Arxiu de la categoria: Opinió

Viatge a Brasil: Rio de Janeiro

per  Eloi Agustín (2n ESO B) i Alexis Bover (2n ESO A)

Río de Janeiro és una ciutat de Brasil, famosa per les seves platges com Copacabana i el monument del Crist Redemptor. Té una gran població, amb més de 6 milions d’habitants, i és coneguda pel seu carnaval. Aquesta ciutat és coneguda per la gran diversitat cultural de les persones que hi viuen.

Pao de Azucar

El Pao de Azúcar és una muntanya molt famosa a Rio de Janeiro, Brasil. Té una forma única i s’hi pot pujar amb un funicular. Des de dalt, es poden veure vistes espectaculars de la ciutat, les platges i altres llocs importants. El seu nom ve de la forma que té, que recorda els motllos de sucre. És un lloc molt visitat pels turistes.

La Barra de Tijuca

La Barra de Tijuca és una gran zona de platges a Rio de Janeiro. És famosa per les seves aigües netes i les onades, que són ideals per fer surf. A part de les platges, hi ha molts hotels, restaurants i botigues. És un lloc molt visitat per gent de tot el món.

Catedral Metropolitana

La Catedral Metropolitana de Rio de Janeiro és una església molt gran i moderna. Té una forma de piràmide invertida i pot acollir milers de persones. Està situada al centre de la ciutat i és un lloc molt important per als habitants de Rio. Mesura 75 metres.

Parque Lage

El Parque Lage és un parc públic situat al peu de la muntanya Corcovado i és conegut per la seva natura, els seus camins, llacs i una mansió antiga. Aquesta mansió ara és una escola d’arts visuals. El parc és un lloc ideal per caminar, fer pícnic o gaudir de la natura, i també s’hi organitzen esdeveniments culturals.

Crist Redemptor

El Crist Redentor és una gran estàtua de Jesucrist, situada al cim del Corcovado, Té els braços oberts i ofereix una vista espectacular de la ciutat. Va ser inaugurat el 1931 i és un dels símbols més coneguts del Brasil. Mesura 30 metres  d’alt i si hi sumem el pedestal arriba als 38 metres. La distància entre una ma i l’altra és de 28 metres. La estatua esta feta de pedra i pesa 1145 tonelades.

The River: L’àlbum que va portar Springsteen al cim

Per Raúl Raez (2n ESO C)

The River: L’àlbum que va marcar un abans i un després per a Bruce Springsteen

El 1980, Bruce Springsteen va llançar The River, el seu cinquè àlbum d’estudi i el primer doble de la seva carrera. Aquest disc no només consolidava el seu estil inconfusible, sinó que també portava la seva música a noves alçades.

Un dels temes més icònics de l’àlbum, Hungry Heart, va ser el primer gran èxit de Springsteen a les llistes dels Estats Units, arribant al número 5. Curiosament, ell la va escriure pensant en The Ramones, però el seu mànager i productor, Jon Landau, el va convèncer de quedar-se-la.

Després de la seva publicació, The River va donar peu a una gira espectacular pels Estats Units i Europa entre 1980 i 1981. Algunes de les seves cançons més roqueres, com Cadillac Ranch, Ramrod i Out in the Street, s’han convertit en clàssics atemporals. També destaca Two Hearts, on Steven Van Zandt fa de segon “cor” al costat de Springsteen. I no ens oblidem de les emotives Stolen Car i Wreck on the Highway, que tanquen el disc amb un toc més introspectiu.

Amb The River, Springsteen va capturar l’esperit de la joventut, els somnis i les dificultats de la vida. Un àlbum imprescindible per a qualsevol fan del rock!

 

Cara 1
“The Ties That Bind” – 3:34
“Sherry Darling” – 4:03
“Jackson Cage” – 3:04
“Two Hearts” – 2:45
“Independence Day” – 4:50

Cara 2
“Hungry Heart” – 3:19
“Out in the Street” – 4:17
“Crush on You” – 3:10
“You Can Look (But You Better Not Touch)” – 2:37
“I Wanna Marry You” – 3:30
“The River” – 5:01

Cara 3
“Point Blank” – 6:06
“Cadillac Ranch” – 3:03
“I’m a Rocker” – 3:36
“Fade Away” – 4:46
“Stolen Car” – 3:54

Cara 4
“Ramrod” – 4:05
“The Price You Pay” – 5:29
“Drive All Night” – 8:33
“Wreck on the Highway” – 3:54

I aquí podeu escoltar dues de les cançons d’aquest àlbum.

