LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

 M’agradaria dedicar aquest escrit, a la “fabulosa” feina que està realitzant últimament la conselleria d’ensenyament catalana.

Va, home va! Ara que ens tenien a tots mentalitzats que al llarg del curs tindríem una setmana de festa, presentada com: “La Setmana Blanca”, toca un altre canvi. CIU, que com tots els partits que entren al poder després d’haver estat a la oposició, vol fer un canvi al merder que ha provocat l’anterior líder polític. L’any vinent canviarà aquesta setmana de festa, per cinc dies de lliure elecció que tindrà a disposició cada centre.

Des del meu punt de vista, ja no calia tornar-ho a tocar, però no, s’havia de fer. Penso que molts estudiants, en el fons preferíem tenir aquesta setmana de festa a mitjans de curs. No perquè l’estiu se’ns fes llarg, sinó que el segon trimestre escolar es fa pesat i feixuc, i una pausa per a donar descans a la gent, pot donar bons resultats, inclús en el rendiment. Tot i així, segur que encara s’hagués pogut fer millor. Però el que segur que no resoldrà els problemes de les famílies, ni dels alumnes es aquest darrer invent que posarà en marxa la Generalitat pel pròxim curs.

Àlex

 Amics com els colors, de totes formes i de tot tipus: els plastidecors, els amics de l’escola, els que segueixen amb tu fins que passes a l’institut, alguns aquí es separen, passes a la universitat i altres tornen a separar-se. Els “alpí”, aquests amiguets que vénen i van, s’esborren i al temps tornen a pintar les nostres vides, que sempre deixen la seva marca encara que els intentis esborrar molt fort. Els fosforets, els col.legues de festa amb els que surts sempre a donar el cant, a aquestes borratxeres, aquestes nits llargues de vegades interminables, amb la confiança de saber que sou amics, per subratllar una estona en concret. Els de moda, com aquests bolígrafs de colors pastís amb purpurina, aquells que apareixen i estan un temps, no duren, però deixen la seva petita marca … aquesta etapa que recordes juntament amb els amics “alpí” mentre preneu unes birres.Y com no, els permanents, estan sempre i mai se’n van, encara que tinguis oblidada la llibreta on vas escriure fa mil anys, quan l’obres la tinta no s’ha corregut, segueix aquí, tal com la vas deixar … esperant que tornis a escriure o llegir allò que necesitaves.Tan importants i necessaris, omplen la nostra vida i ens fan com som, ens omplen de records, problemes, rialles, un munt de llàgrimes i moltes abraçades… Els amics, que de vegades ens fallen, ens desil·lusionen, i altres ens sorprenen i ens omplen d’un sentiment difícil de descriure… a tots ells que els devem mil gràcies.

(Per fer aquest escrit, m’he insiprat en un anunci de la marca Coca-Cola, que he vist per un vídeo en Internet.)

David De Paz

 Ja fa uns quants dies que penso en què podria escriure al bloc, però per més que li doni voltes no se m’acut res. En realitat tinc molts temes i qüestions que m’envolten dels quals podria escriure però cap té pes suficient.

Podria parlar de l’infern de la setmana passada, tota plena d’exàmens, que desprès d’estar dies i dies estudiant no em va servir de res ja que un d’ells no em va anar gens bé. També podria parlar de carnestoltes o del que he fet de moment en la setmana blanca. Però com ja he dit abans no tenen pes suficient.

Després de pensar la Kim m’ha dit que escrivís sobre el que faré els pròxims dies. Demà marxo a Madrid, i tinc moltes ganes perquè els meus pares tenen uns amics allà, no els veig des de l’estiu i els trobo a faltar. Aniré al Prado, al palau d’Aranjuez i no sé a on més (les visites les organitzen els grans). També aniré a Fuencarral. És un carrer on hi ha un mercat de tot tipus de coses menys menjar. M’agrada molt perquè hi ha tot tipus de gent, hippies, punks, gotics, “pijos”, skaters, etc. És un lloc curiós perquè en un costat del carrer estan totes les botigues de marca i a l’altre està el mercat. També aniré als típics bars de tapes i espero que a donar una volta pel centre.

Al final he trobat un tema sobre el que escriure i tot i que no ha donat molt de si. Espero que us hagi agradat.

Andrea.

“Un padre reconoce haber matado a sus mellizas en Italia.”
Impacta, oi? Normal…Com un pare pot arribar a fer això? Matar les seves pròpies filles per simple avorriment, en quina societat vivim avui en dia? Jo estic indignada amb aquests casos.

La última notícia sobre el tema és una frase més impactant inclús que la primera: “No verás más a las niñas. No han sufrido, descansan en paz en un lugar seguro.” Que no han sofert? Això s’ho creurà ell, com us quedaríeu si fóssiu vosaltres la mare? Només pensar-hi…

En fi, vivim en una societat on el tema que més surt a les notícies del dia a dia és el d’assassinats, i el cas és que, per què? Per què devia matar un pare a les seves dos filles? Per què només hi ha assassinats en aquesta vida? Tanta ràbia ens tenim els humans entre nosaltres? No som capaços d’aguantar-nos-la i no pagar-ho contra els altres?

A l’aire deixo aquestes preguntes, perquè tots reflexionem ja d’una vegada i perquè la ràbia no ens cegui i no ens faci fer actes com aquests. Sé que només som uns adolescents però qui sap? Potser que més d’un ja tingués plans…

Judit

 Portava moltes setmanes esperant aquest dies. Avui és dissabte, però no és un cap de setmana normal. Tenim tota una setmana per davant, per fer les coses que més ens agradin. Cosa que s’agraeix desprès de la setmana tant dura d’exàmens que hem passat, per mi un de les més dures del que portem de curs.

Alguns aniran a esquiar, uns altres aniran de viatge i una altres es quedaran a casa, però quedaran amb els amics, veuran una pel.lícula al cinema… La qüestió és passar-s’ho bé, distreure’s i esvair-se de la rutina. Jo, per exemple, me’n vaig a Roma. Viatjar és una de les coses que més ens agrada fer amb la meva família i sempre que tenim l’oportunitat fem una escapada. Ja sigui amb amics, sols…

Ja tenim els deures fets i tot preparat: les maletes, els DNI, els bitllets… i és que demà marxem a les 4 de la matinada! La veritat que em fa una miqueta de mandra pensar que m’he d’aixecar a aquella hora, però sé que quan soni el despertador no dubtaré ni un segon en vestir-me corrent, agafar les maletes i posar-me dins el cotxe. I és que en tinc moltes ganes!!
Que passeu tots una bona setmana blanca!!

Judith Maltas

L’Anna Pinero, dinamitzadora de Xtec, ens comunica que el nostre bloc ha estat triat com a Bloc destacat. Aquestes són les seves paraules:

Benvolguts/benvolgudes,
Ens plau comunicar-vos que hem triat el vostre bloc, com a Bloc Destacat de la Setmana de l’espai de XTEC Blocs.
Apareixerà com a Bloc destacat, des d’avui, dia 24 de febrer, fins al proper 6 de març.
Us felicitem per la feina que esteu realitzant per millorar l’expressió escrita dels alumnes. Desitgem que el Bloc creixi i sigui model per a altres centres educatius.
Salutacions cordials

Anna Piñero
Dinamitzadora de XTEC Blocs
Departament d’Ensenyament
Generalitat de Catalunya

Agraïm aquest reconeixement de la feina col·lectiva, que ens encoratja a seguir millorant el bloc.

Moltes felicitats a tots per la vostra tasca!

Josep Maria

¡Por fin! ¡Aleluya! Se terminó la semana más estresante de mi vida. Mañana es viernes y se celebra Carnaval y después ¡Semana Blanca!. Buff… Pensaba que explotaría. Entre los exámenes, los deberes y el disfraz para Carnaval no tenía nada de tiempo. Que si estudia, que si repasa, que si prepárate esto, que si haz lo otro… Además tenía que escribir. Y claro que me gusta, pero… Escribir algo decente cuesta. Qué frustración. Si pudiera parar el tiempo, sería la persona más feliz de este mundo.

He estado toda la semana estudiando para los exámenes que he hecho hoy. La cabeza me daba vueltas. Solo descansé el martes porque tenía que prepararme el disfraz. Ayer ya estaba harta de todo y solamente tenía ganas de hacer el vago, pero no podía porque tenía que repasar, repasar y volver a repasar. Ahora mismo me encuentro como en una nube. No soportaba llevar la carga de dos exámenes difíciles toda la semana. Justo al hacerlos, sentía que una inmensa paz me invadía por dentro. Y no exagero. En fin… Menos mal que tenemos una semana de fiesta para desconectar y disfrutar del tiempo libre. Yo, al menos, la pienso aprovechar.

Arantxa.

Ja queda poc perquè arribi setmana blanca. Una setmana que estrenem aquest mateix any, però que possiblement sigui la primera i l’última vegada que la fem. Però la meva intenció no és parlar d’això.
Fa uns dies, mentre feia els deures, em vaig posar a mirar l’agenda: quant de temps portem de curs, quant queda, quant és setmana santa, els ponts i festes que hi ha, etc. I em vaig adonar de que portàvem sis setmanes de cole deprés de les vacances de nadal. I a mí m’havien semblat unes tres setmanes.

