Arxiu de la categoria: Cultura

El Último de la Fila: La gran aventura de Manolo García i Quimi Portet

El disc de la setmana

Per Raúl Raez (2n ESO C)

El Último de la Fila: El duo que va revolucionar el pop-rock espanyol

El 1985, Manolo García i Quimi Portet van unir forces per formar El Último de la Fila, un grup que deixaria empremta en la història del pop-rock espanyol. La seva fusió d’estils, lletres carregades de poesia i una personalitat única els van convertir en referents de tota una generació.

Tot va començar el juny de 1981 al festival Rock de Lluna, on els grups Los Rápidos i Kul de Mandril coincidien en cartell. Manolo, que aleshores buscava un nou guitarrista per al seu grup, va veure en Quimi el company perfecte. Quatre anys més tard, decidien emprendre junts una nova aventura musical sota el nom d’El Último de la Fila, inspirat en una estrofa d’una cançó de Dio.

Amb la seva primera maqueta, que incloïa Cuando la pobreza entra por la puerta, el amor salta por la ventana i A cualquiera puede sucederle, van guanyar el concurs de Rock Spezial, cosa que els va obrir les portes de la indústria. De fet, aquest èxit els va valer un precontracte amb la discogràfica Virgin, catapultant-los cap a una carrera plena d’èxits.

A partir d’aquí, la seva música esdevindria banda sonora de milers de fans. T’agrada el pop-rock amb un toc diferent? Si no els coneixes, ja trigues a escoltar-los!

Cara A
«Lejos de las leyes de los hombres» M. García, Q. Portet 3:22
«Insurrección» M. García, Q. Portet 2:12
«Mi patria en mis zapatos» M. García, Q. Portet 4:22
«Aviones plateados» M. García, Q. Portet 3:52
«Zorro veloz» M. García, Q. Portet 4:14

Cara B
«Las palabras son cansancio» 3:50
«Soy un accidente» 3:22
«Los ángeles no tienen hélices» 3:40
«No me acostumbro» 4:20

I aquí podeu escoltar dues de les cançons d’aquest àlbum.

Comparteix

The Man Machine: El disc amb què Kraftwerk va conquerir la pista de ball

Música

 

Per Raúl Raez (2n ESO C)

The Man Machine: Quan Kraftwerk va reinventar la música de ball

El 1978, Kraftwerk va publicar The Man Machine, la versió internacional de Die Mensch-Maschine, un disc que consolidava el seu so electrònic i visionari. Composat, arranjat i gravat pels mestres alemanys dels sintetitzadors, aquest àlbum va marcar una evolució clau en la seva trajectòria.

Després del seu primer èxit internacional amb Autobahn (1974), Kraftwerk van passar de ser vistos com una curiositat centreeuropea a guanyar-se el respecte del món del rock, especialment després de Radioactivity (1975) i Trans-Europe Express (1977). Però el més sorprenent va ser descobrir que els DJs afroamericans ja utilitzaven Trans-Europe Express a les seves sessions de discoteca.

Amb The Man Machine, Kraftwerk van portar aquesta influència encara més lluny, aprofundint en la dimensió més física i rítmica de la seva música. Analitzant discos de música ballable, van arribar a la conclusió que el funk i la música disco d’arrel negra eren els ritmes més contagiosos per a la pista de ball. El resultat? Un disc revolucionari que va anticipar el so electrònic i va influir en gèneres com el techno i l’house.

Si t’agrada la música electrònica, aquest àlbum és història viva!

LLISTA DE TEMES

Side one

1. “The Robots” (“Die Roboter”) HütterFlorian SchneiderKarl Bartos 6:10
2. “Spacelab” HütterBartos 5:50
3. “Metropolis” HütterSchneiderBartos 6:01

Side two

4. “The Model” (“Das Model”) HütterBartos 3:38
5. “Neon Lights” (“Neonlicht”) HütterSchneiderBartos 9:03
6. “The Man-Machine” (“Die Mensch-Maschine”) HütterBartos 5:28

I aquí podeu escoltar dues de les cançons d’aquest àlbum.

Comparteix

Blondie: els inicis d’una icona del new wave

Música

Per Raúl Raez (2n ESO C)

Blondie és el nom d’una de les bandes més exitoses i originals dels anys setanta, part de l’anomenada Nova Onada i precedent estètic i musical del pop dels vuitanta amb origen a Nova York. El grup va iniciar el seu camí musical el 1975.