Animals al zoo? sí o no?

Per Paula Fernández (2n ESO C)

En aquest article analitzarem els factors positius i negatius de mantenir animals en captivitat als zoos. És evident que els animals salvatges haurien de viure en total llibertat. Però, per què existeixen els zoos? Té sentit mantenir animals salvatges en captivitat? Intentarem resoldre aquests interrogants.

Els animals al zoo

Es calcula que al voltant de 6 milions d’animals viuen actualment en zoos. Segons experts i diverses investigacions, podem trobar aspectes positius, però també molts de negatius. Vegem-los detalladament:

Pros
  • Els zoos permeten que els científics aprofundeixin en el coneixement del comportament animal, facilitant la recerca per a la cura de diverses malalties.
  • Visitar el zoo és una activitat educativa i entretinguda, ideal per compartir amb família o amistats.
  • Els zoos poden oferir informació als visitants d’una manera creativa i divertida sobre el comportament dels animals salvatges i la importància de protegir-los.

  

Contres
  • Els zoos no són l’hàbitat natural dels animals, fet que limita les seves condicions de vida òptimes.
  • Estar tancats i exposats al públic constantment pot afectar la seva intimitat i tranquil·litat.
  • Els animals no poden seguir el seu cicle natural d’alimentació ni el seu comportament instintiu.
  • Algunes instal·lacions han estat denunciades per maltractament animal, com és el cas del zoo de Madrid, denunciat per un grup animalista.
  • Quan els zoos no mantenen els animals en condicions adequades, això pot provocar malestar i problemes de salut en els exemplars.
  • L’excés de visitants pot causar estrès als animals, tal com evidencien estudis sobre l’efecte del públic en els zoos.
Conclusió

Després d’analitzar els diferents punts a favor i en contra, podem concloure que l’ideal seria eliminar progressivament els zoos tal com els coneixem avui en dia. Aquestes instal·lacions són entorns artificials que no poden replicar les condicions de vida pròpies de l’hàbitat natural dels animals. Per això, com a societat, hauríem de fer tot el possible per garantir que els animals salvatges puguin viure en llibertat, respectant els seus drets i necessitats.

 

Entrevista als creadors del catàleg d’heroïnes i princeses violades i maltractades

 

En aquesta entrevista als alumnes de segon de batxillerat de llatí podeu saber més sobre els creadors del catàleg d’heroïnes i princeses violades i maltractades en els mites clàssics en motiu del 25N.

  • Com us dieu?

Pau, Emma, Eneko, Lluc, Gerard, Dani, Alba, Lara, Joan i Judit.

  • Quantes persones van estar treballant en aquest projecte?

Tot el grup de l’optativa de segon batxillerat de llatí i algunes de primer de batxillerat de llatí.

  • Com se us va ocórrer la idea de fer aquesta pàgina web?

La professora els va animar a visibilitzar la violència de gènere a la jornada de 25 N        aprofitant els mites de la lectura obligatòria de les Metamorfosis d’Ovidi.

  • Com vau gravar els àudios?

Directament amb el mòbil.

  • Què és el que més us va agradar?

Conèixer els mites en profunditat i comprovar com és d’antiga la violència contra les dones perquè aquests mites tenen milers d’anys.

  • Quant de temps vau tardar a fer aquesta pàgina?

Unes 3 setmanes.

  • Quin és el mite que més us ha agradat? Per què?

Cadascú va escollir el mite que volia treballar, per exemple A polo i Dafne, El rapte d’Europa…

  • Quin és el mite que més us ha sorprès, per què?

Medusa, perquè tothom la reconeix sempre com el monstre-dona que petrificava amb la seva mirada, però no sabíem que va ser una dona violada i maltractada.

  • D’on vau treure la informació per fer els textos?

Del poema de les metamorfosis d’Ovidi.

  • Per què vau escollir també el format àudio?