Segurament sóc jo, però tinc la sensació de que fa res era nadal, i en realitat queden només dos dies per setmana blanca. Han passat ja unes vuit setmanes des de nadal, però jo recordo les vacances de nadal com si fóssin ahir. I és que aquestes vuit setmanes m’han passat molt ràpides.

Diuen que quan et passa el temps ràpid és perquè t’ho estàs passant bé, i que si et passa el temps lent és perquè t’ho estàs passant malament. La veritat és que tampoc m’ho he passat tan bé, però igualment m’ha passat el temps volant. I tot i que no sé per què tinc aquesta sensació, prefereixo que el temps em passi ràpid i no lent.

Així doncs, espero que em segueixi passant el temps ràpid fins que arribi final de curs, però sense deixar de gaudir dels bons moments.

David

Aquest divendres 25 és l’última festa de Batxillerats que faran a SHE, ja que aquest mateix dissabte tanquen. He passat uns dies pensant si vull anar-hi o no, finalment he decidit que sí.

Hi ha raons que em feien no anar-hi. La primera és la música, i la segona és el preu. Trobo que pagar quinze euros per sis hores que dura la festa (de les dotze de la nit a les sis del matí) és massa, però sempre hi ha esperances de que valgui la pena haver-me gastat els diners.

Una de les raons que em va impulsar a anar-hi és que és l’última que faran i és l’única oportunitat d’anar-hi que tinc. Una altra és que em ve de gust anar de festa, tot i que no m’agrada gens la música house que posen allà. L’última cosa, i més important, és perquè hi van totes les meves amigues. Per a mi, passar hores amb elles és el mes valuós del mon. El temps al seu costat ‘vale oro’ i no el canvio per res.

Mercè

Per fi! Ja només queda una setmana abans de la Setmana Blanca. Des que vam començar el segon trimestre estic esperant que arribi. Tinc moltes ganes de poder tenir una setmana lliure d’estrès, sense obligacions.

Abans de que arribi aquesta setmana de vacances, n’ha de passar una altra. Serà una setmana dura, estressant. Haig d’estudiar per tres exàmens i no sé d’on trauré el temps. Només espero que passi ràpida i que no me’n hagi adonat i ja sigui divendres.

Un cop hagi passat aquesta setmana, ja podré gaudir de les vacances. Serà una setmana per relaxar-me i despreocupar-me de tot. Amb una mica de sort, pujaré a esquiar uns quants dies. La resta, els passaré per aquí a Cabrils. Espero gaudir d’aquestes vacances al màxim!

Laura

Ja fa bastants mesos que es parla de la famosa “Ley Sinde”, la llei que pretén acabar amb les webs de descàrregues il·legals. Però el que en realitat, es vol evitar, és que hi hagi pàgines web que guanyin diners penjant a la xarxa còpies pirata de pel·lícules, sèries de televisió, cançons o altres tipus d’arxius i no que els internautes no paguin per aquests arxius, cosa que de fet, -encara que pràcticament inevitable- també és un problema.

Jo comprenc que vulguin aturar-ho, però, personalment, no ho aprovo: és veritat que rodar una pel·lícula o gravar un disc val molts diners, i si no se’n venguessin còpies, ningú ho faria. Però la realitat és que els DVDs i els CDs no són l’única font d’ingressos, també hi ha les projeccions al cinema i els concerts, que suposen, si no la majoria, almenys una gran part dels beneficis que s’obtenen. I per si encara faltessin diners, sempre hi haurà algú que preferira comprar el disc a descarregar-lo d’Internet, per tant, continua sent un negoci rentable.

Respecte al problema de que hi hagi gent que guanyi diners aprofitant esforç aliè, lamentablement s’hi pot fer poc sense “tallar el rollo” als internautes, que no és la intenció, a part de que provocaria moltes queixes i protestes.

Així que aquest és el dilema: tancar totes les webs de descarregues il·legals, amb el qual tots els usuaris d’Internet estarien descontents; o no fer-ho i permetre que segueixi havent gent que guanyi diners aprofitant-se dels altres.

Cristian

El cop que he viatjat més lluny de Catalunya ha sigut aquest estiu, vaig anar a Grècia. Les vacances consistien en agafar un vaixell a Atenes i fer un creuer pel mar Adriàtic durant 7 dies, cada un d’aquests en un lloc diferent. Vam passar per Santorini, Mykonos, Rodes, Creta, Corfú, Duvrovnik(Croàcia) i Venècia (Itàlia). Els vàrem visitar en aquest ordre.

Veure tots aquests llocs em va agradar bastant, però el gran record que guardo del viatge és la gent que hi vaig conèixer. La primera nit, vaig sortir a veure si feia algun amic i vaig coincidir amb uns mallorquins. Però cada nit érem més joves els que ens ajuntàvem, hi havia madrilenys, andalusos, catalans, i fins i tot del País Basc. Entre tots vam crear un ambient immillorable on era molt fàcil relacionar-nos. Cada nit hi havia festa i suposo que és per això que vam encaixar tan bé.

Recordo perfectament que la setmana que vam triar amb els pares per marxar, era la setmana de la copa del món de futbol i estava ple “d’espanyolitos” animant el seu equip, cosa que no em significava cap problema, però mai havia vist tantes banderes i samarretes d’Espanya juntes. Realment em va impactar, perquè mai m’he sentit espanyol.

Pol

En despertar-me, he sentit com les gotes de la pluja xocaven contra les teules de sota la finestra de la meva habitació. En aquell moment m’han entrat ganes de continuar dormit. M’encanta sentir com plou des del llit; és una sensació molt relaxant.

M’agrada que plogui; però només els dies que em puc quedar a casa, estirada el llit, llegint, mirant la televisió o mirant una pel·lícula amb les persones que estimo. Si he de sortir al carrer per anar a l’escola o a qualsevol altre lloc, preferiria que no plogués, ja que després, acabo mullada i tinc més fred del que acostumo a tenir normalment. No m’agrada gens la humitat que acompanya sempre a la pluja, em fa tenir una sensació de fred, son, malestar i ganes d’estar a casa tapada amb una manta i estirada el sofà.

Avui és diumenge, un dia d’aquests que plou i em puc quedar a casa amb la meva manta verda, tapada fins el coll. Espero que demà ja no plogui i faci un dia realment bonic.

Marta

Aquesta nit, no ha sigut una de les millors de la meva vida ja que el mal de coll m’ha provocat que m’aixequés diverses vegades. Quant m’he aixecat per últim cop, ja eren les 11 del matí i he decidit no tornar al llit. He despertat a un amic que s’havia quedat a dormir i ens hem posat a mirar la tele. Al cap d’una estona ell ha marxat i m’ha deixat sol i avorrit, fins que he pensat en trucar un altre amic per fer alguna cosa durant el matí. Quan l’he trucat m’ha dit que no tenia ganes de fer res però que més tard aniria al gimnàs. Aleshores, m’he connectat al ordinador i un amic m’ha dit d’anar a donar una volta.

He agafat la meva gossa i l’he anat a buscar a casa. Ens hem ficat per un camí de sorra que no tenia sortida i hem hagut de recular. Quan estàvem apunt de sortir del carrer ens hem distret amb un cotxe i al no mirar al terra el meu amic ha trepitjat una merda acabada de fer. Se li ha quedat tota la bamba i part del pantaló embrutada i hem hagut d’anar a casa seva a que es canvies. Quan ha acabat, ens hem tornat a ficar per un altre camí de sorra ja que no passen cotxes i puc deixar a la gossa deslligada. Estàvem caminant pel camí i, de sobte, el meu amic s’ha quedat tot sorprès i m’ha cridat: – Marc mira!- En girar-me, m’he quedat parat perquè he vist un ase plantat allà davant i mirant-nos sense moure els ulls ni el cap. En passar per el seu costat ens ha continuat mirant però no ens ha fet res. Hem continuat pujant, i en un moment ja estàvem a dalt de tot. El camí que continuava estava asfaltat i per tant passaven cotxes i ens hem decantat per tornar a baixar però ara per l’altre costat de la muntanya. Cada cop que baixàvem més ell m’anava dient que per aquest camí s’anava a un altre lloc, però jo li negava tota l’estona encara que sabia que ell tenia raó. Tenia ganes de portar-li una mica la contrària. Efectivament, tenia ell raó ja que hem anat a parar a una urbanització bastant apartada d’on vivim nosaltres.

Ha donat la casualitat que el seu pare vivia per allà el costat i l’hem anat a saludar. M’ha ensenyat la casa i amb un parell de minuts hem marxat perquè tenia a la meva gossa lligada a un pal i no la podíem entrar a casa. Hem continuat baixant fins arribar a casa seva on ell ha entrat cap a dins i jo he anat cap a la meva.

Marc

Hi ha molta gent que no té una vida massa divertida o bàsicament no té vida pròpia, és per aquest motiu que li agrada posar-se a la dels altres fins al punt de ferir els sentiments d’aquesta persona. Saps, a mi m’ho estan fent i us puc jurar que no fa molta gràcia però, encara en fa menys quan ja apart de tafanejar la teva vida la comencen a inventar i a explicar-la per pura diversió o per tenir un tema de conversació amb altra gent que ni tan sols em coneixen, és llavors quan comencen els problemes.

