteix en l’assoliment de riquesa, fama, plaer, reconeixement… Però per aconseguir aquesta felicitat que tant anhelem hem de deixar de banda el control de tots els aspectes que conformen el món i parar atenció en el present, sense afeccions o aversions; i posseir una actitud d’obertura i claredat que ens permeti observar el que passa fora i dins nostre. D’aquesta manera incrementarem la destresa de reaccionar assertivament davant qualsevol circumstància que se’ns presenti.
És poc realista esperar que des de l’exterior sorgeixi una font de satisfacció perdurable i profunda de felicitat. En moltes ocasions esperem que una altra persona, la parella, per exemple, compleixi aquesta comesa de fer-nos sentir feliços i donem el millor de nosaltres esperant reciprocitat, i finalment adonar-nos que hem estat buscant en el lloc equivocat.
L’enemic més seriós que tenim per a la felicitat és un mateix.
Només amb pensaments tranquils es poden veure les coses com són en realitat.
