LA TERTÚLIA DEL QUART PIS (històric)

Tinc la gran sort de no poder recordar cap etapa de la meva vida on ella no hi aparegui. És molt més que una amiga, no puc dir que sigui com una germana, lo nostre no té res a veure amb cap tipus de relació familiar, de fet, no té res a veure amb cap tipus de relació descriptible. És simplement nostre, ella ho entén, jo ho entenc i és perfecte pel simple fet de que nosaltres ho entenem.

Considero que després d’haver crescut juntes, estem connectades d’alguna manera. Em refereixo a que és perfectament capaç d’interpretar cada moviment meu, cada ganyota.

No puc fer veure que alguna cosa m’agrada sense que ella sàpiga la veritat, no puc estar trista sense que ella m’ho noti, sempre és capaç d’actuar de la manera adequada al moment adequat i per això l’estimo.

Pot sonar típic, però qui ens coneix sap que és veritat.

Sempre hem tingut diferents punts de vista sobre molts temes, i això ha generat moltes i moltes discussions. Moltíssimes. Així que si seguim sent amigues, imagineu tots els bons moments que hem tingut que passar perquè ens surti a compte… moltíssims.

I és que no puc passar dos minuts amb ella sense riure. Només amb ella he arribat a riure fins el punt de no poder respirar, aquell que et fan mal les galtes i et ploren tant els ulls que l’únic que vols fer és parar i intentar calmar-te.

Amb ella no tinc vergonya, sóc com sóc, no m’amago. Amb ella el temps vola i tot sembla més fàcil, més divertit.
Ara ella està a Canadà. Mai havíem estat tant de temps separades i la trobo moltíssim a faltar. Però a mi no em cal tenir-la lluny per saber que la necessito, sempre hem sigut amigues i sé que és probable que en el futur no ho siguem però sempre recordaré aquella amiga meva amb els cabells arrissats.

Laura.