La Bleda
Josep M. Altés Riera | 11 octubre 2010Un dia d’estiu d’allò més assolellat, vaig decidir anar a comprar el pà. Eren les dotze i mitja del migdia, quan de cop i volta se’m va ocórrer anar a fer un tomb i així estalviar-li feina al meus pares. Vaig sortir de casa caminant tot tranquil.
Al arribar al poble, vaig haver de prendre una decisió; a quina botiga anava a comprar el pa. No va ser gaire difícil, i vaig decidir anar a la “Bleda”. Tot just arribar a la botiga, vaig picar el timbre. “Ding” “dong”, i ningú m’obria. Vaig estar esperant cinc minuts, fins que vaig decidir saber el que passava, ja que la panederia estava oberta. Jo, vaig enfilar-me, i per un petit espai, vaig observar tot el que passava. El paneder, estava molt ocupat parlant amb una senyoreta molt atractiva, i vaig entendre, que se li en fotia que estigués picant el timbre, i a més un vailet com jo.
Davant aquella situació, vaig sentir-me impotent, perquè veia que no podia fer-hi res. Jo, que estava molt enfadat i amb cara de pomes agres, vaig marxar a la panederia més propera: “La Figa”, on allà si que van atendre’m bé.
Gerard Sanchez
Gerard, està molt bé que t’hagis posat a escriure. De tota manera, el que escrius no sembla pas una experiència teva sinó més aviat un conte (i no es tractava d’escriure contes). D’altra banda, l’escrit sembla poc o gens revisat (això de la “panederia” se’n diu forn, recordes?). Sorprèn també que s’hagi de trucar quan vas a comprar pa al forn (no diré que no pugui passar, però no és gens habitual: les botigues acostumen a estar obertes.
De tota manera, si et sembla fem una cosa: fas un escrit més ben pensat i amb format de “diari”, i el penges, d’acord?
Ànim, i no deixis d’escriure.
Josep Maria
És divertit, m’ha fet riure.