Per Rut Piñol (1r ESO)

La Mireia no treia els ulls de la partitura. Una vegada i una altra, tornava a tocar aquelles notes que no li acabaven de sortir. 

La mare sempre l’animava, sabia que ella tenia molta voluntat d’aprendre. Volia tocar tan bé com el seu pare, un famós director d’orquestra. Ell li exigia molt i deia que l’èxit s’aconsegueix amb esforç i pràctica. Una tarda de divendres, la Mireia estava asseguda al piano, quan de sobte, un ocell va xocar amb la finestra d’aquella sala rústica. La Mireia el va agafar amb tendresa i el va posar damunt del piano: 

– Què hi fa aquest “ocellot” aquí? Treu-lo immediatament! Aquest piano és molt car, hauries d’anar més amb compte -va replicar el pare. La Mireia el va agafar i el va posar damunt de les seves mans tendres i nervioses. Es va dirigir cap a la finestra i va obrir les seves mans, l’ocell va agafar el vol, però va caure altre cop a les mans de la Mireia. Ella el va agafar i se’l va endur a l’habitació. 

La mare, en sentir el fort cop de porta, va anar a parlar amb la filla, i li va explicar que molt a prop de casa hi havia un centre de recuperació d’animals. La Mireia sense pensar, va agafar l’au i la va portar a l’edifici del centre. Un cop atesa per una infermera molt simpàtica, va marxar ben contenta per l’ocell. 

En arribar a casa el pare l’esperava amb una sorpresa: 

– Filla, t’he apuntat a un concurs de televisió. Pot ser un gran pas pel teu èxit. 

La Mireia es volia fondre, no hi volia anar pas a un concurs de talents, i menys a la televisió! Quina vergonya! Decebuda se’n va anar a l’habitació. Aquella nit no va poder dormir. L’endemà, a l’escola, la professora ja l’esperava per anunciar que la Mireia s’havia presentat a un concurs de talents a la televisió. Tots els companys van aplaudir, la Mireia, avergonyida, es va intentar amagar sota la taula. A ella no li agradava ser el centre d’atenció! 

A la tarda, quan va arribar a casa, la Mireia es va desfogar amb el seu pare. 

– Sempre ho has de fer tot per a mi? Com per exemple apuntar-me a un concurs sense el meu permís i anunciar-ho a tota la classe, quan, ni tan sols m’has preguntat si m’hi volia presentar! Doncs saps què? No hi vull anar!

El pare es va quedar mut, ell pensava que el somni de la Mireia era ser pianista d’èxit. 

– I qui no vol l’èxit? – es va preguntar el pare en veu alta. 

La mare va fugir darrere de la Mireia i va trucar a la porta de l’habitació. – Mireia, obre, sóc la mare! No et vull convèncer de res, Només vull parlar amb tu! 

Sense esperar el permís de la Mireia, la mare va entrar i es va asseure al llit de la filla: 

– Jo el que vull és que tinguis molt d’èxit com a pianista- va dir la mare. – Ja hi som- va respondre la Mireia- tu també vols que em presenti no? – No! Jo no he dit això! Jo he dit que vull que tinguis molt d’èxit i l’èxit no significa sortir a la televisió i que tothom et conegui, l’èxit l’aconsegueixes quan assoleixes fer allò que somies- i va sortir de l’habitació. La Mireia, després d’una nit rumiant, va tenir la idea per trobar alguna utilitat a aquella habilitat que havia desenvolupat. Sense preparar-se va tornar al centre de recuperació d’animals. 

En arribar, va esperar que l’atenguessin. Mentrestant va sentir com la infermera simpàtica rumiava: 

-No sé com l’ocell va recuperar les forces per agafar el vol! – Ja sé d’on va treure les forces! -Va intervenir-hi la Mireia entusiasmada de la música! La música pot curar i aquell ocell es va refer damunt del meu piano mentre jo tocava! 

La noia l’escoltava entre perplexa i encuriosida mentre que la Mireia demanava si podia treballar al centre i que els tocaria cada dia el piano a aquells animalons. 

I així va ser com la Mireia va decidir trobar l’èxit tocant el piano per a un públic que mai l’aplaudiria, amb l’evident decepció del seu pare i l’íntima satisfacció de la mare.

Aquest text va guanyar el Concurs literari – Sant Jordi 2021 (1r ESO) de l’Institut Nou de Vilafranca.