Penso que el dret a ser xafarders el té tothom ja que naixem amb aquest instint, però si ho fas, fes-ho sense que se n’adonin i a ser possible sense mentir perquè, per començar, ningú t’ha demanat la teva opinió. A més, la típica frase de “no facis als altres el que no t’agradaria que et fessin a tu” crec que la clava molt, degut a que si jo els fes el que fan amb mi, segurament tampoc els agradaria jo els hi fes a elles segurament tampoc els hi agradaria.

Amb tot això vull dir que els que actuen així tenen vides avorrides, amargades i buides d’emocions. Són persones sense sentiments, cruels i fredes; persones que no pensen en el mal que poden causar, només en mirar-se al mirall per dir-se què guapos són, i criticar els altres per no ser com ells. M’agradaria, però, que deixessin de contemplar-se per poder observar el dolor que causen als que els envolten, i que deixessin de menystenir els altres per no ser com ells perquè, encara que no ho saben, ells són iguals que els altres.

Ariadna Gelambí

Potser no és el millor gos del món, però me’l estimo molt. Té defectes, però si no en tingués no seria el meu gos. S’espanta de la gent i dels gossos, però amb molta paciència s’acabarà acostumant. Ens estima molt, i si ens veu es posa content, però si ens n’anem ens mira amb cara de pena. A l’hora de sortir, ens ho demana i quan veu que agafem la corretja es posa content. Quan estem tots junts al menjador, ens busca i seu al nostre costat. Quan la meva mare s’aixeca, es posa content i li demana, ja que és la que li dóna més coses. Li encanta que el pentinem i que juguem amb ell. Quan baixa al pàrquing i entra al cotxe, sap que anem a la platja. El deixem que corri per la sorra, si li tirem una pilota perquè la vagi a buscar, s’espanta.

Tothom diu que ha tingut molta sort de trobar-nos. Ja que durant els dos anys que té no havia sortit d’una gàbia, no sabia què eren unes escales, solament tenia contacte amb un humà, i aquell el tractava malament i el cridava. I, fins ara, no havia sabut mai què era una família que l’estimés i que es preocupés d’ell.

Últimament m’he adonat que vivim en una societat que s’aprofita bastant dels demés, i no només em refereixo a simples enganyifes quotidianes, sinó que hi ha persones que utilitzen fins i tot l’Internet per tal d’estafar veritablement les persones més innocents.

Un dia, tot fullejant el llibre d’informàtica, em vaig assabentar que programes com Telnet, que serveixen per connectar-se i treballar amb altres ordinadors remotament, són substituïts per programes que xifren les dades transmeses (dades bancàries, contrasenyes, etc.). Els afectats solen ser gent sense experiència en el món informàtic que, per exemple, poden haver obert un nou compte bancari, i al moment de sol·licitar les seves contrasenyes són estafats fàcilment.

Els programes com SSH, SFTP o HTTPS són els encarregats d’obtenir dades de les persones per tal de prendre’ls tots els diners, o en general beneficis, en qüestió de segons. Aquests programes fan servir mètodes com el fishing “pesca” per tal d’obtenir dades de forma fraudulenta, el pharming “descaminament” amb la intenció de canviar l’adreça IP d’un servidor per una altra, o també el spoofing “falsejament d’identitat” que suplanta la identitat d’algú per fer-ne un ús maliciós.

Aquests són alguns dels atacs de la xarxa que provoquen la pèrdua d’estalvis de moltes persones innocents, les quals sol·liciten les seves dades a aquests programes sense saber que estan sent víctimes d’aquests.

Crec que això s’hauria d’aturar d’alguna manera, perquè encara que hi hagin diferents mètodes per assegurar-se que ningú entri al nostre ordinador, hi ha persones (normalment la gent gran) que necessiten ajuda d’altres per tal d’evitar-ne el seu abús.

Sabent això, no et deixis enredar!

Xavier Cañellas Mestres

M’agradaria dedicar el meu sisè escrit a una persona molt especial, que ens va deixar fa tres setmanes.

El Robert era simpàtic i alegre, bromista amb tothom i amb les idees molt clares. Això sí, una mica cridaner.

Era un tipus especial. Molt especial. L’apassionava veure pel·lícules, s’hi podia passar hores i mai es cansava. També estimava els esports; jugava a tennis cada setmana i havia practicat karate durant molts anys. Una altra cosa que el tornava boig era fer col·leccions: xapes de cava, cromos, segells, postals antigues…

En Robert era l’home de les mil feines; des d’una parada als Encants a una botiga d’antiguitats. L’apassionava treballar i parlar amb els seus clients. “Sac samarretes” va ser l’últim lloc on va treballar. Una petita botiga al barri de Gràcia, on va estar durant molt de temps i on s’hi va deixar la pell.

Era una persona molt oberta. Coneixia moltíssima gent però el seu grup d’amics era molt reduït. Si volies entrar en el seu cercle d’amics, havies d’esperar que marxés un d’ells, perquè deia que el seu ja estava complert i no necessitava ningú més. I així era. Podia comptar les seves amistats amb els dits de la mà. Sabia amb qui podia confiar i amb qui no. Tothom se l’estimava.

El Robert va estar lluitant durant dos anys i mig contra una malaltia molt dura. Fins que el seu cos va dir prou. Però ell mai es va rendir. Va ser molt fort. I mai va perdre l’esperança.

El Robert era una persona d’aquelles que mai s’obliden. Sempre tenia una broma amagada o una lliçó per ensenyar-te. Cada dia al seu costat aprenies coses noves.

Ell era la meva enciclopèdia. Podies parlar-li de qualsevol cosa perquè sabia de tot. Li encantava parlar de futbol i a mi també. S’estimava el Barça igual que jo. El Robert, ha sigut probablement una de les persones més sàvies que hagi conegut mai. Ha sigut la persona més feliç d’haver nascut.

Robert mai t’oblidarem.

Anna

El meu pare és uròleg i forma part d’un equip de trasplantament de ronyons. De vegades m’explica què emocionant és veure com el ronyó d’una persona que ha mort torna a viure en el cos d’un pacient que el necessita. Diu que només per veure la cara de felicitat que tenen el pacient i la seva família quan ha estat trasplantat val la pena fer aquesta feina, que és a qualsevol hora i dia de l’any. El pacient que ha estat trasplantat ja no li cal estar connectat moltes hores a la setmana a una màquina, que fa la feina dels seus ronyons, per poder viure.

El meu pare m’explica que no sempre les famílies accepten la donació d’òrgans d’un familiar que ha mort. Això jo no ho puc entendre. És molt trist morir-se o que es mori algú important per tu. Però un cop morts els nostres òrgans no serveixen per a res, a no ser que els donem a algú que els necessiti. La mort d’algú pot ajudar d’alguna manera a altres persones a viure.
Tots hauríem de ser donants d’òrgans.

Ariadna Colom Monés

Un any més es celebra el dia dels enamorats, un dia normal i corrent on les parelles que segons diuen “s’estimen o s’aprecien”, es fan un regal com a mostra de l’afecte l’un cap a l’altre.
Cadascú té la seva opinió respecte aquest dia. Uns pensen que és un dia més on les empreses, botigues, grans magatzems etc.., s’aprofiten del 14 de febrer per fer més caixa, és a dir, un dia més pel consumidor. En la meva opinió, aquesta és la realitat.

D’altra banda hi ha aquella gent que tot ho celebra, ja sigui Sant Valentí o l’aniversari mensual d’una parella. Jo no en tinc res en contra, al contrari, si de veritat estigués en la seva situació qui sap si actuaria de la mateixa manera, segurament sí. Però de totes maneres, per molt que Sant Valentí diguin que és el dia dels enamorats, l’amor no es demostra en un dia sinó diàriament, estant al costat d’aquella persona en els moments bons i dolents.

I per últim hi ha la gent que el celebra però sense regals materials, com per exemple, passant el dia sencer amb aquella persona, anar algun lloc amb un paisatge bonic per contemplar o milers de coses que es poden fer sense diners. El que de veritat val, es seguir al costat de qui estimes un dia més.

Andrea

Aquesta setmana he pujat amb els meus pares a esquiar, la meva mare no esquia des que es va trencar els creuats i la meva germana no es trobava bé. Tot i així, el meu pare i jo en teníem ganes, i després d’estar més de dos anys sense poder tocar pistes, ens vàrem poder treure el “mono”, i així poder esquiar.
Al principi, em feia una mica de respecte el fet d’haver estat tan de temps sense practicar-lo, i haver perdut bona part de la tècnica, però va ser posar les botes als esquís i adonar-me que això és com anar amb bicicleta, mai es perd.
D’aquesta esquiada també en puc treure una divertida anècdota, que em va succeir al telecadira, quan el meu pare trucava a uns amics que també estaven esquiant, ell em va demanar que li aguantés un guant mentre telefonava i jo que em despisto i em cau el guant.
Per sort, finalment el vaig recuperar, però no va ser feina fàcil, ja que estava entre pistes, on hi havia diverses roques i una neu amb força mal estat. Bé, és tot, i ara a esperar fins el pròxim “finde” que pujo amb tres amics més a Andorra, espero que ens ho podem passar de conya!.

Àlex

“ Democràcia? No hi vivim pas, en democràcia!”

N’estic molt segur. Si un company s’aixequés a classe, durant una lliçó de geografia política, visiblement indignat, i pronunciés la rotunda afirmació anterior, molts de vosaltres el prendríeu per boig. Després de la sorpresa, de les rialles, i d’algunes burles; s’asseuria cohibit. El professor li recriminaria les maneres, i ja de pas la seva falta de cultura. Adduint a la obvietat, algun company li recomanaria que es repasses el llibre de història, anant cap a la Transició espanyola.