Blondie també és el nom de l’àlbum de debut d’aquesta banda estatunidenca de new wave. El primer senzill, X Offender, es titulava inicialment Sex Offender, però va ser reanomenat perquè les emissores de ràdio es negaven a emetre una cançó amb un títol tan controvertit.

A causa de les baixes vendes i la poca promoció, Blondie va signar un contracte amb Private Stock. L’any següent, Chrysalis Records va fitxar la banda, va rellançar l’àlbum i va publicar el seu segon disc d’estudi, Plastic Letters. Aquest va arribar fins a la posició núm. 14 a Austràlia, on la banda ja havia assolit l’èxit amb el senzill In the Flesh.

LLISTA DE TEMES

“X Offender” (Deborah Harry, Gary Valentine) – 3:14
“Little Girl Lies” (Harry) – 2:07
“In the Flesh” (Harry, Chris Stein) – 2:33
“Look Good in Blue” (Jimmy Destri) – 2:55
“In the Sun” (Stein) – 2:39
“A Shark in Jets Clothing” (Destri) – 3:39
“Man Overboard” (Harry) – 3:22
“Rip Her to Shreds” (Harry, Stein) – 3:22
“Rifle Range” (Stein, Ronnie Toast) – 3:41
“Kung-Fu Girls” (Destri, Harry, Valentine) – 2:33
“The Attack of the Giant Ants” (Stein) – 3:34

I aquí podeu escoltar dues de les cançons d’aquest àlbum.

Comparteix

”I si canto trist…” de Lluis Llach

El disc de la setmana

Per Raúl Raez (2n ESO C)

Aquest disc recull nou cançons, set de les quals van ser escrites i compostes pel mateix Lluís Llach, mentre que dues, Cançó a Mahalta i La casa que vull, són poemes musicats de Màrius Torres i Joan Salvat-Papasseit, respectivament.

Lluís Llach va presentar el disc a Barcelona al Palau de la Música Catalana, mentre encara vivia exiliat a París.

La cançó I si canto trist, que dona nom al disc, és un homenatge al jove anarquista Salvador Puig i Antich amb motiu de la seva execució a Barcelona l’any 1974. Lluís Llach va incloure aquesta canço en el disc Nu l’any 1997 i ell mateix la va versionar l’any 2006 per formar part de la banda sonora de la pel·lícula Salvador de Manuel Huerga.

I aquí podeu escoltar dues de les cançons d’aquest àlbum.

Comparteix

Bad Gyal i Mushka: dues veus amb estil propi

Música

Per Sara Lora (2n ESO B)

En aquest article us parlaré de dues germanes molt conegudes a escala mundial. A més, el seu pare, Eduard Farelo, és un reconegut actor de teatre i televisió.

BAD GYAL

Alba Farelo, més coneguda com a Bad Gyal, és una artista destacada en gèneres com el reggaeton, el dancehall i el trap. Va néixer el 7 de març de 1997 en un municipi del Barcelonès. L’Alba és la germana gran d’una família de cinc germans.

El seu primer treball va ser en una fleca local de Vilassar de Mar. L’any 2016, va començar a estudiar disseny de moda a la BAU, a Barcelona, però al cap d’un any va deixar la carrera per dedicar-se a la seva passió: la música.

MUSHKA

La seva germana, Irma Farelo, també és una cantant molt coneguda, especialment per les seves cançons en català i el seu estil de música urbana. Irma Farelo va néixer a Vilassar de Mar el 13 d’abril de 2004.

Des de petita, l’Irma ja va sentir una gran passió per la música. Va tocar la trompeta durant deu anys i, el 2023, va començar a estudiar al Taller de Músics de Barcelona. Tot i això, va haver de deixar els estudis perquè no els podia compaginar amb la seva carrera artística.

PRIMERES I ÚLTIMES CANÇONS

La primera cançó de l’Alba (Bad Gyal) va ser “Pai”, mentre que l’última és “2 AM”. Us animem a escoltar-les!

Per la seva banda, la primera cançó de l’Irma (Mushka) va ser “Res Klar”, i l’última, “Vaya Liada”. També us recomanem els seus vídeos!

Aquesta ha estat una breu presentació sobre aquestes dues cantants tan talentoses. Espero que us hagi agradat i que hàgiu après moltes coses noves!