Perquè és una manera d’arribar directament a les altres persones i perquè vam veure que li donava un toc més realista en refer els mites d’Ovidi en primera persona.

  • Qui va escriure el títol i d’on el vau treure?

La professora de llatí després d’una pluja d’idees d’aquí va sortir de fer un catàleg d’heroïnes i deesses que explicaven el seu patiment en primera persona.

  • Heu pensat a publicar més mites d’aquest tipus?

Com ens va agradar molt el projecte, i sobretot la part dels àudios, els companys de llatí i de grec de primer batxillerat estan treballant amb la professora, amb la Sònia, en la creació d’una plataforma de podcàsting amb més mites i contes clàssics que s’estrenarà aquest Sant Jordi.

Aquí teniu l’enllaç a la pàgina web dels mites:

https://sites.google.com/institutvilafranca.cat/jornada25n2023/d%C3%A0nae-cambra-del-sofriment

Explorant els confins de la Realitat Virtual

Per Òscar Jiménez (2n ESO D)

La Realitat Virtual (RV) ens obre les portes a un món fascinant d’escenes i objectes que semblen presos de la realitat, tot gràcies a l’avanç de la tecnologia.

Com podem accedir a la RV?

L’accés a aquest univers de meravelles es realitza mitjançant uns dispositius anomenats ulleres o cascos de realitat virtual, que ens transporten a un món totalment diferent. Existeixen diverses variants d’aquests dispositius, cada una amb les seves pròpies característiques i utilitats.

Tipus d’ulleres de RV

Aquestes són ulleres per videojocs que venen amb comandaments per jugar. Han d’estar connectades a un motor de videojocs per poder-les utilitzar.

 

Aquestes són unes  ulleres per veure vídeos amb la realitat virtual.

I aquest és un vídeo d’exemple per les ulleres. Per veure’l correctament, s’ha d’activar una opció que hi ha al vídeo i mirar-lo amb les ulleres.

* No s'ha de confondre realitat virtual i realitat augmentada. La realitat virtual crea tot l'entorn, i la realitat augmentada és  veure un objecte en el mateix entorn.

Les ulleres d’Apple

L’empresa Apple té previst llançar aviat al mercat unes ulleres que no són exactament de realitat virtual, sinó que es tracta de realitat augmentada*. Això significa que disposarem d’un dispositiu similar a un telèfon mòbil però integrat a les ulleres.

Aquestes son les ulleres que presentarà Apple. Una tecnologia molt avançada.

Història de “les ulleres” 

Al 1929 van aparèixer el primer model de les ulleres realitat virtual. Aquell any va aparèixer el Link Trainer, una “caixa mòbil” que funcionava com a simulador de gerres per a entrenar als soldats nord-americans. Més tard, als anys cinquanta del segle passat, Morton Heiling inventà el “Sensorama”, mitjançant el qual l’espectador podia visualitzar cinc petites pel·lícules utilitzant tots els sentits. Més tard, l’any 1963 Hugo Gernsbasc creava The Teleyeglasses, les primeres “ulleres de realitat virtual”. Aquestes permetien veure la televisió en realitat augmentada, però encara no acceptava els moviments de qui ho portava. Tot i això, aquest dispositiu mai va arribar al mercat. Aquest és el passat, però el futur com creieu que serà?

Quin serà el futur de la RA/RV?

Diuen els experts que el futur de la RV/RA serà el dia a dia de les persones, pero hi ha diferents usos, no només  un o dos.

 I quins són aquests usos de la RV i RA?

Els usos de la realitat virtual són molts, com per exemple s’utilitza per fer pràctiques de medicina o per divertirse, també per fer experiments sense problemes.

En canvi, amb les de realitat augmentada hi ha diferents usos, un d’ells és portar una pantalla (com el mòbil) integrat a les mateixes ulleres. És a dir, unes ulleres inteligents.

 Aquí teniu un vídeo de la realitat virtual per si voleu saber-ne una mica més:

Per acabar, t’agradaria utilitzar unes ulleres virtuals? Sí, oi? Doncs, aquí sota trobaràs uns enllaços amb més informació.

