LA TERTÚLIA DEL QUART PIS (històric)

Divendres passat vaig anar al cinema a veure ‘Promoción fantasma’ amb una amiga. La sessió començava a les 20’30h i, com que teníem temps, vam estar voltant pel centre comercial un parell d’horetes fent bàsicament el burro.

Més que una amiga és una germana per a mi. No ens veiem gaire sovint i parlem més aviat poc, però el simple fet d’interessar-nos l’una per l’altra quan ens necessitem fa que la nostra relació sigui especial. Ens coneixem des de fa bastants anys però han sigut els darrers els que m’han fet veure que ens complementem con dues gotes d’aigua. No som iguals ni molt menys, però ser diferents és el que ens crea aquesta complicitat gairebé indestructible.

És un any més petita que jo, encara que basant-me en la seva maduresa interior podría dir que em supera d’edat. Tenim gustos més o menys semblants per a tot i ens entenem amb una sola mirada que, de vegades ens ha portat fins a la llàgrima del riure.

Veure-la trista és com veure una floreta pansida i no m’agrada gens. Em surt un instint maternal, i encara que sigui pràcticament impossible tenir aquesta sensació amb 15 anys respecte una noia de 14, jo la sento cada cop que penso que algú pot trepitjar la meva floreta.

Ella ho sap tot de mi i m’estima, amb els meus pros i contres que no són pocs. En realitat l’excusa d’escriure sobre el cinema és el que m’ha impulsat a poder valorar-la com amiga i el que és millor, com a una germana petita de sang diferent.

Sé que apreciarà que hagi pensat en ella una estoneta perquè sap perfectament que no acostumo a mostrar gaire els meus sentiments. No crec que la perdi durant el transcurs de la vida però si es donés el cas sé que la podré trobar al meu cor, al apartat de persones molt importants.

Paula