Davant d’un públic tan hostil, l’individu en qüestió possiblement desistiria, reservant-se per a ell mateix les seves reflexions subversives.

Tanmateix, la reacció de la classe, només hauria estat fruit de la ignorància.

Negar que existeixi una democràcia real a l’estat espanyol, no és res descabellat; de fet, és fàcilment demostrable. No cal gaire més que recordar uns conceptes llunyans, els pilars bàsics de la democràcia: separació de poders, estat de dret i sobirania del poble. Així doncs, que aquests requisits siguin vigents o no, determinarà el caràcter democràtic d’un estat.

Doncs bé, els exemples que demostren la carència de democràcia a l’estat espanyol són molts: monarquia, ja que un individu que esdevé privilegiat per naixement, no és igual que tots nosaltres davant la llei; reminiscències del feixisme que encara són presents entre els diferents poders de l’estat, escàndols de corrupció, etc…

En resum, hi ha una infinitat de fets ocorreguts al llarg de la nostre història “democràtica”, que ens poden empènyer a cridar:<<No hi vivim pas, en democràcia!>>. Tot i això, la gran majoria de ciutadans espanyols, s’indignen al sentir-ho. Suposo que esdevindre aparentment benestant, anul·la en molts casos qualsevol mena de consciència pròpia o intent de pensar per un mateix.

La meva intenció,en tot cas, és aprofundir sobre una d’aquestes “incòmodes” situacions, el cas de l’esquerra abertzale. Per fer-ho, ens hauríem d’endinsar a l’Espanya del 1975, l’inici de la Transició.

El 20 de novembre d’aquell mateix any, moria Francisco Franco. Després d’uns 40 anys de bonança i de règim ferreny, la oligarquia espanyola, l’església i la dreta veié amenaçada la seva hegemonia.

Aquell fet, sumant-hi les debilitats internes del règim, la crisi econòmica del moment i la mort del successor de Franco, l’almirall Carrero Blanco, assassinat per ETA; deixà en evidència que la continuïtat no era una opció viable pels franquistes, que decideixen propiciar un canvi cap a la “democràcia”.

Així doncs, Joan Carles de Borbó es nomenat cap d’estat, i aquest aprova la llei de partits, fent possibles les eleccions generals del 1977. La Unión Democràtica de Centro és el partit més votat, i Adolfo Suàrez esdevé President del Govern.

El 1978, diputats de la majoria de partits redacten la Constitució Espanyola. Resulta irònic, entre els creadors de la Constitució suposadament democràtica hi podem trobar individus com Manuel Fraga, antic ministre del règim franquista. Malgrat tot, la Constitució s’aprova per referèndum i l’Estat espanyol queda definit com “un estat de dret, basat en la Monarquia Constitucional”. Així, finalitza la Transició. L’estat espanyola, ja hauria de ser una democràcia.

La població celebra eufòrica el canvi, i la dreta, cofoia; s’acomoda en les seves noves poltrones de poder. Se’n fa ressò internacional, “La Transició ha estat un èxit, un model exemplar de triomf democràtic”.L’Espanya de Franco s’ha desfet de l’aspecte retrògrad del règim, fent-se una nova imatge, més moderna i presentable davant el món.

Desafiant aquesta conformitat generalitzada, existeixen encara persones que han mantingut viva l’oposició contra el franquisme durant el règim, hereus del sentiment antifeixista de la 2na República. La seva lluita, ja sigui la militància en clandestinitat o el recolzament des de l’exili, havia estat decisiva a l’hora d’enderrocar el règim, i ara, se senten enganyats amb la Transició.

Ho veuen molt clar, el canvi polític només ha suposat un canvi d’imatge, i la prescripció dels crims perpetrats pel franquisme .

Aquest sentiment es concentra amb molta força a llocs com a Euskal Herria. Allà, la organització armada ETA, basteix des de la seva aparició una lluita constant contra l’Estat Espanyol franquista.

Totes les il·lusions de canvi s’esfondren al veure que el derrocament del règim només ha significat una fal·làcia, i la repressió contra tots aquells amb un ideari d’esquerres segueix vigent.

La falsedat de la transició, l’exclusió d’organitzacions revolucionaries o independentistes de la legalitat, i per tant, la negativa del nou govern a acceptar les demandes d’aspiració nacional del poble basc,empeny ETA a continuar activa.

La decisió provoca un desprestigi important a l’imatge de l’organització, que passa de lluitar contra una dictadura feixista i autoritària a un enfrontament amb la “nova democràcia d’Europa”; els anys de conflicte, però, mostraran una cara molt diferent de l’estat espanyol. Les tortures, la guerra bruta, i el terrorisme d’estat practicat pels Grups Antiterroristes d’Alliberació (GAL) seran l’exponent d’aquesta faceta amagada del govern, per bé que la lluita d’ETA començarà també a degenerar amb atacs a objectius civils i la mort d’innocents.

Paral·lelament a la lluita armada, apareixen diverses organitzacions polítiques vinculades relativament a ETA, però amb una diferència fonamental: l’objectiu de fer-se un lloc al nou marc democràtic de l’estat i assolir les seves demandes a través d’aquest marc, renunciant a la violència. Totes aquestes organitzacions, acabaran englobades,en major o menor mesura, a Herri Batasuna; coalició que esdevindrà el partit referent de l’esquerra abertzale a partir dels 80, i més tard ho serà el nou partit Batasuna, fundat el 2001 per membres d’HB i Euskal Herritarok.

Des de el seu naixement HB serà acusada de ser el braç polític d’ETA, ja que no en condemnava la violència i alguns ex membres de la banda s’integren a la partit.

La persecució d’HB per part del govern espanyol arribà a extrems inimaginables.

El 20 de novembre de 1989, Josu Mugurza, parlamentari de la coalició era assassinat en un atemptat a Madrid; el 1993 una regidora d’HB a Urnieta, Gurutzu Iantzi, moria a les dependències de la Guardia Civil, fruit de les agressions patides durant un interrogatori. La persecució culminava el 1997, quan la Audiència Nacional ordenà la detenció dels 23 membres de la mesa nacional del partit. Finalment, Herri Batasuna, Euskal Herritarok i Batasuna quedaven dissoltes sota l’aplicació de la nova Llei de Partits, al 2003.

Això, significà una nova prova de la manca de qualitat democràtica de l’estat espanyol, que aquest cop vetava l’opinió d’una bona part dels seus ciutadans. Herri Batasuna, presentada sota diverses sigles a totes les convocatòries d’eleccions des de la seva creació, havia aconseguit més de 200.000 vots en el seus millors resultats, fins i tot aconseguí l’alcaldia a uns quants municipis. A partir de l’aplicació de la Llei de Partits, tots els votants d’HB van veure com se’ls negava el dret a tindre representació política.

Des de la seva il·legalització, Batasuna ha provat d’esquivar les barreres legals impulsant candidatures abertzales, malgrat tot, la majoria han estat considerades pels Tribunals com continuacions de Batasuna, i s’ha impedit la seva participació a les diferents eleccions celebrades.

Després d’uns anys d’estancament del conflicte a Euskal Herria, on ha predominat la reiteració d’ETA a seguir amb la seva lluita, i la negativa del govern a negociar amb la banda armada o retornar a l’esquerra abertzale la seva veu; el passat 10 de gener, l’organització armada declarava un “alto al foc” general, indefinit i verificable.

Els mèrits de la treva, però, són de l’esquerra abertzale, que mobilitzà amplies mesures de pressió cap a la banda, exigint “l’alto al foc”i impulsant així el que podria ser l’inici de la resolució democràtica del conflicte. Malgrat la previsible reacció negativa del govern i la dreta espanyola, que consideren la treva insuficient o, si més no, un engany tàctic; gran part de la societat basca va rebre amb els braços oberts la treva, considerant-la un senyal d’esperança per a Euskal Herria

D’altre banda, els abertzales també han estat treballant a nivell intern per poder retornar a les urnes. Ara farà un any, era presentat el document Zutik Euskal Herria, on s’anunciava que l’esquerra abertzale acceptava els principis Mitchell, comprometent-se a seguir un procés democràtic sense violència.

Dilluns passat, és presentava oficialment Sortu al palau Euskalduna de Bilbo, el nou partit impulsat per l’esquerra abertzale. Del basc “sorgir”, “néixer”, “crear”, Sortu és fruit d’una profunda reflexió de l’entorn abertzale, que ha decidit engegar un projecte polític sense precedents, reeixint de qualsevol tipus de violència. Així doncs, als estatuts del nou partit hi consta el clar rebuig a la violència d’ETA, complint amb els requisits de la Llei de Partits.

Les condicions que s’estan donant a Euskal Herria són excepcionals. La societat basca, farta d’anys de conflicte i morts, vol trencar amb la immobilitat del procés de pau. La pressió exercida sobre ETA ha sorgit efecte, però l’estat espanyol es manté impassible davant el moviment de les masses.

El procés de legalització de Sortu ha quedat congelat a instàncies del Ministeri d’Interior. Veuen la iniciativa com una nova continuació de Batasuna, la decisió recau ara a les mans del Tribunal Suprem. El poble basc ja ha començat a mobilitzar-se davant una situació tan denigrant, aquest dissabte 19 ha estat convocada una marxa per la legalització de Sortu.