Mundo virtual
Iberdrola.com

Ajudeu-nos a triar dos cartells per les Olimpíades de Filosofia

Per alumnes de Filosofia (4t d’ESO)
 

Enguany, els i les alumnes de Filosofia de 4t d’ESO de l’Institut Nou de Vilafranca participem en l’Olimpíada de Filosofia de Catalunya 2022, i necessitem la vostra col·laboració. La primera de les categories en la que tenim presència és en l’elaboració del  cartell que representarà l’Olimpíada de Filosofia.

El tema d’aquest any és “Transhumanisme: millora o final de l’espècie humana?” i hem fet uns cartells per representar, de la manera més creativa possible, un tema tan complex com aquest.

Per aquest motiu, us animem a participar en una petita enquesta per tal d’ajudar-nos a triar els cartells que representaran el nostre centre. Valoreu l’esforç i la creativitat.

Podeu votar els vostres cartells preferits en aquest enllaçO si ho preferiu podeu fer ús, amb el vostre mòbil, del codi QR que trobareu més avall.

Ah! Sabem que serà difícil, però només en podreu triar dues!

Moltes gràcies per la vostra participació!!!!! 
 
 1 

Canviar una mica el món

Per Jana Queraltó (2n ESO)

Quan era petita, a l’escola, els professors sempre ens preguntaven a les meves companyes i a mi el que volíem ser de grans, les meves amigues deien que volien cosir, cuinar, o, fins i tot algunes deien que les mantindrien els seus futurs marits. Ai, ja us estic explicant el principi de la història i encara no m’he presentat. Em dic Chloe Williams i vaig néixer el 13 de març del 1902. Ara que ja m’he presentat us puc continuar explicant. Totes les meves amigues, a l’hora d’esbarjo, pensaven en el seu futur marit, en canvi, jo, pensava que de gran volia ser policia, o inspectora, per resoldre assassinats. Anaven passant els anys i ja tenia 15 anys, la majoria de les meves amigues ja estaven promeses i a mi encara no m’havia agradat ningú.

Ara ja tinc trenta anys, soc inspectora de policia i m’he adonat que ja sé el per què no m’havia promès mai. Perquè, sincerament, no m’agraden els nois, sinó que la meva parella és una noia, però això no ho puc dir, perquè avui en dia, a l’any 1932, això no està ben vist.

Ara ja us he explicat una mica la meva història, ara us parlaré una mica de la meva feina. Ara mateix estic bastant estressada, m’encanta la meva feina, però li dedico més hores de les que caldria. Estic envoltada d’homes i la majoria molt masclistes, sóc una persona molt revolucionària però, la majoria de persones  no entenen per què prefereixo treballar tantes hores diàries, i amb homes, que estar a casa amb un marit i fills. Quan em fan aquesta pregunta sempre contesto el mateix: “Perquè estar tot el dia a casa és molt avorrit, en canvi, ser policia fa que cada dia em desperti i pensi, a veure a quanta gent ajudo avui perquè tingui una vida millor”.

El meu millor amic des de la infància, l’Àlvaro, és l’única persona que sap tota la meva vida real. Sempre em recolza en tot i també és policia. Té tantes ganes de canviar el món com jo, per això, el vaig escollir també perquè fos el meu company de feina.

No entenc per què aquest món té tants estereotips, però els vull canviar. Abans d’anar-me’n d’aquest món el vull canviar, encara que només sigui una mica.


Aquest text va obtenir un accèssit al Concurs literari de Sant Jordi 2021
a l’Institut Nou de Vilafranca.


 

El xiuxiueig d’un somni

Per Yveth Armero (2n ESO)

Entre les platges amagades de la Costa Brava, sota un alt penya-segat, hi vivia amagat un vell ermità mut de naixement. Menyspreat per la societat, ignorat fins i tot per qui se suposava que era la seva família, s’havia ocultat en aquella cova fosca amb el fi que ningú el molestés. Amb el fi que ningú ni res tornés a obrir la seva ferida. Amb el fi que, encara que mai en ànima, sí en cos, s’esfumés completament del món.

La soledat, tan amiga d’ell l’acompanyava dia i nit. Tan així que mai sortia del seu amagatall. Només, les nits de lluna plena, quan sols la Lluna de plata el contemplava, sortia a veure-la. Encenia una vella ràdio que amb sort encara conservava, i reproduïa la seva cançó, Clar de Lluna, de Debussy.

