LA TERTÚLIA DEL QUART PIS (històric)

A principis d’aquest estiu van fer l’últim programa de “Buenafuente”. Quan l’Andreu i en Berto van anunciar que el programa s’acabava no m’ho podia creure. Podria dir perfectament que “Buenafuente” era el meu programa preferit i, encara que no em cansi de veure capítols repetits per internet, saber que ja no podria riure’m cada nit d’un programa en directe em va afectar molt.

Però hi havia un altre motiu: estic enamorada d’en Berto Romero. Moltes altres noies tindran com amor platònic al Mario Casas o algun d’aquests. Però jo no. Jo em vull casar amb en Berto, i sóc perfectament conscient que no és un home especialment atractiu i que té un nas de grans dimensions, però l’amor és així.

Per aquesta raó, encara em va afectar més quan Buenafuente va arribar a la seva fi. Això volia dir que no tornaria a veure el meu futur marit fent monòlegs, fent la seva secció d’anàlisi de noticies: Bertovisión. Tampoc el podria veure imitant a la perfecció a Freddie Mercury, o a Eduard Punset o a l’Agatha Christie. I el que era pitjor, ja no podria tornar a veure’l fent “Doblaos Flamencos”.

Però quan la meva desesperació i el meu amor reprimit eren, fins i tot, dolorosos, em van regalar unes entrades per Terrat Pack: Andreu Buenafuente, Ana Morgade, José Corbacho i Berto Romero en directe. Va ser impressionant. I em van demostrar, una vegada més, que el que fan és art en estat pur i que gràcies al seu humor sóc una mica més feliç dia a dia. I també, per què no dir-ho, vaig arribar a la conclusió que en Berto Romero és l’amor de la meva vida.

Paula