Opció 4

Opció 2

Opció 1

Opció 3

Opció 6

Opció-5

Enguany, els i les alumnes de Filosofia de 4t d’ESO de l’Institut Nou de Vilafranca participem en l’Olimpíada de Filosofia de Catalunya 2022, i necessitem la vostra col·laboració. La primera de les categories en la que tenim presència és en l’elaboració del  cartell que representarà l’Olimpíada de Filosofia.

El tema d’aquest any és “Transhumanisme: millora o final de l’espècie humana?” i hem fet uns cartells per representar, de la manera més creativa possible, un tema tan complex com aquest.

Per aquest motiu, us animem a participar en una petita enquesta per tal d’ajudar-nos a triar els cartells que representaran el nostre centre. Valoreu l’esforç i la creativitat.

Podeu votar els vostres cartells preferits en aquest enllaç. O si ho preferiu podeu fer ús, amb el vostre mòbil, del codi QR que trobareu més avall.

Ah! Sabem que serà difícil, però només en podreu triar dues!

Moltes gràcies per la vostra participació!!!!! 

 

Per Jana Queraltó (2n ESO)

Quan era petita, a l’escola, els professors sempre ens preguntaven a les meves companyes i a mi el que volíem ser de grans, les meves amigues deien que volien cosir, cuinar, o, fins i tot algunes deien que les mantindrien els seus futurs marits. Ai, ja us estic explicant el principi de la història i encara no m’he presentat. Em dic Chloe Williams i vaig néixer el 13 de març del 1902. Ara que ja m’he presentat us puc continuar explicant. Totes les meves amigues, a l’hora d’esbarjo, pensaven en el seu futur marit, en canvi, jo, pensava que de gran volia ser policia, o inspectora, per resoldre assassinats. Anaven passant els anys i ja tenia 15 anys, la majoria de les meves amigues ja estaven promeses i a mi encara no m’havia agradat ningú.

Ara ja tinc trenta anys, soc inspectora de policia i m’he adonat que ja sé el per què no m’havia promès mai. Perquè, sincerament, no m’agraden els nois, sinó que la meva parella és una noia, però això no ho puc dir, perquè avui en dia, a l’any 1932, això no està ben vist.

Ara ja us he explicat una mica la meva història, ara us parlaré una mica de la meva feina. Ara mateix estic bastant estressada, m’encanta la meva feina, però li dedico més hores de les que caldria. Estic envoltada d’homes i la majoria molt masclistes, sóc una persona molt revolucionària però, la majoria de persones  no entenen per què prefereixo treballar tantes hores diàries, i amb homes, que estar a casa amb un marit i fills. Quan em fan aquesta pregunta sempre contesto el mateix: “Perquè estar tot el dia a casa és molt avorrit, en canvi, ser policia fa que cada dia em desperti i pensi, a veure a quanta gent ajudo avui perquè tingui una vida millor”.

El meu millor amic des de la infància, l’Àlvaro, és l’única persona que sap tota la meva vida real. Sempre em recolza en tot i també és policia. Té tantes ganes de canviar el món com jo, per això, el vaig escollir també perquè fos el meu company de feina.

No entenc per què aquest món té tants estereotips, però els vull canviar. Abans d’anar-me’n d’aquest món el vull canviar, encara que només sigui una mica.

Aquest text va obtenir un accèssit al Concurs literari de Sant Jordi 2021
a l’Institut Nou de Vilafranca.

Per Luna Garbín (1r de Batxillerat A)

En primer lloc, hem de definir què és la felicitat. Segons la RAE és l’estat d’ànim de la persona que se sent plenament satisfeta per gaudir del que es desitja. Si ens regim per aquesta última definició, direm que a causa del sistema capitalista en el qual ens trobem submergits actualment, els diners i la fama donarien la felicitat absoluta.

Slavov Žižek indica que ser feliç és un assumpte d’opinió i no un assumpte de veritat. Considera la felicitat com un producte dels valors capitalistes, que implícitament prometen la satisfacció eterna a través del consum. No obstant això, en l’ésser humà regna la insatisfacció perquè en realitat no sap què vol. Hom creu que si aconsegueixes alguna cosa: comprar una casa, pujar en l’estatus social, etc. podràs ser més feliç, però en realitat inconscientment el que es vol aconseguir és una altra cosa i per això es roman insatisfet.
Aristòtil va definir la felicitat com el bé suprem, per això l’objectiu de l’ésser humà és ser plenament feliç, un destí que només podem aconseguir a través de la recerca del coneixement i la raó. Quan parlem del coneixement i la raó no ens referim a un gaudi passatger ans al contrari, a una vida plenament satisfeta, estable i duradora.

Aristòtil també va definir la felicitat com una vida d’activitat intel·lectual, és a dir, buscar respostes a les preguntes que ens sorgeixen davant la realitat i en la qual estem immersos: Què és el temps? Què és la vida? Etc. Aquest filòsof explicà que tant els diners com la salut no són res més que instruments per poder assolir la felicitat. Realment no crec que sigui així, ja que aquests instruments no ens ajuden a aconseguir la felicitat sinó que ja ho són la felicitat.

Per tant, per a cada persona la felicitat és la finalitat última, però la felicitat no significa per a tots el mateix. El que vull dir amb això és que cada un de nosaltres l’entenem d’una manera diferent i amb un instrument en concret.

Quan es busca la felicitat veritable i una alegria estable es requereix deixar d’obsessionar-se per tenir el control de tots els aspectes de la vida pròpia i dels altres, sense necessitat d’assumir una actitud d’indiferència o indolència, sinó de plena acceptació de les coses tal com són, sense retirar-se. El que vol dir que no desitjarem emmotllar els fets a les nostres exigències i desitjos.

És poc realista esperar que des de l’exterior
sorgeixi una font de satisfacció perdurable
i profunda de felicitat.

La felicitat és un estat de plenitud perdurable davant les vicissituds de la vida, sense classificar-les en bones o dolentes. Generalment pensem que la felicitat consisteix en l’assoliment de riquesa, fama, plaer, reconeixement… Però per aconseguir aquesta felicitat que tant anhelem hem de deixar de banda el control de tots els aspectes que conformen el món i parar atenció en el present, sense afeccions o aversions; i posseir una actitud d’obertura i claredat que ens permeti observar el que passa fora i dins nostre. D’aquesta manera incrementarem la destresa de reaccionar assertivament davant qualsevol circumstància que se’ns presenti.

És poc realista esperar que des de l’exterior sorgeixi una font de satisfacció perdurable i profunda de felicitat. En moltes ocasions esperem que una altra persona, la parella, per exemple, compleixi aquesta comesa de fer-nos sentir feliços i donem el millor de nosaltres esperant reciprocitat, i finalment adonar-nos que hem estat buscant en el lloc equivocat.
L’enemic més seriós que tenim per a la felicitat és un mateix.
Només amb pensaments tranquils es poden veure les coses com són en realitat.

Text aparegut al primer número de la revista (Desembre 2018)
[En format pdf]