Estirat a la sorra de la platja, amagat per la segura foscor, submergit pel so de la música i del mar, somiava amb les tecles del seu enyorat piano. Sentint la música com les paraules. Parlant, xiuxiuegen melodies.

Una nit d’hivern, la Lluna plena era quasi invisible. Una capa de núvols la tapava submergint-la en la mateixa foscor de la nit. El vell ermità va encendre un foc. Primer pel fred i després per la foscor. Estirat tranquil a terra, de sobte, va sentir  les passes d’algú. Espantat, va agafar la seva ràdio i va córrer cap a dins la cova. 

Les passes s’escoltaven cada vegada més i més a prop, fins que una veu desconeguda va cridar al buit:

-Que hi ha algú aquí? De qui és aquest càlid foc? Qui sigui que surti! M’heu salvat del fred i de la foscor d’aquesta gèlida nit.

L’ermità va sentir por. Tants anys amagat a la penombra, tants anys sense escoltar cap veu humana. Què li diria? Què faria?

-Si us plau! Sé que hi ha algú aquí! L’he vist des de dalt el penya-segat, estirat a la sorra. Al costat del foc. Estic ferit! No hi puc fer res! Sóc un jove pelegrí que viatja per retrobar-se amb la seva família!

Família? Quant feia que ell no n’hi tenia de família?

 La paraula “ferit” li va fer canviar d’opinió, no el deixaria allà enmig a aquella nit tan fosca i freda. Era jove, i a més, semblava inofensiu. Només van caldre unes simples senyes de part de l’ermità per indicar al jove pelegrí que hi podia entrar. 

El jove pelegrí va resultar ser un bon poeta, portava amb ell un violí, i li va ensenyar al vell ermità els seus poemes, les seves cançons. 

Per la sorpresa de l’ermità, el jove poeta no li va fer cap pregunta sobre ell. Perquè vivia allà, o si era mut. Només li va pregar:

-Com et puc tornar  jo, amic meu el teu gran favor? -el vell ermità ho tenia molt clar, només en el món una cosa desitjava. Va engegar  la seva ràdio. La seva cançó de nou sonava als vells altaveus, va assenyalar-la amb el dit, i després va fer el mateix amb el violí del seu amic. El poeta el va entendre. Volia que toqués la seva cançó. El jove, somrient li va dir:

-T’entenc, t’entenc. Però això es toca amb piano amic meu, i no pas amb un violí.- L’ermità li va fer senyes preguntant-li si ell en sabia de tocar el piano. El jove li va respondre que sí. Que en tenia un a casa.

El vell es va quedar pensant, somiant amb el seu enyorat piano. Després d’uns segons va seguir,  expressant-se amb senyes que el seu somni, el seu únic desig era poder tocar aquella melodia. El jove poeta, emocionat pel somni del vell,  li va dir que si ell tant ho desitjava, li ensenyaria a tocar la melodia. -Com?- Es preguntava el vell ermità…

L’endemà, el poeta, de bon matí ja estava en marxa. No per partir a casa seva, estava ferit. Si no per preparar un piano de sorra i petxines. Ajuntant tot el que es va trobar al seu voltant va simular un piano, o més aviat  la seva forma, perquè l’escultura no sonava. 

El poeta va estar setmanes ensenyant-li la melodia. Dia i nit practicant, imaginant el so de les tecles, imaginant que aquella pila de sorra i petxines eren un piano negre i elegant de cua. 

Un matí, el poeta, veient que el seu aprenent ja  estava preparat se’n va anar. Va partir i va seguir amb el seu viatge. Aquella bona amistat que havien format el poeta i ara el músic se separaria per la distància, deixant únicament aquestes paraules de part del poeta. -Un dia amic meu, el mar et tornarà el teu somni. Et xiuxiuejarà una melodia.


Aquest text va guanyar el Concurs literari (2n ESO) – Sant Jordi 2021 de l’Institut Nou de Vilafranca.