Un cop més, l’estat espanyol ens il·lustra donant-nos una nova lliçó sobre democràcia, o almenys, sobre la inexistència d’aquesta; i potser en breu, podran tornar a sentir-se orgullosos de la seva Llei de Partits, il·legalitzant de nou la veu d’un poble. Mentrestant, i sota l’empar d’aquesta llei ,segueixen les tortures i la guerra bruta; els grupuscles feixistes continuen gaudint d’una sospitosa impunitat i via lliure per presentar-se a les eleccions.

És trist de dir, però situacions com aquesta expliquen l’existència d’ETA, malgrat la manca de sentit del seu tipus de lluita actualment, i impossibiliten qualsevol procés de pau. I això, és de ben segur l’objectiu del govern espanyol, conscient que una solució democràtica del conflicte dirigida pel poble basc només podria acabar d’una manera: l’alliberament nacional d’Euskal Herria. Fet que sembla incomodar a l’estat espanyol, doncs no dubten a ignorar els valors democràtics, si així ho poden impedir .

No ho dubteu: no hi vivim pas, en democràcia. I la nostre història més recent ens ho demostra.

Alexander

Torno de l’escola i just arriba la meva mare de comprar, l’ajudo a treure el menjar de les bosses i guardar-lo al armari de la cuina. En veure que ha comprat les meves galetes preferides, ja penso en l’endemà al matí per poder menjar-me’n i que me’n quedin per altres dies.

Ja ha arribat l’endemà i en menjo amb moderació, i quan arribo a la tarda de l’escola, veig que ja no en queda ni una. De seguida pregunto a la mare i ella respon, que n’ha agafat molt poques, i és en aquest moment en que ja sé qui ha estat. Vaig a l’habitació del meu germà i veig que se les ha acabat, i això que en quedaven moltíssimes. En preguntar-li per què no me n’ha deixat cap, ell em diu, que s’ha venjat, perquè em vaig acabar les seves.

A partir d’aquest dia, casa meva sembla una competició entre el meu germà i jo, arrasem tot l’armari de la cuina. Els pares ens han avisat, de que si s’acaben tan ràpid, no aniran a comprar-ne més, i per tant, ens quedarem sense les nostres estimades galetes. Amb aquest fet, m’he adonat de que les discussions entre germans, quasi sempre són per raons que, al cap d’uns dies, cap dels germans recorda el per què. I també, que ens costa molt compartir els que ens encanta.

Martí Cavaller

Aquest any acabem la ESO per tant, ens toca fer el viatge de fi de curs.

Fa uns mesos, els tutors de cada classe ens van fer escollir entre varies destinacions, algun dels professors ens van dir que ells no votarien Itàlia perquè altres anys va ser un rollo i sortia bastant car i que, per exemple Canàries, que era una de les destinacions donades, sortia molt més bé de preu que algun altre viatge.

Nosaltres, els alumnes ja ens vam decidir per aquella destinació, el dia de les votacions va guanyar Canàries, i a les altres classes també.

Passaven els dies i no ens donaven notícies ni de preus, ni de vols, ni del lloc on aniríem, ni què faríem, tots estàvem una mica revolucionats perquè no sabíem res.

Divendres passat ens van donar un paper que deia exactament: ‘’En aquest moment els podem avançar que la destinació del viatge és Tenerife i que les despeses oscil·laran al voltant de 550 euros’’

I em vaig quedar pensant 550 euros? Per anar a Tenerife? I a més a més no són 550 euros justos sinó que, a part, has de portar diners pels sopars de cada dia, el que compres per allà. Tot això ja va pujant..

Cert que Tenerife és car, però tant com perquè valgui el mateix preu que si viatgéssim a Itàlia?

Si ara pogués tornar enrere i decidir si anar o no al viatge, la veritat és que m’ho pensaria.

Laura Masiques

L’altre dia van estrenar la sèrie Polseres Vermelles i ja només amb el primer capítol em van fer emocionar. Fins ara n’he vist tres capítols i l’últim va aconseguir que plorés una mica i tot, ja m’he ficat massa a la pell dels personatges.

Jo portava molt de temps sense seguir cap sèrie de televisió. A la nit només em miro el Polònia, Crackòvia, l’APM i el Zona Zàping si baixo a sopar a l’hora que els fan i gairebé mai em quedo a mirar un programa gaire estona abans d’anar a dormir. Ara però, me n’alegro molt d’haver començat a mirar aquesta. Ja no me’n recordava de la sensació d’intriga que et deixen les sèries al final de cada capítol i les ganes que tens de veure el següent quan et passen l’avenç del que passarà. A part d’això, he descobert una nova sensació que no havia tingut mai; la d’esperar que arribin els dilluns. La sèrie s’ha convertit en un bon final del dia que fa que el dilluns tingui alguna cosa bona, almenys.
Us recomano a tots que us la mireu.

Júlia

L’any passat me’n vaig anar de colònies amb un amic, amb la meva germana i amb una amiga seva.

Quan vam arribar-hi, estàvem molt emocionats, però al dia següent l’amiga de la meva germana es va trobar malament i va haver de marxar. Quan va marxar nosaltres vam fer molts amics i ens ho passàvem molt bé, tant bé que no volíem tornar. Però l’últim dia ens vam dir que hauríem de reunir-nos tots junts algun dia. I així va ser.

El dia que ens vam reunir tots els de les colònies, a una de les noies se li va acudir que l’estiu següent hi tornaríem a anar, però sense parar de reunir-nos. Des d’aquell dia estic esperant que sigui l’estiu per tornar a anar-me’n de colònies amb ells.

Àlex

Una de les meves ciutats preferides és Londres. Casi cada any, des de petita, hi anem i sempre que hi hem anat ens ha sorprès i ens ha agradat encara més.

Fa uns mesos, jo i una amiga meva, la Marta Jareño, vam estar parlant de que volíem viatjar juntes i ens entusiasmava més la idea de si era a Londres. A més la Marta mai ha sortit d’Espanya i li encanta parlar anglès.

Així doncs, li vam comentar als nostres pares de si podíem viatjar juntes a Londres, ells van fer com que s’ho pensarien però que tampoc ens féssim moltes il·lusions que el viatge costa diners.

La Marta i jo vam deixar passar el temps perquè els nostres pares es decidissin i parlessin entre ells, fins que va arribar el dia 6 de gener, just quan em vaig aixecar, el primer regal que em van donar va ser un vol d’avió a Londres amb la Marta el dia després del meu aniversari, em va alegrar el dia, no m’ho esperava per res del món!

Ja estem organitzant el viatge: on anirem, què farem i què comprarem.
Estic esperant aquest viatge amb ànsies!

Alba

El curs passat quan vaig començar quart per primera vegada, encara estava pensant amb les vacances d’estiu que havia passat. Van ser unes vacances bastant divertides, per tant les hores de classe em passava recordant els bons moments que havien passat. Per no estar atent els primers dies de classe, vaig anar suspenent els primers exàmens del curs i aleshores em vaig començar a despenjar i a pensar que aquest curs ja no me’l podria treure i que per tant hauria de repetir. Mentre el curs anava passant, jo anava faltant cada cop a més classes fins al punt que encara que anés a un examen i hagués estudiat, suspenia ja que havia faltat a moltes classes. Aquest hàbit que vaig agafar de fer campana, se’m va fer com una rutina que va durar tot el curs i per tant no me’l vaig poder treure. Quan em van donar les notes i vaig veure que havia repetit no em va importar gaire ja que feia temps que ja ho savia, i pensava que per tornar a fer un altre any igual no em passaria res.

Al començar el segon curs, vaig començar-lo més o menys com l’any passat ja que les vacances d’aquest any encara havien estat millors i hi havia més moments per recordar. A mesura que anava passant l’any, m’anava adonant de la gran cagada que havia fet l’any passat, ja que veia a amics meus que ja s’havien tret la ESO i estaven fent coses que a mi també m’agradaria fer, però que no podia ja que estava fent quart d’ESO. A partir d’aquell moment em vaig adonar que no podia tornar a llençar un altre curs com el de l’any passat ja que no volia fer el mateix per tercera vegada. A la que em vaig ficar les piles, em vaig adonar que no era tan difícil com pensava i per això encara em donava mes ràbia haver suspès l’any passat. Tot i així ara mateix, em continua costant ja que soc una persona molt vaga i em costa molt ficar-m’hi.

Marc Abella

Fa un parell de mesos, el telenotícies de la BBC ens informava sobre un augment en el preu de la matrícula universitària.

L’actual ministre de la Gran Bretanya Nick Clegg, abans de les eleccions va prometre als ciutadans que no pujaria els preus de les matrícules universitàries; per tant, molts estudiants el van votar.

Ara que ja té el poder, el govern gairebé ha triplicat el preu dels estudis superiors a unes 9.000 lliures (més de 10.710€) perquè segons ells no disposen de diners. Com a conseqüència, els estudiants van fer una revolta, manifestant-se pel centre de Londres i enfrontant-se amb els policies.
A més a més, el príncep de Gal·les i la seva dona passaven per allà amb el seu cotxe i els van tirar una pedra i va trencar un vidre.

