LA TERTÚLIA DEL QUART PIS (històric)

Des de que era petita m’han il·lusionat les festes de Nadal. Les esperava amb impaciència i quan finalment arribaven les gaudia fins el últim minut. Mirava enamorada les llums dels carrers, la gent abrigada i les múltiples bosses que portaven. Els detalls amb què cada botiga adornava el seu aparador i aquell arbre oblidat durant tot l’any que es guarnia amb amor. M’encantava fer les compres de Nadal. De fet em van agradar més quan vaig albergar la veritat sobre el gras amb barba blanca i els tres homes dels camells. Així podia participar en tot.

Però aquest Nadal m’he adonat d’una cosa. Que la part més incòmoda d’aquestes festes és quan algú crida:“Apa! anem a obrir els regals!”. No es fàcil fer un regal i molt menys si tens una família molt nombrosa. “Li agradarà? No li agrada?” o “ No es massa car?” Amb totes aquelles preguntes que t’atabalen finalment acabes per oblidar-te de les persones. Sí. La persona a qui fas aquell obsequi. És a dir, penses tant en que has de regalar alguna cosa que se t’oblida el que realment importa. Per exemple: Com li regales a una persona un diari, si no saps, realment, si aquella persona escriu. O també, no pots regalar un llibre si tu no l’has llegit. A més un llibre és una cosa molt personal.

Són aquest tipus de coses que acaben en un calaix de la teva habitació i anys després les trobes, les mires, una mica per sobre una mica per dins i tornes a guardar-les.
Aquestes petites coses et porten a preguntar-te si la teva família et coneix com tu creies que et coneixia. I si tu els coneixes com pensaves.

Maria