LA TERTÚLIA DEL QUART PIS (històric)

A l’estiu va acabar l’institut, era fi de curs, arriben les recuperacions. Va ser una setmana molt estressant, a part d’estudiar, també pensava en el meu avi que va estar malalt. Quedava molt poc per anar al Marroc, però el meu avi cada cop es posava més malalt, era una situació molt greu. Tenia una recuperació, em quedava un dia per baixar al Marroc, en aquell moment no podia fer res cada cop deien que el meu avi estava pitjor. La meva mare estava boja perquè volia que baixéssim tot junts, i només faltava un dia per fer les recuperacions. No sabia què fer i vaig decidir dir-li a la meva mare que baixés, encara que fos a veure’l abans que passés alguna cosa. Vaig trucar als meus tiets i tots van baixar menys nosaltres, la meva mare va sentir que passaria alguna cosa. Jo l’única cosa que desitjava era que el meu avi es recuperés i tenir l’oportunitat de passar un bon estiu amb ell.

Una tarda, però, després d’acabar d’estudiar i començar a gaudir de les vacances, de sobte sento el mòbil que sona, com sempre dic “hola?”. Sento veus cridant i plorant, ningú parlava i vaig dir “mare?” “què passa?” i és quan em diu “el teu avi s’ha mort”. Tiro el mòbil i me’n vaig directament a l’armari on tinc un àlbum de fotos amb molts bons records amb ell, agafo una foto i m’estiro en el mig del passadís, plorant i dient “no s’ha mort!”, “ no s’ha mort”. El meu pare va intentar calmar-me, dient-me que a ell també se li va morir el seu pare quan tenia 12 anys i ho ha hagut de superar. Desitjava estar allà amb ells al Marroc, encara que fos per mirar-lo per últim cop, alguna última paraula, però no va ser així…

Vaig passar una setmana dins de casa, sense ganes de res, sense voler parlar amb ningú. Un dia van venir les meves amigues a casa perquè sabien que em passava alguna cosa. Gràcies a elles em vaig animar aquells últims dies, abans de baixar al Marroc. Quan va passar una setmana varem baixar jo i el meu germà. Quan varem arribar no estava en el seu lloc de sempre, vaig començar a plorar abraçant la meva àvia i a les meves cosines, animant-me i explicant-me que la vida és així i que tots morirem. Aquella arribada al Marroc va ser diferent, perquè el primer que feia era abraçar-lo i com que no em podia veure només em tocava i em deia sempre has crescut molt. Aquest estiu ha estat el pitjor de tots.

Amal