Alguns mitjans de comunicació van interpretar-ho com un fet greu per part dels estudiants furiosos, ja que sis policies havien estat ferits, van destruir mobiliari urbà i van faltar el respecte als prínceps. Però jo em pregunto, per què no es lamenten pels estudiants de classe mitja/baixa que no es podran pagar els estudis? Retrocedirem en el temps, on només els rics podien estudiar?

Per finalitzar vull dir dues coses: La primera, trobo que les autoritats van actuat de manera incoherent amb la seva promesa que havia creat esperança en els joves i ara els han decebut i frustrat.

La segona, penso que els periodistes van explicar els fets de manera que nosaltres veiem als estudiants enfurismats com a “dolents”, mentre que el ministre Nick Clegg, que ha sigut el principal culpable, no l’han desqualificat al mateix nivell.

Nina Roglán

Sona el despertador, obro els ulls i paro l’aparell. Miro l’hora que marca el mòbil i són les 7:00 h del matí. La veritat és que m’entren moltes ganes de quedar-me al llit descansant. Però així és la rutina.

El dia que més em costa llevar-me és el dissabte perquè ho he de fer a les 7:00 h del matí per agafar l’autobús a les 8:15 h i marxar cap a Barcelona. “Si faig això, és perquè ho he triat”, em dic moltes vegades. Hi ha gent que entre setmana fa els extraescolars i es cansa molt durant la setmana. Jo a l’institut ja em canso molt i, per això, quan arriba el dissabte i em llevo tan aviat per anar a ballar, em costa moltíssim. Però si ho faig, és perquè m’agrada molt.

Tot el que t’agrada costa un esforç, sigui més petit o més gran.

Laura

Jo crec que la vida sense música no seria tan xula. Gràcies a ella sempre ens podem sentir plens per molt sols que ens trobem. Podem escoltar cançons que ens agraden, llavors ens motivem i estem contents també podem escoltar cançons que amb elles ens sentim identificats i et poden provocar fins i tot el plor. Gràcies a la música sentim unes sensacions tan agradables que no ho podem aconseguir amb altres coses. Jo trobo que és essencial la música i, per això, em passo hores escoltant-la.

Us imagineu el món sense música? Jo no.

Laura

Es increíble la cantidad de costumbres ridículas, estúpidas, que ha adquirido el ser humano a lo largo de la historia.

Cada mañana, veo a gente correr cuando la puerta del autobús ya se ha cerrado y que agitan su mano, (claro el huracán que provoca este movimiento seguro que detendrá el vehículo.. ) Mientras, miran el reloj cada tres segundos para comprobar otra vez que llegan tarde a trabajar.

También es especialmente molesta la costumbre de entrar corriendo en el vagón del metro y pararse. Como diciendo,- toma yo estoy dentro, tú te jodes… o te miran y parecen que piensan, -uy perdona, ¿que no puedes entrar porque me he parado en medio de la puerta y empiezan a cerrarse? Lástima… Podría entrar un poco más, porque hay espacio de sobra, pero eso implicaría sentido común… Esto lo digo porque a mí me ha pasado más de una vez y te dan ganas de levantar la mano para ver si el efecto huracán detiene el metro y poder coger por banda al tío que te ha dejado fuera.

Pero una de las costumbres mas tontas que hacemos es la comprobación de un bote vacío, (ya sea colacao, cereales, etc.) sabiendo que esta vacío, porque nosotros lo hemos dejado vacío… que lo abrimos con cara de ilusión esperando que se rellene o algo por el estilo. Porque si el bote es transparente, es obvio que no queda nada dentro y esa ilusión va menguando hasta que topamos con la realidad de que nos toca tomarnos la leche sola, o no tomarla, pero si el bote no es transparente hasta que no lo abrimos y efectivamente vemos con nuestros propios ojos que no queda nada en absoluto parece que no estamos tranquilos. -Tete, perdona, me lo he acabado. Hubiera tirado el bote, pero es que me moría por verte mirar al fondo. ¡Pareces tan tonto mientras compruebas otra vez lo evidente! (Ten hermanas…) Claro que, lo mejor es ver cómo se acaban los cereales o la leche justo antes de llenar tu bol. ¿A que nunca habías agitado tantas veces un brik con cara de desesperación recién levantados? Equivale, más o menos, a que en medio de un dictado de un examen se te acabe la tinta del único boli que tienes y la profesora no pare.

Otra costumbre es sacar la mano para comprobar lo que es evidente a primera vista… llueve.
También otra cosa por la que nos pueden llamar inútiles es por echar el dinero exacto en una máquina de esas de comida o tabaco y mirar a ver si la maquina se ha vuelto loca y ha caído alguna moneda (que solo te pasa una vez en tu vida pero bueno la esperanza es lo último que se pierde)

Y para terminar otra es cuando comemos pipas, aceitunas o algo que mancha en el bar y nos limpiamos las manos con alguna servilleta (que no limpia) y miramos al suelo para buscar un buen sitio para tirarla, que por supuesto está lleno de mierda por todas partes, pero nosotros buscamos ese hueco sin mierda para tirar la nuestra…. somos así de exclusivos, nos gusta que nuestra mierda caiga en un sitio limpio.

En definitiva, estas cosas por muy estúpidas que sean, hacen que pueda levantarme cada mañana observando hasta dónde llega nuestra mente, o bien que me den un tema sobre el cual pueda escribir.

Jesús Solís

En el text d’avui vull parlar d’una pel·lícula que em va emocionar moltíssim quan la vaig veure, i també de l’admiració que li tinc al personatge principal, en Guido.

“La vida es bella” és el títol d’aquest film. Narra la vida d’una família italiana. El pare i el nen són jueus, però la mare és cristiana. Durant la guerra, se’ls emporten a tots tres a un camp de concentració (la mare no està obligada, però insisteix en acompanyar-los).

És una historia molt dura, com totes les de l’època. S’explica, sobretot, des del punt de vista d’en Giosue, el nen, que no deu tenir més de cinc anys. Des del començament de la trama, en Guido (el pare) té un somriure ben gran a la cara. Passi el que passi és feliç i ho transmet als que l’envolten. Lluita fins el final per tenir cura dels seus, per fer-los somriure i per escapar d’aquell infern. El personatge d’en Guido no coneix el significat d’egocèntric o egoista. És el millor exemple de generositat. Mai pensa en ell mateix.

Al camp de concentració dorm amb en Giosue i li explica tot com si fos un joc de nens: per què quasi no mengen, perquè treballen tant i dormen tan poc, per què no pot veure la seva mare ni jugar amb els seus amics… A la Dora, la seva dona, no la pot veure, però li fa sentir, de forma curiosa, que es recorda d’ella a cada moment i que la segueix estimant com ha fet sempre.

A la pel·lícula també destaca l’obediència del nen cap als seus pares i el respecte que els té. La innocència d’en Giosue no arriba a entendre perquè és tot tan diferent de com ho era quan vivia a casa seva amb els seus pares. Però, tot i així, fa tot el que li diu el seu pare. Respectar i obeir… dues accions que cada cop són més difícils de trobar, sobretot quan és de cara als pares. No hem de oblidar, però, que són ells els que ens han donat la vida que estem vivint ara, plena de laberints dels quals costa trobar-ne la sortida, a vegades. Tot i així, una vida amb petites coses que ajuden a tirar endavant, una vida bella que hem d’aprendre poc a poc a compartir amb les persones que de veritat valen la pena. I també hem d’aprendre a gaudir-la, perquè només en tindrem una, i a més a més molt curta.

Andrea

La concentració, segons el diccionari, és un procés psíquic que consisteix en centrar voluntàriament, tota la atenció de la ment sobre un objecte o activitat que s’estigui realitzant o pensant en aquell moment. Deixant de costat tots els fets i objectes que puguin ser capaços d’interferir en la seva consecució o atenció.

En la meva opinió la concentració és l´estat que dota als éssers vius de la capacitat de resoldre els enigmes i qüestions més importants, o senzillament, la habilitat que et permet fer servir tota la intel·ligència del cervell. Milers d’estudis científics han demostrat que la concentració és la base fonamental per l’aprenentatge i per quasi tots els esports individuals. A més de l’esport, altres pràctiques com la meditació i el ioga han demostrat ser mètodes molt efectius per millorar la concentració. Alguns dels atributs que se li donen a la concentració a part dels dits anteriorment són la relaxació, la calma, la creativitat, l´increment de la memòria i la solució de problemes.

En conclusió la concentració és una eina molt útil (i més en la època dels estudiants) que he hagut d’utilitzat per desenvolupar aquest escrit i que no té cap part negativa, exclusivament, de la pèrdua de temps que provoca aquest estat.

Jordi

Moltes vegades em pregunto: si els meus pares no s’haguessin conegut ni casat, jo existiria? Doncs no, gràcies a ells estic en aquest món. Encara que a vegades m’enfadi amb ells, me’ls estimo.

