Per Yveth Armero (2n ESO)

Entre les platges amagades de la Costa Brava, sota un alt penya-segat, hi vivia amagat un vell ermità mut de naixement. Menyspreat per la societat, ignorat fins i tot per qui se suposava que era la seva família, s’havia ocultat en aquella cova fosca amb el fi que ningú el molestés. Amb el fi que ningú ni res tornés a obrir la seva ferida. Amb el fi que, encara que mai en ànima, sí en cos, s’esfumés completament del món.

La soledat, tan amiga d’ell l’acompanyava dia i nit. Tan així que mai sortia del seu amagatall. Només, les nits de lluna plena, quan sols la Lluna de plata el contemplava, sortia a veure-la. Encenia una vella ràdio que amb sort encara conservava, i reproduïa la seva cançó, Clar de Lluna, de Debussy.

Estirat a la sorra de la platja, amagat per la segura foscor, submergit pel so de la música i del mar, somiava amb les tecles del seu enyorat piano. Sentint la música com les paraules. Parlant, xiuxiuegen melodies.

Una nit d’hivern, la Lluna plena era quasi invisible. Una capa de núvols la tapava submergint-la en la mateixa foscor de la nit. El vell ermità va encendre un foc. Primer pel fred i després per la foscor. Estirat tranquil a terra, de sobte, va sentir  les passes d’algú. Espantat, va agafar la seva ràdio i va córrer cap a dins la cova. 

Les passes s’escoltaven cada vegada més i més a prop, fins que una veu desconeguda va cridar al buit:

-Que hi ha algú aquí? De qui és aquest càlid foc? Qui sigui que surti! M’heu salvat del fred i de la foscor d’aquesta gèlida nit.

L’ermità va sentir por. Tants anys amagat a la penombra, tants anys sense escoltar cap veu humana. Què li diria? Què faria?

-Si us plau! Sé que hi ha algú aquí! L’he vist des de dalt el penya-segat, estirat a la sorra. Al costat del foc. Estic ferit! No hi puc fer res! Sóc un jove pelegrí que viatja per retrobar-se amb la seva família!

Família? Quant feia que ell no n’hi tenia de família?

 La paraula “ferit” li va fer canviar d’opinió, no el deixaria allà enmig a aquella nit tan fosca i freda. Era jove, i a més, semblava inofensiu. Només van caldre unes simples senyes de part de l’ermità per indicar al jove pelegrí que hi podia entrar. 

El jove pelegrí va resultar ser un bon poeta, portava amb ell un violí, i li va ensenyar al vell ermità els seus poemes, les seves cançons. 

Per la sorpresa de l’ermità, el jove poeta no li va fer cap pregunta sobre ell. Perquè vivia allà, o si era mut. Només li va pregar:

-Com et puc tornar  jo, amic meu el teu gran favor? -el vell ermità ho tenia molt clar, només en el món una cosa desitjava. Va engegar  la seva ràdio. La seva cançó de nou sonava als vells altaveus, va assenyalar-la amb el dit, i després va fer el mateix amb el violí del seu amic. El poeta el va entendre. Volia que toqués la seva cançó. El jove, somrient li va dir:

-T’entenc, t’entenc. Però això es toca amb piano amic meu, i no pas amb un violí.- L’ermità li va fer senyes preguntant-li si ell en sabia de tocar el piano. El jove li va respondre que sí. Que en tenia un a casa.

El vell es va quedar pensant, somiant amb el seu enyorat piano. Després d’uns segons va seguir,  expressant-se amb senyes que el seu somni, el seu únic desig era poder tocar aquella melodia. El jove poeta, emocionat pel somni del vell,  li va dir que si ell tant ho desitjava, li ensenyaria a tocar la melodia. -Com?- Es preguntava el vell ermità…

L’endemà, el poeta, de bon matí ja estava en marxa. No per partir a casa seva, estava ferit. Si no per preparar un piano de sorra i petxines. Ajuntant tot el que es va trobar al seu voltant va simular un piano, o més aviat  la seva forma, perquè l’escultura no sonava. 

El poeta va estar setmanes ensenyant-li la melodia. Dia i nit practicant, imaginant el so de les tecles, imaginant que aquella pila de sorra i petxines eren un piano negre i elegant de cua. 

Un matí, el poeta, veient que el seu aprenent ja  estava preparat se’n va anar. Va partir i va seguir amb el seu viatge. Aquella bona amistat que havien format el poeta i ara el músic se separaria per la distància, deixant únicament aquestes paraules de part del poeta. -Un dia amic meu, el mar et tornarà el teu somni. Et xiuxiuejarà una melodia.

Aquest text va guanyar el Concurs literari (2n ESO) – Sant Jordi 2021 de l’Institut Nou de Vilafranca.