 

El canvi de la Carlota

Per Berta Trias (3r ESO)

La Carlota era una noia de divuit anys que estudiava un grau de dret en una universitat de Barcelona, on vivia amb els seus pares, la Núria i en Marcel. No tenia avis ni gaires més familiars. Els avis havien mort a causa d’una pandèmia passada i dels tiets ja no en sabien res. La Carlota i els seus pares feia vint anys que vivien a Catalunya. Venien d’una petita illa a prop de la Xina, on van patir els efectes d’una gran explosió provocada pel govern d’un país que feia proves per mesurar l’efecte d’aquelles bombes. D’aquella explosió només en van poder sortir vius i sans poca gent, tres dels quals eren la Carlota i els seus pares.

Tenia els típics problemes d’adolescent, era insegura, sensible, tot l’afectava… En aquella època era una miqueta més feliç perquè estava coneixent un noi molt maco que li agradava molt, però a vegades se sentia sola, tant d’amics com de família, ja que era filla única i aquest fet sempre l’havia inquietada. Ella volia tenir una germana o un germà, encara que tots els amics li deien: “Ai, que bé que deus estar sense germans que et molestin!”. Ella volia sentir que tindria algú, amb els mateixos pares, vivint a la mateixa casa i sentint aquell amor de germà que tant desitjava.

L’absència d’un germà no era decisió dels pares, ells també havien volgut tenir-ne un altre, però després d’intentar-ho tres cops per altres mètodes ja no es podia intentar més. Hi havia algun problema que ho evitava, i ja eren bastant grans per adoptar algun bebè.

Per situar-nos, era el 8 d’agost del 2027. En aquelles dates, cada any la Carlota i els seus pares solien marxar de vacances, però aquell any era diferent, la Carlota ja tenia divuit anys i les seves amigues també, ja podien anar de viatge soles. Algunes tenien cotxe, d’altres estaven intentant-ho, però només pel fet de tenir divuit anys ja podien agafar un avió i anar a on volguessin. Feia anys que esperaven aquest estiu.

Van decidir marxar a Mallorca. Una tenia família allà, ja s’ho coneixia i així també s’estalviaven un guia turístic, perquè en aquella edat tampoc no tenien gaires diners. Alguna feia mesos que treballava els caps de setmana per poder-se pagar l’hotel, una altra encara estalviava els diners que va rebre en fer quinze anys, a alguna ja li pagaven els pares. Era el cas de la Carlota, ja que pel fet d’estudiar no tenia temps de treballar.

En Marcel i la Núria, aquell any, tot i deixar anar la Carlota de vacances amb les seves amigues, volien que també anés amb ells dues setmanes després a Grècia, però la Carlota no volia anar-hi, pels diners que es gastarien de més, perquè volia quedar-se a Barcelona i acabar de passar les vacances amb les seves amigues, i tampoc no li feia gaire gràcia anar a Grècia, on ja havia estat tres cops. Els pares van acceptar i per primer cop a la seva vida anirien ells sols de vacances.

Al final la Núria i en Marcel van anar a Grècia els mateixos dies que la Carlota marxava amb les seves amigues; bé, ells s’hi estaven un parell de dies més.

Aquella setmana d’agost va arribar i la Carlota, molt emocionada pel seu primer viatge amb les amigues, es va acomiadar dels pares, que li deien adéu amb un punt de tristor en pensar que la Carlota ja era gran i no anava amb ells. Ella havia quedat amb les seves amigues a les set del matí a l’estació de busos de la plaça de Catalunya, des d’on anirien a l’aeroport i agafarien el vol fins a Mallorca a dos quarts d’una del migdia. Anaven amb temps, així també tenien una horeta per passejar per les botigues de l’aeroport.

Els pares a les vuit ja agafaven el cotxe; el seu vol sortia a les dotze. Ells anaven una mica més justos de temps.

La Carlota i les seves amigues, després de tenir alguns problemes amb documents i alguns objectes que van haver de treure de la maleta durant els controls, típiques coses que et passen a l’aeroport i encara més sense els pares, van arribar a Mallorca a les cinc de la tarda. Van agafar un bus fins a l’hotel on s’allotjaven, i com que estaven totes tan cansades, aquell dia quasi no van sortir de l’hotel.