 

Comparteix

“Surrealistic Pillow” de Jefferson Airplane

El disc de la setmana

Per Alex Cespedes (2n ESO)

Surrealistic Pillow és el segon àlbum del grup nord-americà Jefferson Airplane i el primer en què hi participa Grace Slick, que aportà les cançons Somebody to Love i White Rabbit, originàriament compostes per la seva anterior banda, The Great Society.

Jefferson Airplane va ser una formació de rock de San Francisco (Califòrnia), considerada una de les pioneres del rock psicodèlic.

Creat el 1965, el grup va marcar el so característic de San Francisco i va ser la primera banda de la regió de la badia a aconseguir èxit comercial a nivell internacional. Van participar en festivals històrics com el Monterey Pop Festival (1967), Woodstock (1969), Altamont Free Concert (1969) i el primer Festival de l’illa de Wight (1968) a Anglaterra. El seu àlbum Surrealistic Pillow (1967) va ser un dels enregistraments més rellevants de l’«estiu de l’amor». Dues de les seves cançons, Somebody to Love i White Rabbit, figuren entre les «500 millors cançons de tots els temps», segons la revista Rolling Stone.

Cara A
She Has Funny Cars (Marty Balin, Jorma Kaukonen) – 3:03
Somebody to Love (Darby Slick) – 2:54
My Best Friend (Skip Spence) – 2:59
Today (Balin, Paul Kantner) – 2:57
Comin' Back to Me (Balin) – 5:18

Cara B
3/5 of a Mile in 10 Seconds (Balin) – 3:39
D.C.B.A.-25 (Kantner) – 2:33
How Do You Feel (Tom Mastin) – 3:26
Embryonic Journey  (Kaukonen) – 1:51
White Rabbit (G. Slick) – 2:27
Plastic Fantastic Lover (Balin) – 2:33

Comparteix

“Dioptria” de Pau Riba

El disc de la setmana

Per Alex Cespedes (2n ESO)

Dioptria I i II és un àlbum doble de Pau Riba publicat en dues parts de manera separada per la discogràfica Concèntric el 1970 i 1971. És el primer àlbum de Pau Riba en solitari després del seu pas pel Grup de Folk.

El primer LP, construït conceptualment entorn de la dona i amb una sonoritat clarament rock, es va publicar el 1970 on Pau Riba hi canta acompanyat pel grup Om, amb Toti Soler i Jordi Sabatés. El segon LP es va publicar l’any següent, acompanyat aquí per alguns amics com Albert Batiste i Jaume Sisa, és força menys produït, amb un format més acústic, més proper al folk, i conceptualment adreçat a l’home.

La seva edició va ser controvertida: el provocatiu text de presentació de Pau Riba va ser respost en la mateixa funda del disc per l’editora. Es va presentar en un concert mític a la desapareguda Sala Price de Barcelona el 1970, amb Joe Skladzien i Música Dispersa, on Pau Riba va actuar acompanyat pel grup Om.

Dioptria ha estat considerat el millor disc de la història del rock i la cançó en català, segons la llista publicada per la revista Enderrock en el seu número 100. S’ha reeditat en format CD.

Dioptria I (1970)

Kithou
Rosa d'abril (l'amor s'hi posa)
Noia de porcellana
Ars erotica (non est mihi)
Ja s'ha mort la besàvia
Helena, desenganya't
Mareta bufona
Vostè (tu, tu mateixa)

Dioptria II (1971)

Cançó 7a en colors
L'home estàtic
Simfonia núm. 1
Simfonia núm. 2
Simfonia núm. 3
Taxista
Comparteix

“My Boyfriend Is Back” de The Angels

El disc de la setmana
Per Alex Cespedes (2n ESO C)
.
“My Boyfriend’s Back” és una cançó d’èxit del 1963 del grup femení americà The Angels. Va ser escrita per l’equip de composició format per Bob Feldman, Jerry Goldstein i Richard Gottehrer (també coneguts com a FGG Productions, que més tard van formar el grup The Strangeloves). Inicialment, la cançó estava pensada com una maqueta per a The Shirelles, però finalment es va publicar tal i com s’havia gravat. La cançó es va mantenir tres setmanes al número 1 de la llista Billboard Hot 100, i va arribar al número 2 a la llista de R&B de Billboard.
 .

