Per Berta Trias (3r ESO)
La Carlota era una noia de divuit anys que estudiava un grau de dret en una universitat de Barcelona, on vivia amb els seus pares, la Núria i en Marcel. No tenia avis ni gaires més familiars. Els avis havien mort a causa d’una pandèmia passada i dels tiets ja no en sabien res. La Carlota i els seus pares feia vint anys que vivien a Catalunya. Venien d’una petita illa a prop de la Xina, on van patir els efectes d’una gran explosió provocada pel govern d’un país que feia proves per mesurar l’efecte d’aquelles bombes. D’aquella explosió només en van poder sortir vius i sans poca gent, tres dels quals eren la Carlota i els seus pares.
Tenia els típics problemes d’adolescent, era insegura, sensible, tot l’afectava… En aquella època era una miqueta més feliç perquè estava coneixent un noi molt maco que li agradava molt, però a vegades se sentia sola, tant d’amics com de família, ja que era filla única i aquest fet sempre l’havia inquietada. Ella volia tenir una germana o un germà, encara que tots els amics li deien: “Ai, que bé que deus estar sense germans que et molestin!”. Ella volia sentir que tindria algú, amb els mateixos pares, vivint a la mateixa casa i sentint aquell amor de germà que tant desitjava.
L’absència d’un germà no era decisió dels pares, ells també havien volgut tenir-ne un altre, però després d’intentar-ho tres cops per altres mètodes ja no es podia intentar més. Hi havia algun problema que ho evitava, i ja eren bastant grans per adoptar algun bebè.
Per situar-nos, era el 8 d’agost del 2027. En aquelles dates, cada any la Carlota i els seus pares solien marxar de vacances, però aquell any era diferent, la Carlota ja tenia divuit anys i les seves amigues també, ja podien anar de viatge soles. Algunes tenien cotxe, d’altres estaven intentant-ho, però només pel fet de tenir divuit anys ja podien agafar un avió i anar a on volguessin. Feia anys que esperaven aquest estiu.
Van decidir marxar a Mallorca. Una tenia família allà, ja s’ho coneixia i així també s’estalviaven un guia turístic, perquè en aquella edat tampoc no tenien gaires diners. Alguna feia mesos que treballava els caps de setmana per poder-se pagar l’hotel, una altra encara estalviava els diners que va rebre en fer quinze anys, a alguna ja li pagaven els pares. Era el cas de la Carlota, ja que pel fet d’estudiar no tenia temps de treballar.
En Marcel i la Núria, aquell any, tot i deixar anar la Carlota de vacances amb les seves amigues, volien que també anés amb ells dues setmanes després a Grècia, però la Carlota no volia anar-hi, pels diners que es gastarien de més, perquè volia quedar-se a Barcelona i acabar de passar les vacances amb les seves amigues, i tampoc no li feia gaire gràcia anar a Grècia, on ja havia estat tres cops. Els pares van acceptar i per primer cop a la seva vida anirien ells sols de vacances.
Al final la Núria i en Marcel van anar a Grècia els mateixos dies que la Carlota marxava amb les seves amigues; bé, ells s’hi estaven un parell de dies més.
Aquella setmana d’agost va arribar i la Carlota, molt emocionada pel seu primer viatge amb les amigues, es va acomiadar dels pares, que li deien adéu amb un punt de tristor en pensar que la Carlota ja era gran i no anava amb ells. Ella havia quedat amb les seves amigues a les set del matí a l’estació de busos de la plaça de Catalunya, des d’on anirien a l’aeroport i agafarien el vol fins a Mallorca a dos quarts d’una del migdia. Anaven amb temps, així també tenien una horeta per passejar per les botigues de l’aeroport.
Els pares a les vuit ja agafaven el cotxe; el seu vol sortia a les dotze. Ells anaven una mica més justos de temps.
La Carlota i les seves amigues, després de tenir alguns problemes amb documents i alguns objectes que van haver de treure de la maleta durant els controls, típiques coses que et passen a l’aeroport i encara més sense els pares, van arribar a Mallorca a les cinc de la tarda. Van agafar un bus fins a l’hotel on s’allotjaven, i com que estaven totes tan cansades, aquell dia quasi no van sortir de l’hotel.