Els pares, en canvi, només arribar, van deixar les maletes a l’hotel i ja anaven directes al primer museu que visitarien. Durant els dies vinents van visitar museus, van fer rutes amb bici i a peu, no van parar. La Carlota i les seves amigues no matinaven gaire, esmorzaven i se n’anaven a alguna caleta o platja a la vora, dinaven al restaurant i passejaven per la ciutat o visitaven algun lloc. Cap al vespre es dutxaven, s’arreglaven i sortien a sopar i potser acabaven en algun bar de copes on es trobaven gent de la seva edat.

Així van passar sis dies. Al setè, amb una ressaca de la nit anterior, ja tornaven cap a l’aeroport. La Carlota havia desconnectat tant aquells dies que quasi no havia agafat el mòbil. Només ho havia fet en aterrar a Mallorca per avisar els seus pares. Totes eren a l’aeroport parlant amb els seus familiars; la Carlota intentava contactar amb els seus però no hi havia manera.

En arribar a Barcelona, van agafar el tren i van anar totes a casa seva, estaven ben cansades. La Carlota, quan es va despertar de la migdiada, seguia sense poder establir contacte amb els seus pares i es va preocupar una mica però va voler pensar que estaven fent alguna activitat. L’endemà tampoc no contestaven. Ella estava preocupada, va parlar amb les seves amigues i aquell nen que tant l’apreciava i la van tranquil·litzar.

L’endemà van trucar al timbre a casa de la Carlota. Ella va veure dos homes estranys. Estava espantada, però els va obrir i li van dir que eren d’una organització. No ho va entendre gaire bé, però el cas és que no semblaven gaire alegres d’estar allà. En comprovar que ella era la nena que buscaven, amb molta delicadesa, li van dir que la Núria i en Marçal havien mort en un accident amb vaixell a Grècia. Ella es va quedar paralitzada, va començar a plorar i a cridar, no s’ho creia. Els va dir que hi havia d’anar per comprovar-ho, però li van dir ben clar que eren ells, que era veritat. Els senyors van estar amb ella a dins la casa; només feia que plorar i cridar. Una estona després li van dir que havia de decidir si volia viure sola, amb un seguiment per part seva, o bé amb una nova família que l’acollia. De seguida va dir que no, que seguiria sola, i així va seguir. 

Durant molts mesos va deixar els estudis a un costat, no sortia gaire, a vegades quedava amb amics. Mig any després va reprendre una mica els estudis, anava fent exàmens, i després d’haver pensat molt, va decidir anar amb una nova família, no hi tenia res a perdre, ja que si no s’hi sentia a gust ho podria deixar. No van trigar gaire a presentar la família a la Carlota. Eren dues mares que havien adoptat una nena que tenia dos anys i una altra de quatre. També vivien a  Barcelona i, curiosament, una d’elles també venia de la mateixa illa on havien marxat els pares de la Carlota. Va ser tota una sorpresa, la van acollir molt bé. Les dues nenes, la Nala i la Xuan, eren molt maques, i a poc a poc la Carlota els anava agafant més afecte.

Al cap de dos anys, ella seguia estudiant la carrera, encara que a vegades ho deixava una mica. Era molt dur tot el que li havia passat. La família ho portava bastant bé;  a vegades la Carlota tenia èpoques molt dolentes, volia estar sola, i la deixaven.

Anava al psicòleg un cop per setmana, l’ajudava molt, i amb ell ja es portaven de meravella! Les seves amigues la continuaven animant sempre que podien. En dos anys havien anat de vacances tres cops, encara que fos al poble del costat. Sempre intentaven fer plans engrescadors i s’ho passaven molt bé totes. També se sentia molt estimada per aquell noi que tres anys després de conèixer-lo seguien junts i molt contents de tenir-se l’un a l’altre.

La Carlota, tot i que hagués volgut que tot allò fos un somni per tornar a veure els seus pares, en aquella família va sentir el que havia volgut sentir tota la vida, tenir, no una, sinó dues germanes que se l’estimaven molt, encara que cadascuna vingués d’algun lloc diferent i hagués patit l’absència o la falta de pares en algun moment. Les tres havien trobat un nou lloc.


Aquest text va guanyar el Concurs literari en català (3r ESO) – Sant Jordi 2021
de l’Institut Nou de Vilafranca.


 

El somni de la Mireia

Per Rut Piñol (1r ESO)

La Mireia no treia els ulls de la partitura. Una vegada i una altra, tornava a tocar aquelles notes que no li acabaven de sortir. 