Tenim discussions, però duren poc perquè jo sé que en el fons encara que em diguin que no em deixen sortir fins tard, és pel meu bé. A vegades penso: què pesada és la meva mare o el meu pare. Per què m’han de repetir tants cops les coses? I la veritat és que, si no t’ho diuen tres i quatre cops, tu no ho fas o passes. Surts de casa i els dius que vas a sopar amb les teves amigues, aquí ja comença l’interrogatori: Quines amigues aneu? On aneu a sopar? Fins quina hora estareu? Com aniràs? I el que mai es deixen de dir és que vigilis i que no arribis tard, sobretot puntual a casa. Quan arribes del sopar i ja estàs a casa et tornen a fer un altre interrogatori. Com ha anat? Què heu fet? Al final on heu anat a sopar?… Aleshores arriba el moment en que penses: què pesats!, i a ells què més els dona el que jo faci . Però penses, a mi també m’agradarà quan sigui mare saber què fan i què deixen de fer els meus fills.

Et pots discutir amb ells, enfadar-te, fins i tot tancar-te a l’habitació i pensar que són els pitjors pares del món, però això només ho penses en el moment de ràbia. Desprès te’n penedeixes d’haver dit tot allò a les persones que més t’estimen i més t’estimes. Podria estar un dia, dos setmanes, un mes sense ells, però no tota la vida.

Ariadna

Tota la vida ens han dit que hem de respectar les normes, que hem de tenir disciplina i ser constants dia a dia… que no podem fer el que ens doni la real gana.

Jo defenso tot el contrari, dic que cada cop hem d’assumir els nostres errors, però per tenir-los hem de fer les coses tal i com les volem fer a la nostra manera, sigui bo o dolent, i després, enfrontar-se a les conseqüències.

Hem de fer el que se’ns passi pel cap, sense cap mena de pensaments en el que podria passar després.

Més tard vindran els minuts de penediments, però si no lluites no guanyes, si no t’arrisques no podràs saber enfrontar-te a tot el que t’envolta i no podràs ser suficientment valent per enfrontar-te a la vida.

Ja tindrem temps en un futur, quan siguem més grans, de pensar a l’hora de fer les coses.

Ara és hora de divertir-se sense tenir present si fas el bé, o el mal. Perquè som adolescents, perquè volem lluitar pel que sentim!

Aquest és el meu punt de vista segons el que ens manen sobre tenir disciplina!

Tulio

Hi ha moltes ocasions en què trobo escrit allò que voldria haver sapigut escriure, i dit amb tanta claredat i senzillesa com m’hauria agradat poder-ho expressar. Aquest és és el cas de l’editorial de l’Ara de dimecres. Es titula “Gent normal, problemes normals” i el signa el director del diari, Carles Capdevila. Diu així:

“* Desconfiaré sempre de qui no respecti la meva llengua. Perquè, en fer-ho, demostra que no em respecta a mi, i alhora que no respecta un bé cultural essencial.

* Desconfiaré sempre de qui no trobi normal el seu ús institucional i simbòlic, perquè no troba normal la meva realitat cultural i perquè a sobre es pensa que té dret a decidir què es la normalitat, i curiosament la normalitat és ell, i no jo.

* Desconfiaré sempre de qui digui que el meu problema no és real, perquè em menysté a mi i perquè es creu amb el poder de decidir què és real, i casualment també ho és ell, i no jo.

* Desconfiaré sempre de qui digui que les llengües són per entendre’ns i no per crear problemes i faci servir aquest argument per crear problemes amb les llengües.

* Desconfiaré sempre de qui manipuli realitats deliberadament i gosi acusar llengües perseguides de ser les perseguidores.

* Desconfiaré sempre de qui vegi com a despesa innecessària la promoció de la meva llengua i com a inversió imprescindible la promoció de la seva.

* Desconfiaré sempre de qui vulgui acomplexar-me perquè parlo amb naturalitat la llengua dels meus pares.

* Desconfiaré sempre de qui em negui la llengua, perquè em sento compromès amb els que l’han salvat perquè jo la pugui ensenyar als meus fills.

* I procuraré enfadar-me poc, només el que jo trobi normal i davant d’amenaces que jo consideri reals.

* I sempre, però sempre, plantaré cara.”

Per què la gent només fem que mentir-nos els uns als altres quan sabem que l’única cosa que fem és fer-nos mal? És possible que tot ens resulti més fàcil quan comencem dient una mentida per trencar el gel, però al final ens acabem enganyant a nosaltres mateixos, i cabrejant als demés. A mi m’han dit moltes mentides, n’he suportat algunes i he seguit endavant. Però d’altres ja em destrossen la moral o me la tiren pel terra, i l’única cosa que vull fer en aquell moment és no saber res més d’aquella persona que m’ha mentit.

El per què de les mentides de la gent jo no el sé, i segur que moltes més persones com jo tampoc el saben. L’única cosa que penso en això és que s’intenti pensar amb els demès en comptes d’un mateix i veure com es pot sentir. En aquest moments, alguna persona dit una mentida que s’ha transformat en rumor sobre mi i no és que em faci molta gràcia. Suposo que aquesta persona no ha pensat molt en com em puc sentir en aquests moments per culpa seva, sobretot quan la majoria de la gent em ve preguntant si és veritat o no. Jo no m’enfadaré pas si tenia una raó per inventar-se una mentida com aquesta, però si no tenia cap raó, i ho ha fet per fastiguejar-me uns moments de la meva vida que ja són prou difícils pels estudis, no crec que es mereixi que el/la disculpin.

Les mentides sempre han estat agafades de la mà amb el moment en que l’home va aconseguir parlar, i sempre han ferit a moltes persones, han trencat amistats, relacions i famílies. Han creat conflictes entre la gent, i avui en dia es diuen més que mai. Qualsevol persona sap el mal que pot fer i el que pot rebre, per això s’ha de pensar molt bé si mentir o no. Encara que a vegades, dir la veritat també pot afectar als sentiments de la gent.

Ricard

M’encantaria acabar realitzant tots els meus somnis, però això, per a una somiadora innata com jo, seria gairebé impossible. Tinc poc temps amb tan sols una vida, i no el sé distribuir massa bé.

Sí, sóc de les que em passo el dia parlant am la meva companya de classe que quan tingui el carnet de conduir, comprarem una furgoneta i viurem un any donant voltes sense destí. Jo i la meva colla d’amics.

Sempre dic que m’agradaria viure en una casa d’una sola planta i no tenir llit ni sofàs, fins que l’esquena me’n demani uns. Sense cap mena de dubte, pels que em coneixen, estarà plena de gats. També tinc molt clar que la meva família no serà la tradicional, en serem molts. Conviuré amb els meus amics que seran la meva família falsa, però no per això voldrà dir que siguin pitjors.

Però, com he dit abans, són somnis, pensaments d’una noia de quinze anys. Perquè quan tens aquesta edat, els anys que dura una vida es queden curts. Perquè la meva llista de propòsits per fer és infinita. M’agradaria ser diferent, m’agradaria menjar-me el món.

I es clar, com a tots els adolescents, m’agradaria que cada dia fos anar de festa. Suposo que amb el pas dels anys, aquesta visió, acaba canviant. A no ser que siguis adolescent de per vida. Tan de bo.

Emma

He sentit molts cops la frase: “No se per què et poses així, si només és futbol”. Bé, la gent que pensa així no entén què és el futbol per la gent que hi juguem o simplement per aquells que els agrada viure’l.

Ells no entenen la distància recorreguda, l’esforç emprat o les hores involucrades pel que pensen que és “només futbol”. El futbol m’ha donat els millors moments de la meva vida. Sovint em sento satisfet de veure que el sacrifici que hi poso val la pena, quan el meu equip marca un gol, quan guanyem un partit, o simplement quan noto que gaudeixo jugant.

El futbol no és només un esport, és molt més. Si no el vius és difícil d’entendre’l, però estic segur que hi ha molta gent que sap del que parlo. Hi ha dies en que el futbol és la meva millor companyia, dies grisos ens els que tot em sembla dolent i només puc veure desgràcies, però tan sols el fet de sentir la pilota als peus em dona comoditat i raons per a superar el dia.

Així que per mi i per molta gent com jo, el “només futbol”, és un conjunt de somnis, de records, de sentiments, de desitjos i sobretot de satisfaccions. Espero que algun dia la gent entengui que per nosaltres és molt més que un simple joc on s’ha d’entrar una pilota a la porteria.

Roger

A les vuit en punt del matí sona el meu despertador. Em costa, ja de costum, aixecar-me del llit i anar al lavabo a posar-me les lentilles, però ara encara més. Toco la calefacció i ja és freda. Treure’m el pijama suposarà un gran esforç…
Una vegada ja vestida, surto al carrer per anar cap a l’institut. Al poble tothom va abrigat. Bufandes grosses, gorres que tapen les orelles i guants per tenir les mans calentes destaquen entre la roba de les persones. Es nota que estem a ple hivern, fa fred. Un vent passa per el nostre costat i comencem a tremolar. A classe sempre hi ha algú que vol obrir les finestres per fer-nos passar fred, al pati estem tots un damunt de l’altre per no passar-ne i sempre que pots et poses algun jersei que trobes per allà.
M’agrada aquesta sensació. M’agrada poder portar posades moltes dessuadores, pantalons texans i leggins a sota, però de tant en tant, la calor no és dolenta.

Mercè

“Hola, me llamo Claudia, estoy en Moranbah contigo y voy a ir al mismo curso que tu en la escuela.” Ese mensaje me sorprendió en la escala de Singapur de camino a Australia. Otra española en Australia era normal, pero ¿en el mismo pueblo? ¡¿Y de la misma edad?! Pensé que eso no sería bueno para mí, ya que era mi experiencia para estar sola en medio de otra cultura, de otro mundo… me equivoqué.