Els pares, en canvi, només arribar, van deixar les maletes a l’hotel i ja anaven directes al primer museu que visitarien. Durant els dies vinents van visitar museus, van fer rutes amb bici i a peu, no van parar. La Carlota i les seves amigues no matinaven gaire, esmorzaven i se n’anaven a alguna caleta o platja a la vora, dinaven al restaurant i passejaven per la ciutat o visitaven algun lloc. Cap al vespre es dutxaven, s’arreglaven i sortien a sopar i potser acabaven en algun bar de copes on es trobaven gent de la seva edat.
Així van passar sis dies. Al setè, amb una ressaca de la nit anterior, ja tornaven cap a l’aeroport. La Carlota havia desconnectat tant aquells dies que quasi no havia agafat el mòbil. Només ho havia fet en aterrar a Mallorca per avisar els seus pares. Totes eren a l’aeroport parlant amb els seus familiars; la Carlota intentava contactar amb els seus però no hi havia manera.
En arribar a Barcelona, van agafar el tren i van anar totes a casa seva, estaven ben cansades. La Carlota, quan es va despertar de la migdiada, seguia sense poder establir contacte amb els seus pares i es va preocupar una mica però va voler pensar que estaven fent alguna activitat. L’endemà tampoc no contestaven. Ella estava preocupada, va parlar amb les seves amigues i aquell nen que tant l’apreciava i la van tranquil·litzar.
L’endemà van trucar al timbre a casa de la Carlota. Ella va veure dos homes estranys. Estava espantada, però els va obrir i li van dir que eren d’una organització. No ho va entendre gaire bé, però el cas és que no semblaven gaire alegres d’estar allà. En comprovar que ella era la nena que buscaven, amb molta delicadesa, li van dir que la Núria i en Marçal havien mort en un accident amb vaixell a Grècia. Ella es va quedar paralitzada, va començar a plorar i a cridar, no s’ho creia. Els va dir que hi havia d’anar per comprovar-ho, però li van dir ben clar que eren ells, que era veritat. Els senyors van estar amb ella a dins la casa; només feia que plorar i cridar. Una estona després li van dir que havia de decidir si volia viure sola, amb un seguiment per part seva, o bé amb una nova família que l’acollia. De seguida va dir que no, que seguiria sola, i així va seguir.
Durant molts mesos va deixar els estudis a un costat, no sortia gaire, a vegades quedava amb amics. Mig any després va reprendre una mica els estudis, anava fent exàmens, i després d’haver pensat molt, va decidir anar amb una nova família, no hi tenia res a perdre, ja que si no s’hi sentia a gust ho podria deixar. No van trigar gaire a presentar la família a la Carlota. Eren dues mares que havien adoptat una nena que tenia dos anys i una altra de quatre. També vivien a Barcelona i, curiosament, una d’elles també venia de la mateixa illa on havien marxat els pares de la Carlota. Va ser tota una sorpresa, la van acollir molt bé. Les dues nenes, la Nala i la Xuan, eren molt maques, i a poc a poc la Carlota els anava agafant més afecte.
Al cap de dos anys, ella seguia estudiant la carrera, encara que a vegades ho deixava una mica. Era molt dur tot el que li havia passat. La família ho portava bastant bé; a vegades la Carlota tenia èpoques molt dolentes, volia estar sola, i la deixaven.
Anava al psicòleg un cop per setmana, l’ajudava molt, i amb ell ja es portaven de meravella! Les seves amigues la continuaven animant sempre que podien. En dos anys havien anat de vacances tres cops, encara que fos al poble del costat. Sempre intentaven fer plans engrescadors i s’ho passaven molt bé totes. També se sentia molt estimada per aquell noi que tres anys després de conèixer-lo seguien junts i molt contents de tenir-se l’un a l’altre.
La Carlota, tot i que hagués volgut que tot allò fos un somni per tornar a veure els seus pares, en aquella família va sentir el que havia volgut sentir tota la vida, tenir, no una, sinó dues germanes que se l’estimaven molt, encara que cadascuna vingués d’algun lloc diferent i hagués patit l’absència o la falta de pares en algun moment. Les tres havien trobat un nou lloc.
Aquest text va guanyar el Concurs literari en català (3r ESO) – Sant Jordi 2021
de l’Institut Nou de Vilafranca.
