És el meu gos
Josep M. Altés Riera | 16 febrer 2011Potser no és el millor gos del món, però me’l estimo molt. Té defectes, però si no en tingués no seria el meu gos. S’espanta de la gent i dels gossos, però amb molta paciència s’acabarà acostumant. Ens estima molt, i si ens veu es posa content, però si ens n’anem ens mira amb cara de pena. A l’hora de sortir, ens ho demana i quan veu que agafem la corretja es posa content. Quan estem tots junts al menjador, ens busca i seu al nostre costat. Quan la meva mare s’aixeca, es posa content i li demana, ja que és la que li dóna més coses. Li encanta que el pentinem i que juguem amb ell. Quan baixa al pàrquing i entra al cotxe, sap que anem a la platja. El deixem que corri per la sorra, si li tirem una pilota perquè la vagi a buscar, s’espanta.
Tothom diu que ha tingut molta sort de trobar-nos. Ja que durant els dos anys que té no havia sortit d’una gàbia, no sabia què eren unes escales, solament tenia contacte amb un humà, i aquell el tractava malament i el cridava. I, fins ara, no havia sabut mai què era una família que l’estimés i que es preocupés d’ell.
Jaume,
De debò que és tota una experiència, la de conviure amb un gos! El teu escrit descriu amb poques paraules un munt de situacions alhora divertides i plenes de tendresa. M’ha agradat.
Algunes pètites observacions:
– “amb molta paciència s’acabarà acostumant” / “amb molta paciència s’hi acabarà acostumant”
– “es posa content” és una expressió que es repeteix tres vegades en poques línies.
– “es posa content i li demana” / aquest “demana” hauria de tenir algun complement directe.
– “amb un humà, i aquell el tractava malament i el cridava” / “amb un humà que el tractava malament i el cridava” (més simple, no?)
Petits detalls. Escrius força bé. Ara cal que t’ocupis dels detalls (marquen la diferència, i són més importants del que sembla)
Segueix, d’acord?
Josep Maria