Ya el primer día me enseñaste cómo funcionaba todo, me lo contaste todo, hablamos de todo, como si nos conociéramos de toda la vida… Juntas del primer al último día, combatiendo el aburrimiento de esos días en los que no había nada que hacer, encontrando algo, aunque fuera la mas mínima chorrada, para conseguirlo. Luego viajamos, un poquito. Fue divertido, cómo no. ¿Quién se aburriría contigo? Y me di cuenta de que no podría haber sido más afortunada. ¿Somos afortunados por conseguir lo que queremos, o por conseguir que la vida nos sorprenda día a día con cosas que no sabíamos ni siquiera que nos gustarían?

Yo conociéndote a ti no solo conseguí una amiga de por vida, sino una hermana, una gemela. Felicidades Claudia, pásalo genial en tu 16 aniversario. Espero volver a verte pronto.

Ainara

L’estiu no és tan lluny com sembla, cada cop queda menys. A finals de Juliol amb els escoltes anirem a Suècia, que hi haurà una gran acampada anomenada Jamboree d’escoltes i guies d’arreu del món que té lloc cada quatre anys, al llarg de unes dues setmanes. L’estança serà a un campament del Sud de Suècia molt extens i molt ben equipat amb diverses àrees comunes com cafès,exposicions i llocs reservats a la fe. Durant aquest viatge les 40.000 persones reunides ens coneixerem i aprendrem plegats els uns dels altres. Farà possible viure una experiència d’interculturalitat, una ocasió per interactuar i d’estar amb persones de cultures diverses i també de posar en marxa la nostra solidaritat.

Serà un gran viatge, inoblidable, on tindrem la oportunitat de viatjar, de viure una experiència diferent i per fer amics d’orígens diversos. Estic desitjant que arribi!

Sandra Moradell

Fa molts anys que la producció mundial està creixent gràcies a les noves tecnologies. Però, malauradament, això té una greu conseqüència; molts treballadors perden la seva feina al ser substituïts per les màquines i queden parats a l’atur. Aquest fet té una altra conseqüència directa que afecta a l’economia mundial; els antics treballadors ara ja no tenen diners per a consumir i el sistema comença a fallar. Penso que aquest és un dels molts detonants que han fet esclatar aquesta crisi econòmica.

Fa anys, van enganyar als nostre pares assegurant que a partir del segle XXI (“200” (2001)) les màquines farien gairebé tota la feina dels homes, reduint les hores de treball i deixant així temps de lleure i per a l’estudi i la formació i enriquiment personals, creant una societat del benestar. La realitat és molt diferent de com l’havien explicat. A més de no ser real tot el que els van explicar, ara es plantegen de donar un pas enrere i augmentar el nombre d’hores de treball.

Hi ha una teoria que potser realment milloraria la qualitat de vida. Es basa en, en lloc d’augmentar la jornada laboral, reduir-la a la meitat i seguint cobrant el mateix sou. D’aquesta manera, els milers de “sense-feina” que hi ha al món podrien ocupar un lloc de treball fent l’altra meitat de jornada i cobrant el mateix sou. Penseu que és impossible?, que les empreses no podrien pagar als seus treballadors? Doncs seria possible ja que, segons aquesta teoria, tots els antics parats ara cobrarien un sou que gastarien contribuint al consum. En conseqüència els guanys de les empreses augmentarien, igual que la demanda. Per tant, la producció també hauria d’augmentar creant així nous llocs de treball. D’aquesta manera no existirien els parats i la gent podria dedicar-se a altres coses més humanament enriquidores portant-nos a una societat del benestar.

Tot això només és una teoria, s’hauria de veure com funcionaria a la pràctica.

Joana Pelegrin

Fa gairebé quatre mesos que vam començar la lliga. Era patètic. Jo i uns quants amics vam decidir apuntar-nos al Cabrils. Vam començar a entrenar, érem molts jugadors, fins que un dia van decidir dividir l’equip en dues parts; l’A i el B. A mi, van posar-me en el B.

Al principi, era desastrós; érem els jugadors justos per jugar els partits, havíem de posar de porter a un infantil, és a dir, un nen més petit que nosaltres, i a més no era gaire bo. Anàvem desanimats a jugar els partits. A conseqüència d’això anàvem per la cua.

Això un dia va canviar. Ja ens preníem les coses més seriosament, fins que un dia va arribar un porter d’Austràlia i va substituir a l’altre. Amb l’ajuda de jugadors de l’A, vam anar guanyant partits; era un no parar. Ara mateix, hem passat d’anar últims a anar vuitens. Ja gaudim de jugar a futbol, i ara anem molt més animats a jugar els partits i a entrenar. És divertit.

Tothom que es prengui les coses com cal, pot arribar on ell mateix vulgui.

Gerard Sanchez

Ara farà ja un parell de mesos, vam decidir amb un amic, d’anar a fer una excursió amb bicicleta per la muntanya, per fer una mica d’exercici i per desconnectar de la rutina de cada divendres.
A l’una, quan vam acabar les classes, vam anar a casa i ens vam fer un entrepà per poder esmorzar quan arribéssim al castell de Burriac. En arribar a dalt de la primera pujada vam parar a descansar una estona asseguts a una pedra, ja que la pujada que ens esperava també era dura. Vam tornar a agafar les bicicletes i a pedalar un altre cop.
No havien passat ni deu minuts quan el meu amic va voler tornar a parar per descansar, però jo li vaig dir que millor seria que anéssim caminant amb les bicicletes al costat per no cansar-nos tant. En el moment que vam baixar de la bici, vam tenir la mala sort de tenir un senyor gran al costat. El senyor devia tenir uns 70 anys i durant el trajecte que ens quedava fins al castell no va parar de parlar. Ens va explicar tota la seva vida i totes les excursions que havia fet aquell mateix dia. Malauradament vam haver d’aguantar les seves històries una bona estona ja que va explicar-nos-les uns deu cops.
Des d’aquest dia, cada divendres anem alguns amics quan acaba el col·legi a algun lloc de la muntanya a canviar una rutina que ja s’havia fet pesada, la dels divendres per la tarda.

Marc

L’estiu passat vaig anar-me’n de vacances a Cantàbria, a un campament de surf. Aquest any també m’agradaria anar-hi. Però fa temps que espero fer els setze anys per una sola cosa, treure’m el carnet de moto. I no es pot demanar tot.

El dijous passat, a primera hora del matí, la meva mare, portant-me a la cuina, em va fer escollir entre les dues opcions. Havia de triar entre les vacances o la moto, i la decisió era molt difícil, tant que encara no he escollit.

Per mi, anar a Cantàbria, no és el simple el fet de marxar de vacances. És més aviat un temps per no pensar en res, gaudir fent el que més m’agrada, surf. D’altra banda, la moto m’estalviarà moltes passejades pel poble, i em facilitarà l’anada a Mataró, Montgat, i d’altres llocs on fins ara, per anar-hi depenc del meu pare.

Aquesta és una de les decisions que et planteja la vida, i per decidir-me necessitaré molt de temps.

Xavier

L’ aigua blava i cristallina, la sorra, un cel clar i serè, el soroll de les ones, el vent a la cara, l’escalfor del sol… Sembla el paradís oi?
Doncs no, és un lloc molt proper a nosaltres.
M’encanta el mar i la platja. No solament banyar-m’hi sinó també observar-lo i imaginar que soc un peix de colors que neda en les profunditats del mar.
És un lloc on m’hi passaria hores pensant o simplement observant.
De petita em feia molta por el mar i sobretot la profunditat. Però aquesta por al desconegut va fer que em plantegés què era realment el que m’espantava. Finalment vaig aconseguir vèncer aquest terror a força de mentalitzar-me a ser valenta, creure que res no em passaria i confiar en els que em deien que no hi havia perill algun.
Ara és un dels meus llocs preferits del món on em puc relaxar i pensar amb tranquil·litat.
Tot i que la meva estació preferida és l’hivern, a vegades quan estic trista m’agradaria poder capbussar-me i oblidar-me de tot.
Andrea.

L’altre dia vaig veure la pel·lícula “127 horas” que està al cinema. Però jo, l’he vista a casa. Molts de vosaltres pensareu que me l’he baixada d’internet il·legalment, ho entenc, ja que gairebé tots ho hem fet alguna vegada. Doncs no, esteu equivocats.
La pel·lícula l’he vist gràcies a una cosina meva que me la va portar fa una setmana de França. Allà s’ha estrenat abans que aquí, com sol passar. Amb això vull parlar de les descàrregues il·legals i de la quantitat dels internautes que es descarreguen música, programes, pel·lícules… tot i saber que poden ser multats.
Els cantants, directors de cinema, actors i tot aquest món, estan clarament en contra de la pirateria perquè els hi suposa una pèrdua econòmica molt important i pateixen una infravaloració involuntària, per part del públic, ja que hi posen molt d’esforç i ganes.
Penso que està malament per les pèrdues que els hi provoca a ells i a les discogràfiques que són les que s’encarreguen de la producció dels discs, de les caràtules,… i encara que sembli contradictori, també hi estic a favor, perquè gràcies a ella m’he estalviat uns quants diners i ho he mirat al sofà com si fos la televisió i això és el que fem habitualment amb les meves amigues.
Creieu que sóc una lladre?

Adriana Molina