Dia a dia
Josep M. Altés Riera | 9 novembre 2010És diumenge per la tarda, i ja és fosc. El dia pràcticament ha acabat, no tardaré a sopar i a anar-me’n a dormir per poder llevar-me aviat. Sona la alarma, el mòbil marca les 7.30, hora de llevar-se, allargo el braç cap a la tauleta de nit i la desactivo. Passen cinc minuts i llavors faig un esforç per aixecar-me del llit. Em rento la cara amb aigua ben freda, se m’obren els ulls, ja començo a ser persona. Em preparo i vaig cap a l’institut. Al migdia aprofito i després de dinar faig una becaineta que, tot i ser molt breu, serveix per desconnectar uns instants. Quan han finalitzat les classes, torno cap a casa i ja no queda gaire cosa més a fer. La nit arriba, després de prendre’m la llet calenta, me’n vaig cap el llit i a l’endemà torna a començar de nou.
Els dies són iguals que l’anterior. La rutina és així monòtona i avorrida, poder pots pensar que passarà alguna cosa interessant, que et motivi, però mai sol passar. Només esperes que el cap de setmana estigui al caure, per poder gaudir de temps lliure i canviar la monotonia del dia a dia que portes.
Sandra Moradell
Sandra, fas una descripció -força depriment- del cicle de la monotonia diària. Hi ha una frase que m’ha cridat l’atenció: “poder pots pensar que passarà alguna cosa interessant, que et motivi, però mai sol passar”. No serà que l’interès de les coses depèn més de nosaltres que de les coses? O, dit d’una altra manera, que la felicitat no depèn del que ens passa sinó de com ens prenem el que ens passa? O, encara, que a la vida la sal li poses tu, si no sempre serà insulsa i rutinària? Són punts de vista.
L’escrit està ben construït i es llegeix molt bé.
No paris d’escriure, eh?
Josep Maria