La mare sempre l’animava, sabia que ella tenia molta voluntat d’aprendre. Volia tocar tan bé com el seu pare, un famós director d’orquestra. Ell li exigia molt i deia que l’èxit s’aconsegueix amb esforç i pràctica. Una tarda de divendres, la Mireia estava asseguda al piano, quan de sobte, un ocell va xocar amb la finestra d’aquella sala rústica. La Mireia el va agafar amb tendresa i el va posar damunt del piano: 

– Què hi fa aquest “ocellot” aquí? Treu-lo immediatament! Aquest piano és molt car, hauries d’anar més amb compte -va replicar el pare. La Mireia el va agafar i el va posar damunt de les seves mans tendres i nervioses. Es va dirigir cap a la finestra i va obrir les seves mans, l’ocell va agafar el vol, però va caure altre cop a les mans de la Mireia. Ella el va agafar i se’l va endur a l’habitació. 

La mare, en sentir el fort cop de porta, va anar a parlar amb la filla, i li va explicar que molt a prop de casa hi havia un centre de recuperació d’animals. La Mireia sense pensar, va agafar l’au i la va portar a l’edifici del centre. Un cop atesa per una infermera molt simpàtica, va marxar ben contenta per l’ocell. 

En arribar a casa el pare l’esperava amb una sorpresa: 

– Filla, t’he apuntat a un concurs de televisió. Pot ser un gran pas pel teu èxit. 

La Mireia es volia fondre, no hi volia anar pas a un concurs de talents, i menys a la televisió! Quina vergonya! Decebuda se’n va anar a l’habitació. Aquella nit no va poder dormir. L’endemà, a l’escola, la professora ja l’esperava per anunciar que la Mireia s’havia presentat a un concurs de talents a la televisió. Tots els companys van aplaudir, la Mireia, avergonyida, es va intentar amagar sota la taula. A ella no li agradava ser el centre d’atenció! 

A la tarda, quan va arribar a casa, la Mireia es va desfogar amb el seu pare. 

– Sempre ho has de fer tot per a mi? Com per exemple apuntar-me a un concurs sense el meu permís i anunciar-ho a tota la classe, quan, ni tan sols m’has preguntat si m’hi volia presentar! Doncs saps què? No hi vull anar!

El pare es va quedar mut, ell pensava que el somni de la Mireia era ser pianista d’èxit. 

– I qui no vol l’èxit? – es va preguntar el pare en veu alta. 

La mare va fugir darrere de la Mireia i va trucar a la porta de l’habitació. – Mireia, obre, sóc la mare! No et vull convèncer de res, Només vull parlar amb tu! 

Sense esperar el permís de la Mireia, la mare va entrar i es va asseure al llit de la filla: 

– Jo el que vull és que tinguis molt d’èxit com a pianista- va dir la mare. – Ja hi som- va respondre la Mireia- tu també vols que em presenti no? – No! Jo no he dit això! Jo he dit que vull que tinguis molt d’èxit i l’èxit no significa sortir a la televisió i que tothom et conegui, l’èxit l’aconsegueixes quan assoleixes fer allò que somies- i va sortir de l’habitació. La Mireia, després d’una nit rumiant, va tenir la idea per trobar alguna utilitat a aquella habilitat que havia desenvolupat. Sense preparar-se va tornar al centre de recuperació d’animals. 

En arribar, va esperar que l’atenguessin. Mentrestant va sentir com la infermera simpàtica rumiava: 

-No sé com l’ocell va recuperar les forces per agafar el vol! – Ja sé d’on va treure les forces! -Va intervenir-hi la Mireia entusiasmada de la música! La música pot curar i aquell ocell es va refer damunt del meu piano mentre jo tocava! 

La noia l’escoltava entre perplexa i encuriosida mentre que la Mireia demanava si podia treballar al centre i que els tocaria cada dia el piano a aquells animalons. 

I així va ser com la Mireia va decidir trobar l’èxit tocant el piano per a un públic que mai l’aplaudiria, amb l’evident decepció del seu pare i l’íntima satisfacció de la mare.


Aquest text va guanyar el Concurs literari – Sant Jordi 2021 (1r ESO) de l’Institut Nou de Vilafranca.