.

The Angels

El grup The Angels van originar-se a Nova Jersey sota el nom de The Starlets. Estava format per les germanes Barbara “Bibs” i Phyllis “Jiggs” Allbut, Bernadette Carroll i Lynda Malzone. Van obtenir alguns èxits musicals a la seva ciutat natal i van treballar com a coristes en estudis de gravació. El 1962 la cantant Linda Jansen va substituir a Malzone com a veu principal i van canviar el seu nom original pel de The Angels. El 1963, van signar amb Smash Records, una filial de Mercury Records, i van gravar el seu gran èxit, My Boyfriend’s Back.

El grup va experimentar diversos canvis de formació i disputes pel seu nom, fet que va portar a un canvi temporal de nom a The Halos. L’any 2005, The Angels van ser incorporades al Vocal Group Hall of Fame.

Comparteix

“Revolver” de The Beatles

El disc de la setmana

Per Alex Cespedes (2n ESO)

The Beatles fou un grup de música pop-rock procedent de Liverpool, Anglaterra, format per John Lennon, Paul McCartney, George Harrison i Ringo Starr. Són el grup de música pop amb més èxits i vendes de discs de la història de la música popular, i, a més, han aconseguit el reconeixement dels crítics. Les seves aportacions innovadores a la música popular i el seu impacte cultural van tenir una gran transcendència en els anys seixanta, que es perllongà d’una manera o altra en els anys posteriors; és considerada com la banda més influent de tots els temps i van formar part del desenvolupament de la contracultura durant la dècada dels 60 i el reconeixement de la música popular com a forma d’art.

Revolver

Revolver és el setè àlbum d’estudi del grup anglès de rock The Beatles, publicat el 5 d’agost de 1966 per la discogràfica Parlophone i produït, com tots els àlbums dels Beatles, per George Martin. Moltes de les pistes de Revolver estan marcades pel so de la guitarra elèctrica, en contrast amb el seu anterior LP, Rubber Soul, inspirat sobre tot en el folk rock.

El disc va arribar al número 1 tant a la UK Albums Chart com a la llista estatunidenca Billboard 200, i s’hi va mantenir durant set i sis setmanes, respectivament. A més, es troba al número 3 de l’edició del 2003 de la llista dels 500 millors discs de tots els temps segons la revista Rolling Stone.

Cara A
 TAXMAN (Harrison)
 ELEANOR RIGBY (Lennon-McCartney)
 I’M ONLY SLEEPING (Lennon-McCartney)
 LOVE YOU TO (Harrison)
 HERE, THERE AND EVERYWHERE (Lennon-McCartney)
 YELLOW SUBMARINE (Lennon-McCartney)
 SHE SAID SHE SAID (Lennon-McCartney)

Cara B
 GOOD DAY SUNSHINE (Lennon-McCartney)
 AND YOUR BIRD CAN SING (Lennon-McCartney)
 FOR NO ONE (Lennon-McCartney)
 DOCTOR ROBERT (Lennon-McCartney)
 I WANT TO TELL YOU (Harrison)
 GOT TO GET YOU INTO MY LIFE (Lennon-McCartney)
 TOMORROW NEVER KNOWS (Lennon-McCartney)

 

Comparteix

“My Favorite Things” de John Coltrane

El disc de la setmana
 .

John William Coltrane (23 de setembre de 1926 – 17 de juliol de 1967) va ser un saxofonista i un compositor estatunidenc de jazz.

Encara que va estar en actiu ja abans de 1955, els seus millors anys van ser els que van de 1955 a 1967, període en el qual va donar una nova forma al jazz modern i va influir en generacions de músics. La quantitat d’enregistraments de Coltrane és sorprenent. En aquells dotze anys Coltrane va llançar unes cinquanta gravacions com a líder i en va aparèixer a dotzenes més dirigides per altres músics. Va morir de càncer de fetge a l’Hospital Huntington, Long Island (Nova York).

My Favorite Things

My Favorite Things és el setè àlbum d’estudi pel músic de jazz John Coltrane, publicat el 1961 per Atlantic Records. Va ser el primer àlbum en què Coltrane toca el saxofon soprano. Una versió editada de la cançó que dona nom al títol es va convertir en un èxit únic que va guanyar molta popularitat. El 1998 l’àlbum va rebre el premi Grammy Hall of Fame.

Comparteix